Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Al jardí de Ponç Pons

Al jardí de Ponç Pons

L'escriptor mallorquí ens ho explica tot sobre 'El rastre blau de les formigues'

Ponç Pons
Per Josep Lambies |
Advertising

Sa Figuera Verda és una finca modesta, allunyada del món, un lloc on les perdius van a refugiar-se quan comença la temporada de caça, perquè saben que allà no s'aplica la pena de mort. Ponç Pons s'asseu a terra, l'esquena recolzada en un pany de paret seca reescalfada, amb un quadern i una estilogràfica Pelikan. I així escriu, hores i hores, tota la tarda, mentre les formigues se li enfilen per les cames com si fossin l'escorça d'un pi. "Em van i vénen com volen", diu. De tant en tant, alguna arriba a la pàgina a mig omplir i s'arrossega per la tinta fresca. I quan desapareix pel marge deixa un caminet blavós, com un borrissol.

No som a Menorca, ara, sinó en una habitació interior d'un pis de Muntaner, tocant a Mitre. Aquí les formigues no deixen rastre blau. En Ponç, un home serè, reconeix que això no va amb ell. "Jo em sento com Spinoza -explica-. Quin personatge! Li brinden ser catedràtic a la universitat de Heidelberg i declina l'oferta per continuar polint lents". És un illòman, en Ponç. Als matins va a fer classes en un institut. Ell n'hi diu "anar a convertir infidels". A les tardes, agafa la bicicleta, una motxilla, i se'n va al seu refugi, lluny de tot.

No té pressa

S'hi va fer construir una cabana de llenya, sense electricitat ni gas, amb un banc a l'entrada, a la manera del 'Walden' de Thoreau. I se n'hi va a llegir i omplir llibretes. D'allà, va sortir-ne el 'Dillatari' i, ara, 'El rastre blau de les formigues', un compendi d'aforismes variats on, diu, hi ha molta passió. "Aquest lloc és el meu paradís", refila, amb veu assossegada, balsàmic.

No té pressa de cap tipus, per res. Li agrada fer les coses amb tranquil·litat. Llegeix els grans portuguesos i, un cop l'any, religiosament, mira l''Stromboli' de Rossellini. Diu que això de la Bergman amb els mariners que pesquen tonyines, arpó en mà, li recorda la Menorca de la seva infància. "Et parlo d'una època en què no hi havia un sol hotel construït -afegeix-, i tot era salvatge". D'aquest món, encara en queda una reserva, la seva hisenda, reducte protegit. Les aus campen lliures, els insectes trepitgen per on els ve de gust i ningú sega la gespa.

També t'agradarà

Què fer, Activitats literàries

Irvine Welsh, abans de 'Trainspotting'

Entrevistem l'escriptor escocès que acaba de publicar 'Skagboys' És el conte de la lletera. Tot 'loser' redimit s’acaba convertint en un melancòlic que acaba plorant de nostàlgia pels seus temps de bala perduda. I, de retruc, fa que també nosaltres enyorem la seva vida de tronera, aquell paràsit a qui havíem convertit en el rei dels àcrates, i que s’ha reformat. Això explica que tants adolescents de fa divuit anys es traguessin el barret quan veien Ewan McGregor bussejant en aigües fecals com qui busca corall. I explica que Irvine Welsh, l’autor de 'Trainspotting', es convertís en un boom de la cultura del subsòl. “Jo també sóc un nostàlgic”, engalta.I aquesta és la llet vessada. Michel Platini, a l’Eurocopa del 84, escalant posicions per als francesos. Els gols enllaunats que es retransmetien en loop a cada pub d’Edimburg per aixecar la moral a una clientela defallida. Els nanos increpant la tele, crispats per l’speed, tots com un sac d’ossos, amb polos Fred Perry i cara de son. Uns xavals sense pèl a la cara, condemnats per les polítiques laborals de la Thatcher a una vida pària abans d’haver arribat a la majoria d’edat. “No et sorprengui que ens droguéssim –diu–. Quan el món et fot una coça, et punxes, i au”.A 'Skagboys' ha tornat a l’Escòcia dels seus anys de guerrilla. “Tenia moltes ganes de parlar un altre cop d’aquella època”, rebla, balancejant-se endavant i endarrere, amb les mans al clatell i els colzes amunt, com si es perdés en el record. Diu que ho tenia fàcil, p

Què fer, Activitats literàries

Martínez de Pisón ens porta a Melilla

Entrevistem l'autor de 'La buena reputación' Gairebé tothom va saber de la seva existència amb 'Carreteras secundarias'. Jo no. Jo ho vaig fer diferent. A la tendra edat de nou anys em va caure a les mans un dels seus llibres juvenils, 'El viaje americano', curiosa barreja entre 'Mariquilla Terremoto' i una seqüència accelerada dels moments esteŀlars de l'enyorada Sarita Montiel, amb argument de fotonoveŀla italiana, ben regat tot amb generoses cullerades de passió i despit, que em va tenir setmanes amb la boca oberta. D'alguna manera inexplicable això em fa sentir com si estigués davant d'un vell conegut. Coses de nens. Potser per això, pel 'crush' infantil, m'he vist obligat a anar seguint-li la pista mentre ell es consolidava com una de les veus fonamentals de la crònica del franquisme. Fins ara, fins a 'La buena reputación', la seva última narració familiar, eco llunyà de Dientes de leche, que per a més inri està situada en un destí tan exòtic com Melilla. "Sembla que qualsevol cosa que passi a Melilla guanya en intensitat -rebla De Pisón-. És molt menys anodí que Albacete o Logronyo". És cert, Melilla té pinta d'escenari privilegiat, el lloc idoni per a una història d'amor mediterrani tipus 'Aquel hombre de Tánger', cap a l'est. Però encara hi havia més. Fa 500 anys que Isabel la Catòlica va ordenar l'expulsió dels jueus de la península. Des d'aleshores, la presència de la cultura hebrea en la demografia ibèrica ha estat tirant a residual, exceptuant el nord d'Àfrica, qu

Advertising
Què fer, Activitats literàries

Knausgård, un noruec fet a l'antiga

Karl Ove Knausgård publica 'Un hombre enamorado', la segona part de la seva autobiografia, titulada 'Mein Kampf' És estrany que algú amb 45 anys hagi escrit la seva biografia. És estrany que li hagi ocupat 3.500 fulls, repartits en sis llibres. Però encara és més estrany que hagi tingut la gosadia de posar-li 'Mi lucha', com Hitler. Al noruec Karl Ove Knausgård, ara resident a Suècia, res no li fa por. Després de l'èxit de la primera part, 'La muerte del padre', aquí arriba el segon volum de la sèrie.Tinc entès que el sisè llibre és una disquisició al voltant del nazisme. ¿Estava tot calculat?La veritat és que no. Però el 'Mein Kampf' és, encara, el gran arcà dels nostres temps. Tot dilema moral contemporani se segueix emmirallant en l'Europa del 39. Fins i tot els individuals. No havia llegit el 'Mein Kampf' quan vaig començar a escriure, però em semblava un títol idoni per a una autobiografia.Què vol dir que et sents un home del segle XVIII?Aquest és el dilema que ho va aixecar tot enlaire. Crec que sóc una mica massa reaccionari per a la moderna Suècia.En aquest llibre hi ha una discussió sobre l'individu en relació amb l'entorn.Tinc un amic que diu que Bergman hauria estat Bergman encara que hagués nascut en un altre temps, i en un altre lloc. Al primer volum de la sèrie parlava de fins a quin punt el meu pare m'havia determinat. Ell diria que vaig néixer sent qui sóc, que les circumstàncies no importen.Acabes de citar Bergman. Quin paper juga en la teva vida?Abans d'escr

Què fer, Activitats literàries

Tots els pecats de César González-Ruano

Plàcid Garcia-Planas ens explica tot el que va descobrir escrivint 'El marqués y la esvástica' César González-Ruano hauria volgut ser cavaller emèrit de l'ordre de Santiago, dels que porten la creu al pit pintada en roig, i també marquès de Cagigal, per tant Gran d'Espanya, però per més que va practicar l'oportunisme no se'n va sortir. Això sí, durant anys va donar nom a un premi de periodisme de la Fundació Mapfre que s'entregava al Salón Real del Ritz de Madrid, entre plats pecaminosos i exigència d'etiqueta, esmòquing i vestit llarg. Fins que Plàcid Garcia-Planas i la seva companya de fatigues, Rosa Sala Rose, van descobrir el que van descobrir i es van presentar amb les evidències als alts despatxos de la institució. En Plàcid, corresponsal de guerra, m'explica tot això en el que duren dos orujos d'herbes en gots de xopet. "Vosaltres sou conscients que m'esteu obligant a retirar el premi?", els va dir algú possiblement encorbatat que seia a l'altre costat d'aquella taula de planta alta. Algú que ja veia venir què passaria si aquell parell publicaven 'El marqués y la esvástica'. "Nosaltres no demanàvem que eliminessin el premi -em confessa-, però sí que volíem que la vida de González-Ruano es posés sobre la taula".L'any 2002, Eduardo Pons Prades, anarquista i exmaqui, va llançar la primera pedra contra Ruano. En un llibre de memòries testificava que havia estat vinculat amb la matança de famílies de jueus que creuaven els Pirineus, pensant que escapaven de la França ocupad

Advertising