Les 21 millors pel·lícules de terror que pots veure a Netflix i altres plataformes

De què va? A l'estil de 'La finestra indiscreta' de Hitchcock, un adolescent descobreix que el seu apol·lini i superguai nou veí és un vampir, i decideix demanar ajuda a un veterà actor i presentador de pel·lícules de terror per eliminar-lo.

Per què fa por? 'Nit de por' és una petita joia del terror i el costumisme 'teen', que contraposa genuïns moments d'horror gore encara efectius amb un humor irreverent i sorneguer. Ha envellit bé: encara és plena de tensió i humor, i ha de ser l'única pel·lícula de la història que té un peu a 'Karate Kid' i un altre a 'El ball dels vampirs'. Fans de 'Stranger Things', els veritables vuitanta eren això. Top 10 de les comèdies de vampirs.

De què va? Cole, un nen gòtic dels de tota la vida, es queda despert més del que li toca i descobreix que la seva sexi i enrotllada mainadera forma part d'una secta satànica assassina. I està disposada al que sigui perquè no els delati.

Per què fa por? En realitat us cargolareu de riure. Som davant d'una comèdia 'slasher' amb tocs sobrenaturals que t'absorbeix des del primer minut per la seva desimboltura i humor negríssim, i que es fot de cada estereotip adolescent. I cada mort és un deliciós gag de 'slapstick' explosiu i regalimant sang i fetge. Del millor que ha parit la producció pròpia de Netflix en matèria de terror 'teenager'.

De què va? En 1922, un granger de l'Oest Mitjà dels Estats Units confessa haver assassinat la seva dona. Però la seva mort no és més que l'inici d'una història macabra.

Per què fa por? Terror psicològic vintage del bo. Basada en una novel·la curta de Stephen King, trasllada a la pantalla petita (producció pròpia de Netflix) les millors virtuts de l'escriptor: a força de contenció narrativa (que no lentitud) aprofundeix en els personatges i les seves motivacions, i fa un retrat immisericorde de la vilesa humana i la violència en el medi rural. Faula moral terrorífica deutora de Poe. Imprescindible veure-la en versió original.

De què va? Després d'una pandèmia, milions de zombis caníbals infesten els Estats Units. Un grup de supervivents busquen refugi en un centre comercial.

Per què fa por? Portem ja quinze anys de pel·lícules i sèries de revival zombi, i només cal veure l'òpera prima de Zak Snyder, juntament amb '28 dies després '(2002, Danny Boyle) per confirmar que el millor es va veure al principi. Aquest remake de l'homònima pel·lícula de George A. Romero de 1978 transmet adrenalina, sang i desesperació en cada escena. Snyder va a totes, i no té por d'ensenyar les seves cartes mitjançant homenatges cinèfils diversos (i a l'instant següent et fa saltar de la cadira de l'ensurt).

De què va? Han passat deu anys des de la primera Guerra Carlista de 1833. En un petit poble d'Àlaba, un comissari del govern investiga un succés que el porta fins a una sinistra forja al fons d'un bosc, on viu un solitari ferrer anomenat Patxi. S'expliquen fosques històries sobre ell relacionades amb robatoris, assassinats i pactes demoníacs.

Per què fa por? Fa bo la dita d'allò local és universal. A partir d'un episodi històric, la pel·lícula –en un dialecte en desús de l'euskera– aprofundeix en el folklore basc i desembolica la història des de la fascinació infantil pels contes de por a la vora del foc. Però no ho fa amb una mirada lenta i poètica, sinó amb el ritme de trot de la millor sèrie B, aquella que fa meravelles amb un pal i una espardenya. 'Errementari' podria haver estat una 'cutrada', però transcorre entre el misteri, el conte de por, l'èpica i la tendresa: el terror diabòlic i colorista de la Hammer i els grans actuals del 'fantàstic actual (Del Toro, de l'Església) s'abracen entre els esbarzers bascos.

De què va? Madrid, anys noranta. Després de jugar a la Ouija amb unes amigues, una adolescent és assetjada per perilloses presències sobrenaturals que amenacen de fer mal a tota la seva família.

Per què fa por? 'Verónica' està inspirada en el 'poltergeist' de Vallecas, aquell show mediàtic que va muntar el 'cazafantasmas' Tristanbraker (habitual del circ de frikis de Cárdenas) i que va colar als telenotícies de tota Espanya  sobre una família de classe baixa que afirmava tenir el seu pis encantat (després es va descobrir que més que un 'parapsicòleg' el que calia la intervenció de Serveis Socials). De la realitat, Plaça només utilitza l'ambientació naturalista: un minúscul pis de protecció oficial pot ser molt més terrorífic que una mansió gòtica; arrelat en la sordidesa de l'horror quotidià (una adolescent que ha de tirar endavant la seva família en 40 m2) 'Verónica' és un colpidor híbrid de realisme social i conte de fantasmes, subgènere canvis hormonals ('Carrie', 'Ginger snaps').

De què va? Un muntador de vídeo rep l'encàrrec de filmar, en una casa remota, 24 hores de la vida d'un tipus (que acaba resultant un autèntic 'gilipolles' que fa angúnia, això és el que significa 'creep' en anglès) i que assegura tenir un tumor cerebral inoperable).

Per què fa por? Actualitza el molt gastat gènere del 'found footage', i ambienta un relat d'assetjament i terror psicològic en el terreny de la comèdia 'indie' més realista (els dos protagonistes són director i coguionista). La clau és la patètica i hilarant normalitat d'assetjador i víctima: tots empatitzem amb els 'gilipolles' (perquè tots ho som; sigui eventuals o a jornada completa) i tots esperem en el fons que no passi res greu quan saps que s'acosta el desastre. El primer film de terror 'normcore'?

De què va? William Friedkin, director de 'L'Exorcista', roda de nou sobre el Maligne; però aquesta vegada no és ficció. El cineasta realitza un documental sobre la vida del Pare Gabriele Amorth, qui fou exorcista en cap del Vaticà i que va realitzar deu mil cerimònies d'aquest ritu cristià durant tota la seva carrera (va morir el 2016).

Per què fa por? Acollona com Déu mana, creguis o no en Ell (i per tant en el Dimoni). Desproveït de tota parafernàlia, Friedkin es penja una càmera de fotos a l'espatlla i entrevista Amorth, que glossa la seva vida i els records de la lluita amb Satanàs (també hi intervenen opinions de metges i teòlegs sobre la possessió diabòlica). El colofó ​​el posa un esgarrifós pla seqüència de vint minuts en el qual Amorth exorcitza una dona a la Itàlia profunda. Res "d'has vist el que fa la puta de la teva filla" ni vòmits ni levitació, però sí la manifestació física d'un mal espiritual, sigui d'índole diabòlica o no. "Mai vaig pensar que hi hauria res autèntic a l'exorcisme, fins que el vaig veure", va dir Friedkin després. El final és de xoc, per cert.

De què va? Tres amics entren a robar a casa d'un home cec. Sembla que serà bufar i fer ampolles, però amb els llums fora, la realitat és una altra.

Per què fa por? Fede Álvarez, director del 'remake' de 'Possessió Infernal', s'allunya de qualsevol element sobrenatural i dóna una descàrrega de vitalitat al terror de 'home invasion', donant-li la volta com a un mitjó. El ritme de la violència i els ensurts és frenètic i brutal: obre un nou camí per al gènere on Hitchcock se'n va a veure 'La matança de Texas'.

De què va? No hi ha manera de rescatar un grup de persones atrapades en un ascensor, que van palmant un a un, i el guàrdia de seguretat -creient i supersticiós- i el policia que ho intenten arreglar arriben a la conclusió que un d'ells és el diable.

Per què fa por? No hi ha cap altra ambició en aquest film que no sigui oferir uns quants moments de xoc d'altura, descripcions de personatges seques i minimalistes, i uns canvis de direcció narrativa que si et descuides et donen torticoli al coll de la sorpresa (i ho aconsegueix tot de manera excel·lent). Com un bon episodi de 'La Dimensió Desconeguda' allargat, amb gustet de llegenda urbana sobrenatural.

De què va? Aquesta pel·lícula documental és el tercer episodi del 'reboot' que va fer Netflix de la clàssica sèrie de reportatges televisius 'Misterios sin resolver', sobre fets inexplicables, que va començar a emetre la NBC el 1987. I tot i que la sèrie és molt irregular, amb aquest capítol Netflix ha aconseguit un dels seus millors capítols de 'true crime'.

Per què fa por? Si la ficció està feta de somnis, la vida real s'erigeix ​​sobre la matèria dels malsons. Això és un documental, a fons, sobre el gran misteri criminal de la nostra era a França: l'any 2011, un aristòcrata francès de Nantes, Xavier Dupont de Ligonnès, va desaparèixer juntament amb la seva família, deixant una nota risible ("sóc un agent secret i ens n'hem anat als Estats Units a un programa de protecció de testimonis"). Una setmana després, la policia va trobar la seva dona i els cinc fills, morts i enterrats sota el pati de casa seva. La pel·lícula reconstrueix la fugida i desaparició de Dupont de Ligonnès (que se'n va anar a fer turisme pel sud de França, i no es va molestar ni a ocultar el seu rostre ni targeta de crèdit) i intenta donar resposta a com i per què un aristòcrata progre vingut a menys, empresari fracassat, es converteix en un geni del crim (mai es va trobar ni una resta d'ADN o sang de la matança a la casa, ni es va saber mai més res de Dupont). El mal en estat pur i inescrutable.

De què va?
Nicole Kidman interpreta una mare que viu amb els seus dos fills en una mansió aïllada de l’illa de Jersey l’any 1945. Els nens pateixen una estranya malaltia fotosensible –no poden exposar-se a la llum del sol–, cosa que obliga la família a viure sempre entre ombres. La seva rutina canvia quan arriben tres nous servents –entre ells un jardiner interpretat per Eric Sykes– i comencen a passar fenòmens inexplicables: portes que es tanquen soles, murmuris en habitacions buides i una presència que sembla vigilar-los des d’un altre pla. Escrita i dirigida per Alejandro Amenábar, Los otros és un conte de fantasmes adult i elegant, hereu directe de The Innocents i de la literatura de Henry James.

Per què fa por?
Perquè el terror no ve del que es veu, sinó del que s’intueix. Amenábar construeix una atmosfera opressiva i refinada, on cada so i cada silenci compten. No hi ha ensurts gratuïts, sinó una por que creix a poc a poc –com un dubte que s’instal·la a la ment– fins a desembocar en un dels girs més recordats del cinema de terror modern. Los otros demostra que la intel·ligència, la subtilesa i el classicisme també poden glaçar-te la sang.

On es pot veure?
A Movistar Plus+, FlixOlé, HBO Max i Netflix

De què va?
Ha estat parodiada fins a la sacietat i la carrera de M. Night Shyamalan ha tingut alts i baixos des d’aleshores, però El sisè sentit continua sent un dels grans fites del terror psicològic modern. Lluny del gore o de l’ensurt fàcil, la pel·lícula se centra en la por més íntima: el dolor, la pèrdua i allò que passa quan no es pot deixar enrere el passat. Haley Joel Osment –inoblidable en el seu paper de nen turmentat– interpreta un noi que assegura veure i parlar amb els morts, mentre Bruce Willis dona vida al psicòleg que intenta ajudar-lo a entendre què li passa.

Per què fa por?
Perquè l’horror aquí és emocional i profundament humà. Shyamalan construeix una història de fantasmes que és, en realitat, una reflexió sobre el dol i la comunicació entre vius i morts. El famós gir final –que seguim sense revelar– s’ha convertit en part de la història del cinema, no només per la sorpresa, sinó per com de perfectament justificat està. El sisè sentit continua funcionant perquè, més enllà del truc, hi ha una tristesa palpable, un misteri inquietant i una atmosfera que se t’enganxa a la pell.

On es pot veure?
Es pot veure a Disney+, Prime Video (lloguer o compra) i Apple TV.

De què va? Durant la guerra de l'Iran-Iraq dels anys vuitanta, una dona es queda sola amb la seva filla a Teheran mentre el seu marit està combatent al front. Sota els bombardeigs, el bloc de pisos en què viuen s'anirà buidant de gent i omplint-se d'esvorancs de bombes i d'una presència maligna.

Per què fa por? Per l'extraordinària atmosfera d'opressió i foscor que aconsegueix, combinant múltiples nivells de violència i por: l'opressió social i patriarcal –que va en augment a mesura que la guerra i la repressió religiosa s'intensifiquen, i ja sabem que dones i nens s'emporten la pitjor part sempre– simbolitzada en la presència d'un esperit maligne que vol arrabassar una nena a la seva mare. Els deu minuts finals són d'infart.

De què va?
“Passi el que passi... no deixis mai de gravar.” Aquest és el punt de partida de [Rec], una de les poques pel·lícules de metratge trobat que realment tenen sentit. Dirigida per Jaume Balagueró i Paco Plaza, aquesta producció espanyola segueix un equip de bombers i una reportera de televisió que queden atrapats en un edifici en quarantena al centre de Barcelona. El que comença com una simple cobertura periodística es converteix en un malson claustrofòbic quan els veïns –infectats per un virus desconegut– comencen a mostrar un comportament violent i aterridor.

Per què fa por?
Perquè tot sembla estar passant de debò. La càmera en mà et fica dins del caos –crits, foscor, passadissos estrets– i la tensió augmenta a cada minut. [Rec] pren la cruesa del cinema de George A. Romero, però hi afegeix un gir religiós i demoníac que multiplica l’horror fins a un final tan frenètic com inoblidable. És una experiència física, angoixant i brillantment rodada, que redefineix el terror espanyol modern.

On es pot veure?
Actualment es pot veure a Filmin i Prime Video (lloguer o compra).

De què va?
El terror funciona millor quan neix de la pròpia condició humana –i Get out n’és la prova perfecta–. Dirigida per Jordan Peele i protagonitzada per Daniel Kaluuya –sí, el noi de Skins–, la pel·lícula segueix en Chris, un jove fotògraf afroamericà que acompanya la seva parella blanca a passar un cap de setmana amb els seus pares en una tranquil·la zona residencial. El que comença com una visita incòmoda es converteix en un malson quan en Chris descobreix que, darrere l’amabilitat de la família, s’hi amaga quelcom molt més fosc.

Per què fa por?
Perquè el veritable terror no prové del sobrenatural, sinó del racisme quotidià i de la por a perdre el control sobre un mateix. Peele juga amb els codis clàssics del gènere –la casa aïllada, la comunitat aparentment perfecta– per construir una sàtira brillant que combina horror, humor negre i crítica social. El concepte del sunken place –aquest espai mental on el protagonista queda atrapat sense poder actuar– ja forma part de l’imaginari col·lectiu. Déjame salir no només espanta: incomoda, fa pensar i demostra que el terror també pot ser un mirall del nostre temps.

On es pot veure?
Es pot veure a Netflix, Prime Video i Apple TV (lloguer o compra).

De què va?
Probablement conté l’escena més aterridora de la història del cinema –atenció, espòlier–: un home veu un vídeo on una figura fantasmal, vestida de blanc i amb els cabells negres cobrint-li el rostre, surt arrossegant-se d’un pou... i després del televisor, directament cap al món real. The ring (Ringu en el seu títol original) és una obra mestra del terror atmosfèric. Dirigida per Hideo Nakata, segueix una periodista –interpretada per Nanako Matsushima– que investiga un rumor entre adolescents sobre una cinta de vídeo misteriosa: qui la veu, mor set dies després.

Per què fa por?
Perquè el seu horror és pur, fred i contagiós. Nakata construeix una tensió que degota lentament –com l’aigua del pou d’on neix la maledicció– fins a glaçar-te la sang. No necessita ensurts estridents ni violència explícita: tot es basa en l’atmosfera, el silenci i la sensació que alguna cosa inevitable s’acosta. The ring va marcar un abans i un després en el terror japonès i es va convertir en la pel·lícula de por més taquillera de la història del país. La seva influència continua viva a cada pantalla on algú tem, per un instant, que la imatge cobri vida.

On es pot veure?
Es pot veure a Filmin, Prime Video (lloguer o compra) i Apple TV.

De què va?
Abans de El far (The Lighthouse), Robert Eggers ja havia demostrat el seu talent amb La bruja (The Witch), un dels debuts més impactants del cinema recent. Ambientada a la Nova Anglaterra del segle XVII, la pel·lícula s’endinsa en un torb whirlwind de fanatisme religiós, culpa colonial i màgia negra. Amb una fotografia que sembla il·luminada només per llànties d’oli –i que recorda els gravats antics–, la història segueix una família puritana exiliada de la seva comunitat que intenta sobreviure al bosc, on una presència inquietant comença a assetjar-los.

Per què fa por?
Perquè el terror no prové dels ensurts, sinó de l’atmosfera. Eggers recrea un món opressiu i primitiu, on la superstició i la paranoia es confonen amb el sobrenatural. Les interpretacions d’Anya Taylor-Joy i del jove Harvey Scrimshaw arrelen l’horror en allò humà, mentre la tensió creix fins a un clímax pertorbador –amb una de les frases més icòniques del gènere: “Vols viure deliciosament?”–. La bruixa és un conte fosc sobre la por, el desig i la llibertat, rodat amb una bellesa inquietant.

On es pot veure?
Es pot veure a Netflix, Filmin i Prime Video (lloguer o compra).

De què va?
Com a The Babadook, el veritable terror de Hereditary neix de la fractura de la vida familiar i dels traumes que s’hereten –mai més ben dit–. És el debut del guionista i director Ari Aster, i està protagonitzada per Toni Collette, que interpreta l’Annie, una artista que construeix diorames inquietantment realistes: petites maquetes d’habitacions que reflecteixen el tema central de la pel·lícula –la sensació que una força invisible mou els personatges com si fossin titelles humans–. La seva família es descompon a poc a poc: en Peter, el fill adolescent i fumeta, i la Charlie, la filla estranya i pertorbadora, s’enfonsen progressivament en una espiral de desequilibri.

Per què fa por?
Perquè l’horror no sorgeix d’un monstre, sinó del dol, la culpa i la bogeria. Després d’un accident catastròfic –un dels més impactants del cinema recent–, la història s’endinsa en un territori sobrenatural on la tristesa i allò demoníac es confonen. Ari Aster dirigeix amb una fredor calculada i una paciència hipnòtica, però també amb empatia: la seva càmera observa el dolor sense apartar la mirada. Hereditary és un malson domèstic i elegant, una pel·lícula que et deixa glaçat molt després que s’encenguin els llums.

On es pot veure?
Es pot veure a Apple TV.

De què va? Jack Torrance, un exprofessor d'anglès i exalcohòlic, aspirant a escriptor, accepta un lloc com a vigilant d'hivern en un solitari hotel d'alta muntanya per ocupar-se del manteniment. Al cap de poc d'haver-se instal·lat allà amb la seva dona i el seu fill, comença a patir inquietants trastorns de personalitat.

Per què fa por? Esteu de broma? Aquesta pel·lícula ha mantingut totes les seves terrorífiques arestes incòlumes. Un descens cap a la bogeria que es bifurca en multitud d'escenes i seqüències icòniques de com la mort envaeix la vida (que us podeu prendre amb tota la simbologia del món, o simplement deixar-vos portar per l'acolloniment). No hi ha ni una escena que no sigui carn de cinefília. Alguns crítics han atribuït que el final no té suspens (i Stephen King es va mostrar disgustat per la falta de redempció i humanitat del personatge de Torrance, un transsumpte del mateix King, en el film). Però rai que els pesi, això és una obra mestra.