[image]
[title]És un d’aquells episodis que han alimentat la fam mitòmana dels cinèfils com la pantera enreixada que es menja una cuixa de cabrit. L’any 1962, François Truffaut va agafar un avió rumb a Los Angeles per trobar-se amb Alfred Hitchcock, que just estava acabant de rodar 'Els ocells'. Durant vuit dies, es van tancar en una saleta de la Universal, on van tenir lloc quasi 30 hores de conversa, que després es van recollir en un llibre bestial, aquí titulat 'El cine según Hitchcock'.
Penso en Chris Marker, que a principis de la dècada dels 80 va conduir un Cadillac pels carrers de San Francisco, buscant el fantasma de Kim Novak al volant del seu Jaguar verd oliva. Penso en tots els que alguna vegada han somiat el got de llet brillant de Cary Grant a les escales cargolades de 'Sospita', temptats de creure que potser contenia una unça de verí. Kent Jones seria el cas perfecte.
Des de Nova York, amb soroll d’ambulàncies de fons, Jones m’explica que es va iniciar en el món del ceŀluloide el dia en què va veure 'Crim perfecte', aquella pel·lícula en què Grace Kelly en camisa de dormir despenjava un telèfon i de sobte, de darrere les cortines, apareixia un home misteriós que l’escanyava amb una mitja transparent. “Vaig ser un espectador precoç, de sis o set anys, i imatges com aquesta van acabar amb la meva innocència”, diu.
Veiem l’ull de Norman Bates enganxat a un foradet de la paret del motel, espiant una rossa de pits punxeguts, i seguim tremolant com una fulla de pollancre, tement-nos el que ha de venir. “L’obra de Hitchcock és un corpus que t’absorbeix i alhora t’agredeix, hi arribis a l’edat que hi arribis, siguis nen o adult”, continua Kent Jones. Al documental 'Hitchcock/Truffaut', ha reunit una colla de grans cineastes, com Martin Scorsese i David Fincher, per parlar del Hitchcock touch i de com els va marcar la seva obra. I, sobretot, per comentar les explicacions que en dóna al llibre.
L’entrevista amb Truffaut va ser una petita revolució, el principi de la teoria de l’autor, que acabava amb l’antiga creença que els directors de Hollywood eren poc més que una colla d’artistes mercenaris facturant productes d’encàrrec a salari. “Pensar en Hitchcock com un capatàs industrial és una aberració, perquè pocs cineastes han desenvolupat un corpus fílmic tan personal, un relat visual tan potent”, raona Jones, amb un to quasi febril.
És un passeig de mil enigmes, que van des de l’etapa britànica fins al dia en què Tippi Hedren va ser atacada per una gavina a Bodega Bay. Hi surt la clau del celler de 'Encadenados', dins del puny tancat d’aquella dona que patia per si s’acabava el xampany. La càmera de James Stewart, intentant penetrar la noia en culotte de la finestra del davant. La làpida d’una tomba antiga al barri de les missions. I així em diu Jones, “Per on hem de començar?”.
