Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Joan Miquel Oliver

Entrevista a Joan Miquel Oliver

L'ex-Antònia Font ens ho explica tot sobre el seu llibre 'Setembre, octubre i novembre'

Joan Miquel Oliver
©Scott Chasserot
Per Josep Lambies |
Advertising

Aquí no hi ha ni cràters, ni Trinaranjus, ni astronautes somiatruites. Aquest és, de carambola, un llibre seriós. Diu Joan Miquel Oliver que la seva intenció inicial era fer un estudi sobre els albiraments d'ovnis a Palma i rodalies, però en un moment de lucidesa ho va deixar estar. "Hauria pogut ser una desiŀlusió", murmura, amb veu de claudicat. Li sembla que s'hauria passat nits i més nits en blanc, amb l'ull enganxat a un telescopi, esperant que aparegués un escamot de plats voladors, estil 'Pla 9 des de l'espai', sense resultats. Se sent massa jove com per saber que els reis són els pares.

Mai no va ser un nen amb l'armari endreçat. "Jo mateix em fabrico les olletes que em ve de gust tastar", es pronuncia, excusant la seva voluntat imprevisible. Això que publica ara, 'Setembre, octubre i novembre', és un extens reportatge sobre el món de l'escalada a Mallorca. Com s'entén? Fa un any i mig li vam llegir 'Un quilo d'invisible', una obra de teatre on hi havia una pintura incolora que et convertia en fantasma. Què ho fa que ara, de sobte, sigui una encarnació de Kílian Jornet amb peus de gat? "Jo, en el fons, sóc molt fan de la realitat!", exclama, cop de cap. Aquí, d'ovnis, només trobareu els del titular.

Manuals de ciclosofia
La veritat és que Joan Miquel Oliver no en té ni fava d'escalar. Tant fer nusos mariners amb els arnesos aquests dies s'ha fotut alguna llet de campionat. La culpa de tot això és d'en Miquel Riera, un escalador amb marca registrada que temps era temps va ser un cràpula de solemnitat, fidel de les discoteques del litoral balear, i xerpa de la família de Rupert Murdoch, a part de pispa de les grans sucursals de material de muntanyisme. "És d'aquelles eminències mallorquines desconegudes", etziba. El tal Riera va renunciar a la seva vida d'incombustible per entregar-se de ple a la pràctica del psicobloc, que és allò d'anar a penjar-se amb mosquetons per un penya-segat de vora-mar.

I no és que a l'Oliver no li agradi l'esport. Fins i tot s'ha inventat una nova disciplina, la ciclosofia. Ell ho defineix com una barreja entre filosofia i bicicleta. "Per entendre'ns, es tracta de fer ciclisme i alhora un poc d'antropologia", explica. No hi ha emocions convulses. Els ciclòsofs no van a engoril·lar-se amb rutes estratosfèriques, forçant el pinyó. Passegen a ritme de tartana i aprofiten per xerrar amb els seus paisans. És idoni per a la salut cardiovascular, sí, però no hi ha risc. En matèria d'escalada, l'Oliver era un total ignorant.

Remuntem-nos als últims temps d'Antònia Font. Joan Miquel Oliver anava llegint el 'Com guanyar amics i influir sobre les persones' de Dale Carnegie, folrat amb paper de diari perquè ningú no el descobrís, en part per aprendre a torejar les indiscrecions de la premsa i altres aficionats al safareig. Un amic en comú li va presentar en Miquel Riera, i de seguida li va picar la curiositat. Era tot un personatge, un excèntric amb aventures dantesques per donar i vendre.

En aquell moment es feia difícil saber si en trauria res de bo. "Jo sóc de començar coses, i si veig que no funcionen les abandono i aquí no ha passat res -diu-. La qüestió és provar". Va demanar de fer-li una macroentrevista i va acabar passant tres mesos -setembre, octubre i novembre, no falla- enganxat als seus faldons. Tant si en Miquel duia els grampons calçats com si departia a la barra del bar amb la fauna de Sóller, l'altre era al costat escrivint un quadern de bitàcola amanit amb alguna anècdota autobiogràfica de traca. Si ha renunciat als ovnis és perquè, de marcianades, la història en va sobrada.

Setembre, octubre i novembre

L'Altra Editorial
311 pàg. 18 €

També t'agradarà

Què fer, Activitats literàries

Tom Perrotta i 'The leftovers'

L'HBO ha llençat l'episodi pilot d'una sèrie basada en aquesta novel·la Esclar que és fosc, violent i una mica marcià. La sola idea que pugui arribar el dia en què uns quants elegits de Déu Nostrosenyor pugin flotant cap al cel, igual que una plaga de meduses, tots al uníson, ja em fa venir esgarrifances. Però també té la seva sorna. És com el berenar al sostre de Mary Poppins i els germans Banks, amb la diferència que a aquests bons cristians els caurà la roba abans de començar a levitar. ¿Us ho imagineu? Els escollits sortiran en boles d'un cop de vent per les finestres de casa seva. O bé per la xemeneia, si són dels afortunats que tenen llar de foc. I passi-ho bé. D'això, en direm el Rapte.Tot plegat és cosa de Tom Perrotta, cronista de la cara més improbable de l'estil de vida americà. Encara no fa dues setmanes que l'HBO va estrenar l'episodi pilot d'una sèrie basada en la seva última novel·la, 'The leftovers'. "És un espectacle molt negre, i de vegades violent", exhala, amb aquell to sigiŀlós de qui explica un misteri dubtós. Ja sabeu, com quan la Senyora del Tronc de 'Twin Peaks' mirava a càmera i parlava de mussols. Casualitats de la vida, hi surt Justin Theroux, un dels habituals de les últimes pel·lícules de David Lynch. I també Liv Tyler. Us agradarà saber que encara no li han robat la bellesa.Els mediocresEl llibre no parla d'aquests privilegiats que van alçar el vol com rossinyols que van a França, sinó dels altres, dels mediocres que s'han quedat a la terra com

Què fer, Activitats literàries

Estimat senyor Ginsberg

Es publica l'edició definitiva del 'Kaddish'. N'hem parlat amb cinc escriptors Començaré aixafant-vos una mica la guitarra. Només una mica. No em mal interpreteu: sóc el primer a fer les festes necessàries per celebrar que aquesta versió del 'Kaddish', bilingüe i molt cuidada, hagi arribat a les meves mans. Però no està de més recordar, penso, que n'existeix una edició catalana fantàstica, amb traducció de Josep Costa i pròleg de M.L. Rosenthal, que va veure la llum el 1987. Ara que us tinc avisats, alcem veles! Francesc Parcerisas No és que en Parcerisas s'hagi passat la vida fent la gara-gara a Ginsberg, però sé que fa anys va traduir 'El supermercat de Califòrnia', un dels poemes del Howl, aquell on apareixen els esperits de Whitman i Lorca perduts en una mena de Consum ple de síndries. Per això li truco, per preguntar-li per les seves antigues afinitats amb els tòtems de la cultura beat. I m'explica que, com tothom, ell també va tenir 20 anys. "A principis dels 70, en una llibreria de Santa Cruz, vaig arreplegar amb tot el que vaig poder -diu-. Després vaig aconseguir subscriure'm a la 'Peace news', una revista del moviment pacifista on Ginsberg solia publicar uns poemes llargs i teŀlúrics". D'alguna manera, aquestes lectures tan bèsties sempre van a dins. Martí Sales Això ho expressa molt bé en Martí Sales, amb unes paraules gruixudes, potents com l'alcohol de grau. "Ginsberg tenia un esperit combatiu i heterodox -rebla-. No com allò de 'la poesía es un arma cargada de f

Advertising
Què fer, Activitats literàries

Pere Antoni Pons

L'autor de 'Tots els dimonis són aquí' ha escrit un nou llibre, 'Si t'hi atreveixes' Fa cara de guardar un mort dins l'armari. O dos, o tres. Té unes quantes teories sobre 'Les verges suïcides' de Jeffrey Eugenides, i viu obsessionat per aquella imatge terrible del funeral de River Phoneix, la del taüt obert, i a dins el cadàver amb la pell com un pergamí, vestit amb la samarreta dels Aleka's Attic i acompanyat del clavell encarnat que una mare desconsolada li havia posat sobre el pit. Cada generació té els seus màrtirs. I ell, que va veure 'Indiana Jones i l'última croada' en edat de creixença, sap perfectament a qui li toca fer honors.Hi ha un no-sé-què tètric en l'ambient. Pere Antoni Pons sap com fer que l'aire s'aturi al teu voltant. Quan vam llegir 'Tots els dimonis són aquí' la sang se'ns va glaçar a les venes. Ara, amb 'Si t'hi atreveixes', ens torna al més profund de les cavernes. De fet, encara més endins. "Volia crear inquietud des del primer moment", em diu, sec i enigmàtic, sense moure un sol múscul de la cara. La novel·la comença amb un cotxe perdut en una carretera boirosa que es dirigeix a un poble sense nom. No sabem gran cosa. Només que, allà on va, han trobat un home assassinat. Un que mereixia tot el que li hagi pogut passar. Espinós assumpte.Cada generació té els seus màrtirs, deia. I en el fons, per tèrbola que sembli, aquesta és una novel·la generacional. "La història de dos paios que amb 23 anys estableixen una aliança d'ambicions -explica-. Però amb e

Què fer, Activitats literàries

Quin fàstic, pernil dolç!

Christine Angot escriu una novel·la sexual que fa venir basques Bertolucci ho va fer amb una untada de mantega. Oshima, amb un ou de corral passat per aigua. Christine Angot ha optat per una mica de porc llescat, gelatinós, ple de tendrums. "No era la meva intenció resultar escandalosa", em diu, molt segura. Però imagineu-vos-ho: una humil llenca de pernil dolç, un tall d'embotit rosadet, inofensiu en aparença, que un senyor assegut en un vàter, amb el cinturó a l'altura dels turmells, extreu d'un sobre de plàstic estil paquet Campofrío i s'enrotlla al voltant del membre erecte mentre va fent les seves deposicions. Repulsiu, oi?Mala sangVa vestida de rigorós negre, com si estigués a punt de sumar-se a un seguici funerari provençal de l'any 1854. "Vull que el lector visualitzi tot el que escric, que senti que són les seves cames, el seu pit i els seus òrgans sexuals els que estan vivint la història -rebla-. Vull que senti que la seva pell és dins de la novel·la". M'increpa amb una mirada que és pura astúcia, mentre beu cafè a glops minúsculs. Jo, quin remei, empasso saliva, i li pregunto com va començar tot plegat. Diu que fa un parell d'anys una revista femenina que batia rècords d'estupidesa li va encarregar que escrigués un relat per a un número especial sobre eròtica. "Em va tocar els nassos -respon, molt més fina i elegant del que les paraules semblen amagar-. Aquesta mania de fer literatura de gènere em treu de polleguera". Però l'encàrrec estava molt ben remunerat, i ja

Advertising