Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 11 creadores de la moda, el disseny i la fotografia que ens inspiren

11 creadores de la moda, el disseny i la fotografia que ens inspiren

Dissenyadores, artistes, fotògrafes. Ens agrada què pensen i el que fan. No els perdeu la pista!

Dones creadores
Dones creadores
Per Laia Beltran, Erica Aspas i Eugènia Sendra |
Advertising

Són dones, fotògrafes, artistes, dissenyadores i il·lustradores. Ens agrada el que fan, com pensen i actuen, i tot el seu imaginari creatiu. Per això les reivindiquem avui i tots els dies de l'any.

No t'ho perdis: les exposicions que has de veure.

Malika Favre
© Maria Dias

Malika Favre

Dibuixa dones belles i fortes, jugant amb l’espai en negatiu i amb una paleta de colors restringida. És Malika Favre, la il·lustradora francesa que somiava fer portades per al New Yorker i que va aconseguir ser viral amb la vista en contrapicat de quatre cirurgianes a punt d’operar. “Va ser empoderador: no era només una portada bonica... mai hauria imaginat la força positiva d’una il·lustració, per això ara treballo de forma més conscient”, reflexiona. L’apassionava l’enginyeria, però si s’hi hagués dedicat, li haurien faltat les lletres. Es va formar a l’escola d’art a París i aviat va emigrar a Londres, on va descobrir la seva veu com a dissenyadora gràfica. El Kamasutra il·lustrat per a Penguin va ser el primer gran encàrrec; i el 2016 arribaria el contacte amb Françoise Mouly, directora d’art del setmanari nord-americà. Acaba d’instal·lar-se a Barcelona, on té amics, projectes en marxa (amb Arrels Barcelona) i nous col·laboradors, com Taller 57 i The Font Hunter. Però igual que altres col·legues, vol parar “per aprendre a fer coses” i experimentar amb l’aquarel·la. Els seus estampats també il·lustren en projecte de la marca Arrels contra la LGTBIfòbia.

Olga Capdevila
© Maria Dias

Olga Capdevila

El primer regal que va demanar l’Olga Capdevila va ser un llapis. “Em vaig passar la infància dibuixant Koeman i Son Goku”, confessa. Als 7 anys es va apuntar a futbol femení, una afició que encara practica. “A casa sempre han respectat les nostres eleccions”, afegeix, després d’explicar que era una nena de cabells curts i poc amiga dels vestits. De petita, intuïa el seu futur en el món de la cultura, però no sabia com. “Fins que al tercer curs del grau d’art i disseny a la Massana vaig fer una optativa d’il·lustració... i allà em va baixar la verge”, exclama rient. “La possibilitat de sintetitzar idees amb molt poc traç, d’esprémer-les fins a arribar a l’essència, em va captivar. De fet, en el meu cas, l’ús del color és estètic”, sentencia. Actualment, combina treball editorial, branding, publicitat i animació, però sense renunciar a un estil depurat, amb sentit de l’humor, poètica, nostàlgia i certa part fosca. “Soc més exacta quan dibuixo que quan escric. Hi ha més sentiment”, diu qui té per referents Henri Monier, Saul Steinberg i, ara, (Pere) Kalders, amb K. “Aquest darrer ha estat una revelació molt forta, sobretot pels jocs de paraules i per com usa el blanc i el negre”. Com ella.

Advertising
Joana Santamans
© Maria Dias

Joana Santamans

Mirant el detall de les pintures de Joana Santamans, una pensa que en una altra vida va ser un animal salvatge. Una idea esbojarrada per explicar la capacitat que té de captar, no només la bellesa estètica de la bèstia, sinó alguna cosa que no es veu, l’essència més primigènia. A 'Presències', la mostra que acull fins al 30 d’abril Meritxell Ribé-The Room Studio, Santamans presenta les obres sobre oli més grans que ha fet mai, encapçalades per una ossa imponent de més de 4 metres. L’acompanyen els retrats de 2,40 x 2,40 d’una cabra, una ovella, un flamenc, un búfal... Animals descontextualitzats del seu entorn i amb un element comú, la seva mirada. “Una mirada totalment present i alhora buida. Es nota que no tenen el cap ple de cabòries com nosaltres. Els seus ulls són una finestra que ens connecta amb una altra dimensió”, explica l’artista.
Sempre ha estat en contacte amb la natura, amb un entorn rural, fent excursions pel camp de petita amb el seu pare, perseguint sargantanes. I és a l’Empordà, en mig del no-res, on ha trobat el seu lloc on treballar. “Em sento tranquil·la, concentrada i connectada amb allò que faig. M’agrada recrear-me en la pinzellada, el detall de la ploma, del pèl. Em deixo anar i sento la vibració del traç, que és més envoltant”, ens diu. Som davant d’una exposició mística.

Mia Cassany
© Maria Dias

Mia Cassany

No tothom té la sort de créixer en una casa rodejada de llibres. Ni de ser una nena curiosa i inquieta. Però a la Mia Cassany li van passar totes dues coses. “Des de petita m’apassionaven els llibres i també escriure, però com que no sabia com enfocar-ho vaig estudiar Ciències Polítiques”, recorda. Mal negoci, perquè no s’hi va acabar dedicant mai. “He treballat de lectora per a una editorial, en una agència literària, també com a packager...”. Però la Mia no en tenia prou. Volia escriure les seves pròpies històries. Literalment. I amb aquest esperit va fundar Mosquito, una petita editorial de llibres il·lustrats –infantils o no– que ha construït a la seva mida. “En controlo tots els processos creatius: la idea, els colors, els il·lustradors, i també escric la majoria dels textos. La part de contractes la deixo per al meu pare”, confessa rient. En menys de quatre anys, Mosquito ha editat una quinzena de llibres en castellà i també en català. “Ha sigut una aposta i ha funcionat. Estem molt contents. Però com que ens hem mogut molt per fires ara ja coeditem els nostres llibres en altres llengües”, explica. Arribar fins aquí no ha sigut fàcil, però també hi ha hagut recompenses com col·locar dos llibres seus entre els finalistes de l’edició d’enguany dels World Illustration Awards de Londres. “Va ser una passada!”, recorda. I tot apunta que no serà la darrera vegada.

Advertising
Teresa Estapé
© Maria Dias

Teresa Estapé

Parir una joia no és fàcil ni superflu: que li ho diguin a Teresa Estapé. “Ha d’anar sobre del cos, té un límit de pes. Quan m’he cansat dels límits he anat a l’escultura, a la instal·lació”. Les seves primeres joies van ser el paper daurat que envoltava els cigars de l’avi i les argolles que trobava a terra; i reconeix que li han deixat empremta la mare i l’àvia, dones femenines. Va estudiar Dret, però després va fer el salt a  Belles Arts; a les tardes aprenia joieria a la Massana amb Ramon Puig i Cuyàs. “Estàvem a la part de psiquiàtric de l’antic hospital i dèiem que hi havia una energia molt canyera”, recorda. Amb un estil consolidat, Estapé s’entrega a allò que se li resisteix –no treballa amb pedres, però ha fet alguna peça amb diamant– i de l’exercici de constrènyer i fixar-se límits físics i conceptuals en resulten peces delicades, collarets i arracades que se senten més del que es veuen. “És una aposta vital –reconeix–. Les coses simples i petites t’obliguen a parar i reflexionar; allò gran i efectista t’enganxa i és atractiu, però no cal pensar gaire”. Ha exposat a la KunstHaus de Viena, una peça sobre el preu i el valor, i acostuma a enregistrar el moviment de les seves joies, jugant amb les ombres i altres elements tot creant petits relats artístics. Però la paraula artista, diu, li sembla grandiloqüent per definir-se.

Luna Miguel
© Maria Dias

Luna Miguel

A les cames, alguna cicatriu; al tors i les extremitats de Luna Miguel hi ha tatuatges que són viatges, lectures, moments. El primer va ser una lluna, una trapelleria. L’últim –el que fa deu– és un buda inspirat en els jizo de Kamakura, al Japó, on pares que han perdut un fill dipositen ofrenes. Fins i tot parlant de pell i tinta, la periodista, poeta i editora fa embadalir. Va créixer a Almeria, prop del mar; quan la seva mare va caure malalta, recorda, llegia Pynchon i hi sortia el bar Sailor’s grave. Per això l’àncora i el nom al braç dret (i també la sirena i el vaixell de paper, un record a la mare morta). Sobre el pit, un vers de Bukowski, a qui va descobrir amb 11 anys gràcies al seu pare. També s’ha dibuixat el signe d’infinit, pel llibre 'La broma infinita' de Foster Wallace, un dels preferits del seu company. Li agradaria veure una versió de la medusa de Caravaggio per la seva tatuadora de confiança, Letizia Ruggero, i té pendent immortalitzar el seu gat. “Hi havia aquella història d’un traper tatuat que demanava que li traguessin la pell per conserva-la en morir, però a mi que no me la treguin!”, fa riallera.
'El funeral de Lolita' (Lumen) és la seva primera novel·la, però no la seva primera publicació. “Neix de l’obsessió per llegir de lolites, nímfules, nenes joves amb vides desgraciades i del dubte de si podia haver-hi una altra vida per a la dona desperta a la qual la literatura vista per homes donava destins tràgics”, explica. S’ha interessat per les narratives ocultes, i ha trobat autores com la surrealista Joyce Mansur, o Elena Guerra, precursora del realisme màgic. I comparteix saber i inquietuds a través de la xarxa. Com s’apropa la literatura a un nen? “A casa hi ha molts llibres i a l’Ulises –el seu fill– li agraden com a objectes, per ara”, diu la periodista. El primer llibre de poesia del petit és un regal: Maria-Mercè Marçal.

Advertising
Mireia Ruiz
© Mireia Ruiz

Mireia Ruiz

De petita s'amagava per fer dibuixos. A ningú de casa li passava pel cap que d’aquella afició en fes un ofici. “Ni tan sols vaig fer el batxillerat artístic. Però quan em van parlar de disseny gràfic, els ho vaig poder colar als meus pares”, recorda la Mireia Ruiz. Un petit triomf que assedegava –momentàniament– la seva vena més artística. “Va ser una carrera fàcil: pensar idees, dibuixar, triar colors... Estava molt motivada!”. Després de cinc anys treballant en una agència, va arribar l’hora de volar. I va fer-ho de la mà de Raúl Ramos, àlies Pink Morro, un excompany de classe que ja tenia l’estudi Cocolia. Ara són socis. “Estàvem cansats de tant d’ordinador i vam començar a jugar i experimentar, publicant els nostres autoprojectes a les xarxes socials”. La seva desacomplexada aposta pel color va agradar i van començar a ploure encàrrecs i col·laboracions: set design, fotografia, estampats... En segueixen arribant, però la Mireia no vol deixar d’embrutar-se les mans. “Jo sempre he volgut fer això, pintar coses que m’alegren”. Potser perquè és aquí on roman el secret de la seva felicitat. I de les seves coses.

Claire Pignot
© Maria Dias

Claire Pignot

Un 'business plan' no és garantia de res. Desenganyeu-vos. I si no us ho creieu, estudieu el cas de la Claire Pignot, una història d’èxit sustentada en la formació, l’experiència... i la intuïció. Després d’estudiar arts aplicades a Tolosa, va ser admesa en una escola de disseny de París. Un somni que tenia clar des dels 6 anys, quan va començar a fullejar revistes de moda. “M’encantava dibuixar figurins. De petita ja admirava Christian Lacroix i Jean Paul Gaultier”, explica. L’experiència la va trobar a Nova York treballant per a la prestigiosa marca Peter Som. “Va ser molt intens, però també molt dur. Allà vaig descobrir que volia treballar pel meu compte”, confessa. De tornada a Europa, va instal·lar-se a Barcelona. Com passa a molts creadors independents, va arribar aquell moment fatídic on l’única sortida era buscar un sou fix. Per actualitzar el seu portfolio, va crear una minicol·lecció. La primera després de dos anys de baixa maternal. La intuïció li va dir: “I si abans envies el lookbook a botigues on t’agradaria vendre?”. Et voilà! “No tenia ni web i em van arribar comandes d’Austràlia i els Estats Units”, recorda de l’inesperat naixement de Heinui. Amb la marca ha consolidat punts de venda internacionals i també un estil tan personal com poètic. “Per mi el vestit és el llenç perfecte”, diu. I pels seus genuïns i sensuals estampats, també.

Advertising
Julie Devisme
© Maria Dias

Julie Devisme

El brodat en el seu registre més clàssic ens fa pensar en la casa Lesage de París i els aplics preciosos per a l’alta costura. L’artista Julie Devisme reivindica dur-lo més enllà: “Utilitzo el brodat ancestral de forma geomètrica i m’interessa molt la recerca de materials”, explica. Va descobrir el seu estil estudiant Arts aplicades a París; després va arribar a Barcelona, va ser alumna de la Massana i de Teranyina, i es va establir a la ciutat perquè va topar amb una comunitat creativa i curiosa, oberta a la seva proposta feta en suports fora dels habituals. “Mai faig dibuixos previs sinó que treballo sobre la tela mateixa, i faig i desfaig jugant amb les estructures que compro en ferreteries”, reconeix. Crea en una taula al local de Lantoki, al Raval, i brodar la relaxa. “Em concentro, m’aturo en un gest i m’hi he de fixar molt”. Aprofitant la tendència del wall hanging i la tornada dels elements tèxtils a les parets, voldria introduir la seva obra en projectes d’interiorisme, a través de paravents o quadres decoratius, però sense renunciar per a res al caràcter artesanal i a la minuciositat de la tècnica. Per això insisteix que per ella brodar i rapidesa són conceptes antagònics. Una peça del seu primer treball, Entre líneas, està present a la mostra El millor disseny de l’any, entre els nominats a la categoria d’artesania.

Laia Abril
© Irene Fernández

Laia Abril

Hi ha històries amagades. Hi ha històries incòmodes. Però sempre hi ha algú disposat a posar-hi llum. Laia Abril no es va fer periodista per vocació. “De petita era molt curiosa, no callava mai, m’encantava investigar... Potser per això vaig triar aquesta carrera, perquè em permetia explicar coses”, reflexiona. Especialitzada en periodisme internacional, fins i tot va trepitjar Bòsnia. D’allà va anar-se’n a Nova York, on va estudiar fotografia per necessitat: “La imatge em semblava més alliberadora, em permetia connectar amb les emocions. Escriure se’m feia més feixuc, no podia expressar-me com jo volia”. Una beca a la revista Colors se la va emportar cinc anys a Itàlia. Allà va començar a treballar en projectes personals, profusament documentats i centrats en temes espinosos com els desordres alimentaris. “He fet molta fotografia documental, i encara en faig, però cada cop m’era més difícil visualitzar allò que sentia. Per això he començat a usar eines de l’art i altres plataformes per mostrar el meu treball: museus, galeries, festivals”, diu. Ara està embarcada en un projecte a llarg termini: 'A history of misogyny'. “Està format per capítols, el primer és el de l’avortament, i ja estic fent recerca sobre la cultura de la violació i la histèria massiva. Vull trencar estereotips i que s’entenguin les repercussions socials”.

Advertising
Gina Giménez
© Maria Dias

Gina Giménez

“Jo no em puc comprar una obra meva. És una mica ridícul, però el mercat de l’art és així”, confessa la pintora Regina Giménez. Aquest mateix mercat, però, també és una caixa de sorpreses. Com arriben si no els dibuixos de la Gina a convertir-se en l’estampat estrella de la col·lecció d’Isabel Marant? “Tinc seguidors d’Instagram que m’envien fotos de vestits que han vist a boutiques de Rodeo Drive. Vestits que, per cert, tampoc em podria permetre”, exclama divertida. Fa un any, la dissenyadora francesa va comprar uns quadres seus a una fira d’art de París i, poc després, hi va contactar per negociar-ne els drets de reproducció. Tot evoluciona, com també ho ha fet el seu propi estil. “Busco llibres antics de geografia, cosmologia o mecànica, trio imatges que m’agradin plàsticament, les trec de context i hi incorporo color”. El resultat? Pura geometria còsmica.

El seu uniforme de treball són camises i pantalons que desterra de l’armari; sempre acaben tacats de pintura. Barna Art i Vicenç Piera són els seus establiments de referència. Laia Beltran

Advertising