[image]
[title]És sabut que quan un nen té l’habitació massa endreçada, en algun lloc hi ha un armari caòtic a punt de desbordar-se. Així és com germina la consciència infantil, un univers d’aparent serenitat on el perill es camufla igual que un formiguer sota la pinassa. Des de Mont-real, Philippe Lesage m’explica que 'Els dimonis' podria interpretar-se com una relectura d’'E.T.', en què el lloc de l’extraterrestre està ocupat per l’amenaça invisible d’una sexualitat que s’amaga sota el matalàs. “El diable viu dins del cos, és un estat de la carn que ataca des de l’interior mentre per fora sembla que tot estigui en ordre”, diu Lesage.
Aquesta és, en el fons, la seva història. Ell és aquest nano amb samarreta de ratlles vermelles i blanques que plora sota el llit perquè se sent culpable. “Jo de petit també feia jocs d’iniciació amb els meus amics, i després em sentia fatal i em pensava que tenia la sida i que em moriria com a càstig pels meus actes”, rebla. L’espectre que separa el malson pueril de les primeres fantasies humides, amb pol·lució nocturna inclosa, es podria mesurar amb el gruix del paper de fumar.
Però 'Els dimonis' no és només un 'Little Nemo in Slumberland' amb subtext freudià. I mentre l’escenari se’ns mostra amorosit amb una paleta de colors pastel, el pols narratiu està encadenat sobre el patró d’una pel·lícula de terror. “És el descobriment d’allò prohibit, com quan fent zàping ens trobàvem amb una escena de 'L’exorcista', o d’alguna d’aquestes cintes que els pares no ens deixaven veure”, assevera el director. L’atmosfera produeix un efecte naïf, endolcit, però el mal hi fa ronda igual que un llop famolenc. És com si situéssim 'M, el vampir de Düsseldorf' en un decorat de Wes Anderson.
Les aigües es remouen. “Busco els monstres que s’amaguen en la quotidianitat, les pulsions més perverses del dia a dia”, explica Lesage, a l’aparell. És per això que hi ha moments de pur neguit. Un nen tancat a la taquilla del vestidor d’una piscina, intentant esbotzar la porta, fins que deixa de respirar. El socorrista simpàtic que no pot aplacar les seves fílies fosques. Els dos camarades que s’expliquen contes de fantasmes abans d’anar a dormir. “Les angoixes de l’adult es gesten en aquesta edat, i si no les superem aleshores ens acompanyen tota la vida”, engalta, tocant a matar.
