La mort i la primavera

D'entrada, s'ha de deixar clar una cosa: traslladar La mort i la primavera a un altre llenguatge que vagi més enllà de la pàgina escrita, lluny de la gairebé perfecció de cada frase, cada adjectiu, cada paraula, és una feina no titànica, sinó impossible. Submergir-se en la novel·la inacabada de Mercè Rodoreda és una experiència única, inoblidable. És possible, doncs, portar-la a l'escena, al directe d'una funció? Sí, és clar, perquè en teatre o en dansa, es pot fer tot i es pot fer molt bé. Marcos Morau, a qui no l'espanten els reptes, s'hi ha immergit de ple i ha aixecat una peça d'aspiració monumental.

Durant el primer terç de funció, Morau, els seus set ballarins i la cantant Maria Arnal fan que badem els ulls. El coreògraf té un domini de l'espai, de l'artesania teatral, que tomba d'esquena: exhibeix alhora paisatges desnodrits i revela racons esponerosos, furga en calaixos buits i sap baixar al soterrani dels malsons. I compta amb un equip de primera, des de l'escenografia de Max Glaenzel a la il·luminació de Bernat Jansà. Tenim un escenari gegant, un orgue i un parell d'andròmines més. No li cal res més a Morau per capficar-nos en aquest univers violent, de poble tancat i bestial, on es mata a plaer i res no deixa petjada, res humà no deixa empremta.

Per a Morau, cauen cadàvers del cel, sonen tambors ancestrals, un cotxet recull morts i es balla amb esquelets en la penombra

La mort i la primavera és la història d'un poble desolat, de cases de color de rosa, que té la cova de la Maraldina, les Muntanyes Morades, un bosc "d'un verd molt trist", la Font de la Jonquilla i un cementiri d'arbres. Per a Morau, cauen cadàvers del cel, sonen tambors ancestrals, un cotxet recull morts i es balla amb esquelets en la penombra. Tot és compatible, tot pot ser real. Però sonen orgues i campanes, quan no hi ha cap rastre eclesiàstic, al text de Rodoreda. Ni monjos, ni monges, ni capellans, ni inquisicions, ni actes de fe. Ni encens, ni res que faci pensar en l'Església. La violència que s'exerceix és perfectament humana, gens organitzada. Per matar, mai no ens ha calgut cap ens superior que ens mani fer-ho.

Morau s'ha apropiat el text de Rodoreda. No hi ha dubte. Perquè hi tenim els tambors de Sonoma i el pessimisme performàtic de la seva dansa de la mort, Totentanz. Morgen ist die Frage, fins i tot els maniquins que són traslladats d'una banda a l'altra pels ballarins. I un univers visual que supera qualsevol aproximació anterior a l'obra rodorediana. Fa uns anys, al mateix TNC, Joan Ollé va fracassar de manera estrepitosa en aquella versió naturalista de la novel·la inacabada de Rodoreda.

A la tercera part de La mort i la primavera, Rodoreda va col·locar un epígraf amb dos versos dels Quatre quartets de T.S. Eliot, que podríem traduir així: "Dius que repeteixo / el que he dit abans. Ho tornaré a dir". I això sí que Morau ha entès perfectament, el ritu macabre i infinit de l'ésser humà que es desfà d'altres éssers humans, de la mateixa manera que les seves frases coreogràfiques redunden el mateix moviment, repeteixen gestos i flexions.

Tinc la sensació que Morau ha llegit el text de manera lliure, sense cap pretensió canònica. Aquesta és la seva Rodoreda. A mi m'ha faltat quedar-me hipnotitzat davant d'una pàgina. En aquest cas, davant d'una escena coreogràfica.