Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Anne Teresa de Keersmaeker

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Anne Teresa de Keersmaeker
© Michiel Hendryckx

Entrevista a Anne Teresa de Keersmaeker

La coreògrafa recupera al Mercat de les Flors la mítica peça de la seva companyia 'Rosas danst Rosas'

Per Bàrbara Raubert
Advertising

Rosas Danst Rosas’ és una de les coreografies icòniques de la dansa contemporània, una d’aquestes que va fer història i que es manté fent història després de 34 anys. La va crear una jove belga, Anne Teresa de Keersmaeker, i ha estat copiada fins a la sacietat, fins i tot per Beyoncé. Ara, la seva companyia la recupera al Mercat de les Flors. Parlem amb ella.

'Rosas Danst Rosas' és una peça de 1983 que de seguida es va convertir en una icona de la dansa postmoderma, mantenint la seva validesa fins avui. Per què?
Diria que la seva importància està en la radicalitat de l'escriptura coreogràfica, en la maximització del mínim, sense la distància ni la fredor que se li atribueix al minimalisme. De fet té alguna cosa de dansa expressionista, en les emocions que provenen de la tensió entre rigor estructural i implicació física.

En la versió que veurem al Mercat de les Flors, ha canviat res de l'original?
En aquests 34 anys ha estat ballada per tres o quatre generacions de ballarines diferents. A Barcelona la interpretaran una nova generació que ni havien nascut aleshores, i segurament és el primer cop que treballen una peça que té una estructura tan rigorosa, però aconsegueixen donar-li una imatge totalment diferent.

La seva energia i els sentiments personals que deixen aflorar són molt forts. Ara bé, la coreografia és exactament la original, està respectada al 100%.

L'any 2011 Beyoncé feia servir la teva peça en un videoclip i tu vas proposar-ne la lliure interpretació a través d'una crida que va aplegar més de 1.500 persones, ara a internet. Aquest èxit mediàtic, és un bon símptoma cultural, o un mal símptoma creatiu?
És un bon símptoma. La peça ja tenia 30 anys, era el moment de donar-la al món i que la peça existís d'altres maneres. Internet ha fet canviar les coses, ara mateix, la gent veu més dansa a internet que en directe, i són coses molt diferents.

Els moviments van del maquinisme a la sensualitat, amb quina part et quedes?
Les dues parts s'ajuden i es reforcen l'una a l'altra, i és l'espai entremig el que fa forta la peça. La mecànica és la recerca de l'abstracció corporal i va al costat de la fisicalitat extrema.

Només fa cinc anys encara la ballaves tu mateixa. Quina memòria corporal en guardes?
Em queda el gaudi del cos, l'extenuació, l'ordre i el caos extrems. Des de fora sembla un exercici molt sever, però en realitat hi ha molta llibertat en aquesta estructura tan rígida. És físicament catàrtica... És que als 80 hi havia un ambient autodestructiu, tot i que no m'agrada fer servir aquesta paraula, potser seria més just dir de gastar-ho tot, d'arribar al límit.

Encara t'hi sents identificada?
És una peça ancorada al cos femení i jove. Avui no la faria, perquè cada obra reflecteix com et situes al món i després de 34 anys, el món ha canviat i jo he canviat. El meu cos i les meves preocupacions als 56 anys que tinc ara no són les mateixes que quan en tenia 23. Tanmateix, hi ha una tensió que per a mi és bàsica, una classe de relació entre la música i la dansa, i el buscar la manera de convertir la dansa en una eina d'encorporitzar idees abstractes. Em defineixo, aleshores i ara, per aquestes contradiccions: les proporcions abstractes i la passió per la natura romàntica.

La música també és molt important en aquesta peça, i marca l'inici de la col·laboració amb Thierry de Mey. Música i la dansa parlen del mateix?
Es van escriure mútuament, una alimentava l'altra. Però no en un sentit tradicional ni narratiu, sinó anant de costat.

Les intèrprets de 'Rosas Danst Rosas' es mostren amb una barreja de força masculina i sensualitat femenina, i es va llegir en clau feminista.
No és força masculina, és simplement força. Als 80 la gent se sorprenia per la determinació, sent nosaltres tan joves, era una cosa inusual. Ens expressàvem tal com érem, la vulnerabilitat i la passió física, d'una manera molt directa. Ens mostràvem sobiranes i això és el que pot ser llegit com a feminista. En el seu moment jo tenia algun prejudici sobre l'etiqueta 'feminista'. Però després de 30 anys de pràctica com a coreògrafa i dona, avui em declaro totalment feminista.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising