Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Dansa que marca tendència

Dansa que marca tendència

Les companyies, els coreògrafs i ballarins que fan moure el moviment a Barcelona

Rússia
'Rússia', primer gran espectacle de La Veronal.
Per Andreu Gomila i Bàrbara Raubert |
Advertising

La dansa de Barcelona, després d'anys de baixada, torna a estar molt amunt. Hi ha companyies joves que volten pel món, coreògrafs i ballarins amb segell propi. I, segurament, molta culpa de tot plegat la té el Mercat de les Flors, ben consolidat com a motor de tot el que té a veure amb el moviment a la ciutat. És l'única casa de la dansa de l'estat i referent internacional. I no ens oblidem de la consolidació d'espais com l'Antic Teatre i la Sala Hiroshima. Més enllà dels titans dels 80 i 90, com Cesc Gelabert, Sol Picó, Mal Pelo o Àngels Margarit, aquests són els noms que marquen tendència.

1
La Veronal
©Iván Moreno

La Veronal

Fa onze anys, quan va engegar La Veronal a València, Marcos Morau ja tenia clar que volia arribar a alguna banda. I ara mateix és dels coreògrafs més buscats d’Europa, amb encàrrecs de França, Suècia... No para. I no se n’amaga: “Estem obsessionats. I és una putada, això. Hi ha un punt en què t’impliques tant en les coses que no tens vida personal”. No és bonic, això?, li pregunto. Dubta: “Per a la persona que viu amb mi, no tant. Les ballarines, de tant en tant, necessiten anar a fer una birra i que no els expliqui res. I jo estic tota l’estona allà, amb les meves coses”.El seu últim espectacle, 'Vorònia', estrenat al Grec 2015, els ha confirmat en el seu paper de companyia emergent continental. Ell, Lorena Nogal i Pablo Gisbert són el moll de l'ós de la tropa.

En Marcos diu que és “barroc”, però jo li dic que és més aviat renaixentista. I li agrada.  També li dic que són una companyia ‘estranya’, que expliquen històries. I això no li agrada tant: “Si nosaltres li treiéssim la roba a la dansa totalment i ens quedéssim només amb el moviment, veuries que no és gens narrativa, sinó profundament abstracta. El que passa és que el paisatge que habita la dansa és molt explícit, cosa que fa que l’espectador hi entri. Potser aquesta és una de les claus perquè la gent entengui la dansa”.

2
Lali Ayguadé

Lali Ayguadé

Lali Ayguadé és el prototip de ballarí i coreògraf que va marxar nord enllà a formar-se i que, quan ha tornat, ho ha fet amb moltes ganes de treballar. I això que ha treballat a dues de les companyies de dansa contemporània més importants del món, la d'Akran Khan i la de Hofesh Shechter. És una de les ballarines més espectaculars d’aquests moments, té una força, una flexibilitat i una intensitat expressiva que transformen per allà on camina, i no només ho diem nosaltres, la crítica anglesa la va condecorar com a “ballarina excepcional” el 2010. Però també és una ànima inquieta, ara s’ha tirat a la piscina coreogràfica amb la primera peça on ella no balla però, sens dubte, hi és en ànima:  'Kokoro' (que justament és ‘ànima’ en japonès). “La titulo així –ens explica– perquè vull que es vegin les persones, anar més enllà dels ballarins fantàstics que són”.

Advertising
3
Pere Faura

Pere Faura

Fa cara de bon noi, en Pere Faura. I si li preguntem directament si es considera un rebel, respon negativament, encara que hagi estat capaç de plantar-se davant la plana política de la ciutat i cantar-los la canya, com va fer el 2012 durant la inauguració de la temporada del Mercat de les Flors. O encara que hagi fet dos espectacles de contingut eròtic-sexual com 'Striptease' o 'Bomberos con largas mangueras', l’última de les quals la volen a Suècia per a públic infantil –això li serveix per desmuntar la nostra teoria–. Tanmateix, si burxem una mica, ens diu que sí, que hi va haver un moment en què es va rebel·lar, quan va arribar  “a la conclusió que la dansa contemporània s’ha pres massa seriosament a ella mateixa durant molt de temps”. És quan decideix fer servir l’humor, elements ‘banals’ que formen part de la cultura popular com l’striptease, els musicals, “per dessacralitzar la dansa contemporània”. “Si això és una acte rebel, doncs sí, sóc un rebel”, remata.

Fa només cinc anys que va tornar d’Amsterdam, punt de fuga de tota una generació de ballarins i coreògrafs, i des d’aleshores que treballa sol. Mica en mica, xou a xou, s’ha convertit en l’home a seguir. No només perquè 'Striptease' o 'Bomberos con largas mangueras' hagin fet la volta a Europa. O perquè s’hagi convertit en un referent de l’escena alternativa barcelonina, amb una manera de fer pròpia, especial. Sinó que Faura ha sabut treure petroli del moment actual i construir-se ell mateix, sense diners, sense res, amb la imaginació com a bandera. I l'any passat, per fi, va poder aixecar un espectacle de gran format, 'Sin baile no hay paraíso', amb vídeo, vestuari, música, i que en certa mesura tanca un cicle, un cercle virtuós, que ens ha ensenyat que la dansa és de tots, que tothom pot anar a un espectacle al Mercat de les Flors, a l’Antic Teatre, i veure, sentir, una història.

4
banner_corderos3.jpg

loscorderos

És que vénen d’una altra galàxia, els Corderos, la del teatre bastard, on s’atreveixen a tot i res no és impossible. De fet, no és tan estrany que David Climent i Pablo Molinero al seu últim espectacle, 'La banda del fin del mundo', s’hagin posat a tocar, vista la seva evolució: “Vam començar molt preocupats amb el cos –i el van dur al límit de la seva resistència–, després va ser el cos i la paraula –amb uns textos que treien bilis i escopinades–, i encara hi volíem afegir alguna cosa més, i va aparèixer el so escènic, el cos fet instrument i el so com a element dramatúrgic. I cada cop ho hem portat més lluny, cada cop a un lloc diferent”.

Una evolució que, des de fa uns anys, la companyia defensa lluny de la capital i dels seus ritmes frenètics, devots de la seva recerca, sense deixar-se perdre mai el propi tempo.

Advertising
5
Novembre

Roser López Espinosa

Roser López Espinosa és l’esperança blanca del moviment. Enèrgica, valenta, sincera, el seu camí es cuina a foc lent, mentre guanya en densitat i plasticitat. També ha passat per Amsterdam i té en Àngels Margarit la seva mestra. Amb Mudances ha fet 'Corol·la', 'Kolbebasar', 'Flexelf', 'Capricis'. I tots recordem l'espectacle d'inauguració de temporada del Mercat de les Flors en la qual va col·laborar amb Cesc Gelabert i Marcos Morau, i el cineasta Isaki Lacuesta. 'Lowland' era espectacular i 'Novembre', la seva peça més ambiciosa fins ara, també.

6
Brodas.jpg

Brodas Bros

Van començar amb a penes 20 anys i han madurat dalt dels escenaris, entre batalles i davant de càmeres. Després d’una dècada sense parar, Lluc i Pol Fruitós amb Berta i Clara  Pons, els Brodas Bros, ho han fins i tot celebrat amb un espectacle antològic. “Per al primer espectacle vam llogar un teatre i amb les entrades i l’ajuda de les nostres famílies tot just cobríem despeses”. Ara reben subvencions i s’hi dediquen plenament, però algunes coses no canvien: “Mantenim l’essència, el fet de voler ensenyar allò que ens agrada i sentir que arriba al públic”, ens explica Lluc Fruitós.

Advertising
7
Ballarina en llocs

Sònia Gómez

Provocativa, irreverent, directa, els seus espectacles són tan sincers que maten. “Moure’s en un escenari –comenta– té una precipitació en el present relacionat amb allò emocional i allò vivencial. En el meu cas, que tinc una feina autobiogràfica, utilitzo el moviment per explicar les facetes de la meva vida, muscular i caòtica”. Sónia Gómez porta a terme un treball d’introspecció que explota a fons a través de l’autobiografia. Són famoses les seves 'Experiències amb un desconegut', en què se citava amb algú que no coneix per fer-li un xou unipersonal; 'Egomotion', on detallava fil per randa la seva infantesa i primera joventut; i 'Mi madre y yo', una peça on explica la relació amb la dona que la va dur al món. Gairebé viu, ens confessa, condicionada pel que mostrarà en escena. “Treballo la improvisació. Faig un treball d’investigació a través del moviment, però que sempre es contrasta amb el present. La improvisació conviu amb el present, l’energia i la creativitat del dia concret”, diu.

8
Pol Jiménez

Pol Jiménez

Malgrat la seva joventut, Pol Jiménez s’ha presentat al Ciutat Flamenco en repetides ocasions. La primera va ser el 2011, quan aquest festival organitzat pel Taller de Músics es feia al CCCB. Potser el recordareu, en un escenari a l’aire lliure i a plena llum del dia, era el noiet prim i de pell clara que sorprenia per la combinació de tendresa –tenia 17 anys– i seguretat, atreia totes les mirades. Des d’aleshores han passat moltes coses: ha acabat la carrera, l’han becat al Ballet Nacional d’Espanya, ha rebut el premi de dansa espanyola al III Certamen Internacional Ciutat de Barcelona, se n’ha anat a viure a Sevilla per especialitzar-se, ha firmat algunes peces amb no poc èxit...

Advertising
9
Sonia Sánchez

Sònia Sánchez

Sònia Sánchez viu immersa en el món del flamenc des de ben jove, però ben aviat va buscar el seu camí personal. El que és curiós és que en la recerca d’arrels pròpies es trobés amb el butoh. “Tota la vida havia ballat hores i hores tota sola per trobar el meu estil. Però va arribar un moment que em faltaven eines per continuar. Una amiga em va proposar de fer un taller de butoh i em vaig adonar que el que jo volia inventar ja existia des de feia 700 anys. Ja no em sentia tan sola”. A primera vista pot semblar impossible, però de ben a prop −o potser cal mirar-ho des de dins− hi ha similituds clares. “Tant el butoh com el flamenc són danses molt intrínseques, molt introspectives, en què cal fer molta feina amb un mateix. Diuen que hi ha tants ballarins de butoh com estils de butoh, i el mateix passa amb el flamenc”. I ella és única, com a flamenca i com a ballarina de butoh.

10
Mongrel

Marina Mascarell

'Mongrel' significa ‘gos petaner’ en anglès i és el títol de la darrera obra que l’òpera de Göteborg ha encarregat a Marina Mascarell, una jove coreògrafa valenciana que en pocs anys s’ha fet un lloc dins l’escena internacional. “Aquí em van demanar que els critiqués, que els donés una visió des de fora”, explica Mascarell.

A Suècia va començar recollint informació a través d’entrevistes i observant l’ambient. “Els tenim molt idealitzats, però darrere de tot el desenvolupament s’amaguen zones fosques. Són una societat molt homogènia i poc acostumada als nouvinguts. La llei de Jante forma part de la seva cultura i és com un sostre de cristall sota el qual tothom ha de viure sense sobresortir”.

Vols veure ballar?

Dansa, Contemporània i experimental

Mercat de les Flors

icon-location-pin El Poble-sec

El Mercat de les Flors neix com a teatre municipal el 1983, quan la llavors regidora de cultura, Maria Aurèlia Capmany, i l'alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall, van impulsar la creació d'un espai escènic al Palau de l'Arquitectura, que en aquells moments estava abandonat. Amb l'estrena de 'La tragèdia de Carmen', de Peter Brook, el Mercat va iniciar l'exhibició d'espectacles de dansa de creadors internacionals i de la casa. Es va inaugurar oficialment com a teatre municipal el 1985 amb 'Mahabarata', també de Brook. La gran cúpula de 12 metres de diàmetre que governa el vestíbul del Mercat és obra de Miquel Barceló.

Teatre, Experimental

Antic Teatre

icon-location-pin Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera

Antic Teatre- Espai de Creació és un centre cultural i social referent a l’escena independent de la ciutat. La seva missió és recolzar i fomentar la capacitat d'experimentació, creació, producció, exhibició, promoció i difusió dels artistes professionals. També treballa en la recerca de nous llenguatges del cos i del moviment i de noves dramatúrgies. També compta amb AdriAntic, un espai per les residències artístiques.

Advertising
Teatre, Espai d'arts escèniques

Hiroshima

icon-location-pin El Poble-sec

Ubicat al barri del Poble Sec, al costat de la Sala Apolo, Hiroshima serà un espai obert a les creacions no convencionals, amb voluntat de potenciar els artistes emergents, així com treballar amb artistes ja consolidats que explorin nous llenguatges. Hiroshima centrarà la seva línia artística en les arts del moviment, les noves dramatúrgies, el circ contemporani, la música en viu i les experiències multidisciplinars, contrastant disciplines i creuant públics gràcies a la polivalència del seu espai.

Llocs d'interès, Visites turístiques

La Pedrera

icon-location-pin Dreta de l'Eixample

L'últim edifici laic d'Antoni Gaudí, la Casa Milà (coneguda popularment com La Pedrera) no té cap línia recta. És una gesta audaç de l'arquitectura i la culminació dels intents experimentals de l'arquitecte per recrear formes naturals amb maons i un morter (a més de ceràmica i ampolles de cava trencades, el què s’anomena trencadís). És Patrimoni de la Humanitat i hi fan els cicles Noves Escenes.

Advertising
Camera
Teatre

La Caldera

icon-location-pin Les Corts

El projecte de La Caldera neix l’any 1995 dins un context de manca d’espais adequats per a la creació i per la dansa específicament. És així com Montse Colomé, Inés Boza, Alexis Eupierre, Lipi Hernández, Carles Mallol, Toni Mira, Maria Rovira, Álvaro de la Peña, Sol Picó i Carles Salas, es van associar per transformar una antiga fàbrica de cinturons del barri en una plataforma de creació independent.

Camera
Què fer

Associació nunArt Gràcia

icon-location-pin Vila de Gràcia

NunArt vol ser un col·lectiu artístic i un espai obert a la investigació, la creació i la difusió de les arts contemporànies.

Advertising