Karl Ove Knausgård, un noruec fet a l'antiga

Entrevistem l'autor de 'La buena reputación' Gairebé tothom va saber de la seva existència amb 'Carreteras secundarias'. Jo no. Jo ho vaig fer diferent. A la tendra edat de nou anys em va caure a les mans un dels seus llibres juvenils, 'El viaje americano', curiosa barreja entre 'Mariquilla Terremoto' i una seqüència accelerada dels moments esteŀlars de l'enyorada Sarita Montiel, amb argument de fotonoveŀla italiana, ben regat tot amb generoses cullerades de passió i despit, que em va tenir setmanes amb la boca oberta. D'alguna manera inexplicable això em fa sentir com si estigués davant d'un vell conegut. Coses de nens. Potser per això, pel 'crush' infantil, m'he vist obligat a anar seguint-li la pista mentre ell es consolidava com una de les veus fonamentals de la crònica del franquisme. Fins ara, fins a 'La buena reputación', la seva última narració familiar, eco llunyà de Dientes de leche, que per a més inri està situada en un destí tan exòtic com Melilla. "Sembla que qualsevol cosa que passi a Melilla guanya en intensitat -rebla De Pisón-. És molt menys anodí que Albacete o Logronyo". És cert, Melilla té pinta d'escenari privilegiat, el lloc idoni per a una història d'amor mediterrani tipus 'Aquel hombre de Tánger', cap a l'est. Però encara hi havia més. Fa 500 anys que Isabel la Catòlica va ordenar l'expulsió dels jueus de la península. Des d'aleshores, la presència de la cultura hebrea en la demografia ibèrica ha estat tirant a residual, exceptuant el nord d'Àfrica, qu

Aquí les paraules que vam tenir amb l'autor de 'La nostra vida vertical' ¿És moral escriure el nom de Steven Seagal al costat del de Stefan Zweig? ¿Algú entre tots vosaltres és capaç d'imaginar un híbrid entre el mestre marcial de pectorals d'acer i aquell antic bigotut d'ulleres circulars que va veure com l'Imperi Austrohongarès se n'anava a can Pistraus? Quin esguerro, pensareu. Però en Yannick Garcia és un home de món, i està acostumat a veure coses aberrants de tota mena. "Sóc intèrpret simultani, em toca viatjar", rebla, assegut sota els neons d'una hamburgueseria simpàtica que em queda just a sota de la redacció.És un home pausat, en Yannick. Sensat i reflexiu. Es va donar a conèixer l'any 2012, quan 'Barbamecs', el seu primer recull de relats, va veure la llum. Diu que era un llibre on els personatges tenien una relació poc normativa amb el seu cos. M'apunto l'expressió, "poc normativa", mentre ell m'explica la història d'aquell nen que es despertava amb un dit blavós, víctima d'una mena de Raynaud. El seu pare el salvava tallant-li el tros perjudicat i l'hi substituïa per una de les seves falanges. Sí, era bèstia. En Yannick beu un glop minúscul de cafè. Fa un parell de mesos que 'La nostra vida vertical' es proclamava guanyador de la darrera edició del Premi Documenta. Deu contes nous, un fris d'històries d'ampli abast geogràfic i també temporal, on l'Steven i l'Stefan conviuen en relativa pau, al costat d'un manc que té la seva primera experiència sexual i un home q

Plàcid Garcia-Planas ens explica tot el que va descobrir escrivint 'El marqués y la esvástica' César González-Ruano hauria volgut ser cavaller emèrit de l'ordre de Santiago, dels que porten la creu al pit pintada en roig, i també marquès de Cagigal, per tant Gran d'Espanya, però per més que va practicar l'oportunisme no se'n va sortir. Això sí, durant anys va donar nom a un premi de periodisme de la Fundació Mapfre que s'entregava al Salón Real del Ritz de Madrid, entre plats pecaminosos i exigència d'etiqueta, esmòquing i vestit llarg. Fins que Plàcid Garcia-Planas i la seva companya de fatigues, Rosa Sala Rose, van descobrir el que van descobrir i es van presentar amb les evidències als alts despatxos de la institució. En Plàcid, corresponsal de guerra, m'explica tot això en el que duren dos orujos d'herbes en gots de xopet. "Vosaltres sou conscients que m'esteu obligant a retirar el premi?", els va dir algú possiblement encorbatat que seia a l'altre costat d'aquella taula de planta alta. Algú que ja veia venir què passaria si aquell parell publicaven 'El marqués y la esvástica'. "Nosaltres no demanàvem que eliminessin el premi -em confessa-, però sí que volíem que la vida de González-Ruano es posés sobre la taula".L'any 2002, Eduardo Pons Prades, anarquista i exmaqui, va llançar la primera pedra contra Ruano. En un llibre de memòries testificava que havia estat vinculat amb la matança de famílies de jueus que creuaven els Pirineus, pensant que escapaven de la França ocupad

'Lisboa direcció París' és un llibre fantàstic. Parlem amb el seu autor "No la vaig conèixer, però m'hauria agradat molt", diu Manuel Foraster. I jo afegeixo a la seva ambiciosa desiderativa un profund sospir, acompanyat d'un encara menys subtil moviment d'espatlles, com per fer-li costat. Ell es reclina en una butaca, i eleva els peus calçats amb peücs sobre un puf de ratlles, com si anés a agafar el diari un diumenge al matí. No, no va conèixer Jean Seberg, aquella actriu americana de pèl 'à la garçon' que es va convertir en la primera icona de la Nouvelle Vague. No la va conèixer perquè es va suïcidar l'any 79. Però en Foraster sospita que s'haurien portat bé.Al menjador de casa seva hi ha unes escales que s'enfilen per la llibreria i van a petar a l'estudi. Des de baix puc veure que hi té penjat un cartell d''Al final de l'escapada', presidint com el Sant Pare. Jean-Paul Belmondo porta una cigarreta als llavis del gruix d'un clarinet. Ella, la Seberg, té la mandíbula desencaixada per una rialla ufana, i tragina un feix de diaris sota el braç. I l'escriptor de les sabatilles, que acaba de publicar 'Lisboa direcció París', se'ls mira amb una tendresa que no és simple mitomania. "Tu que has llegit la novel·la ja saps que va una mica per aquí", m'engalta. Per on?Potser hauria de dir que 'Lisboa direcció París' és la segona part de la trilogia 'Foraster de fora'. I també hauria de dir que és un estirabot gegantí, un disbarat tan efervescent com aclaparador, capaç de passar de