Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Estimat senyor Ginsberg

Estimat senyor Ginsberg

Es publica l'edició definitiva del 'Kaddish'. N'hem parlat amb cinc escriptors

Per Josep Lambies |
Advertising
Kaddish

Començaré aixafant-vos una mica la guitarra. Només una mica. No em mal interpreteu: sóc el primer a fer les festes necessàries per celebrar que aquesta versió del 'Kaddish', bilingüe i molt cuidada, hagi arribat a les meves mans. Però no està de més recordar, penso, que n'existeix una edició catalana fantàstica, amb traducció de Josep Costa i pròleg de M.L. Rosenthal, que va veure la llum el 1987. Ara que us tinc avisats, alcem veles! No és que en Parcerisas s'hagi passat la vida fent la gara-gara a Ginsberg, però sé que fa anys va traduir 'El supermercat de Califòrnia', un dels poemes del Howl, aquell on apareixen els esperits de Whitman i Lorca perduts en una mena de Consum ple de síndries. Per això li truco, per preguntar-li per les seves antigues afinitats amb els tòtems de la cultura beat. I m'explica que, com tothom, ell també va tenir 20 anys. "A principis dels 70, en una llibreria de Santa Cruz, vaig arreplegar amb tot el que vaig poder -diu-. Després vaig aconseguir subscriure'm a la 'Peace news', una revista del moviment pacifista on Ginsberg solia publicar uns poemes llargs i teŀlúrics". D'alguna manera, aquestes lectures tan bèsties sempre van a dins.

Això ho expressa molt bé en Martí Sales, amb unes paraules gruixudes, potents com l'alcohol de grau. "Ginsberg tenia un esperit combatiu i heterodox -rebla-. No com allò de 'la poesía es un arma cargada de futuro'. Era un borroko". És per això, diu en Martí, que l'obra de Ginsberg connecta tan bé amb la tradició llibertària catalana, amb els versos d'Enric Casasses i companyia, aquells que estan pensats per ser recitats, proclamats i declamats. Uns versos en què cada síŀlaba és una destralada per canviar el món. "Ginsberg lluitava amb alegria -segueix en Martí-, i no amb cara de trotskista restret". És qui s'emporta la millor part. A casa seva té un exemplar dedicat del 'Kaddish', record de quan Ginsberg va venir a Barcelona, convidat per l'Institut d'Estudis Nord-Americans, a principis dels 90. "T'adverteixo que aquell dia la Via Augusta estava coŀlapsada de gent -recorda-. Mai s'havia vist res semblant". Ja s'havien trobat abans, a Tànger, en un temps en què en David anava seguint la pista de Paul Bowles. Però aquell cop, a Barcelona, el va entrevistar. I van parlar del bebop i de Charlie Parker, de Kerouac i Bob Dylan, de la Guerra Civil Espanyola i de les noves generacions. "A les fotos el veies amb pinta de hippie, però si parlaves amb ell era seriós com un senyor amb corbata -diu-. No te l'imaginaves passat de tres porros o coŀlocant-se amb mescalina tripera". I no obstant això, llegeixes el 'Kaddish', i la seva beŀligerància carnívora et deixa de pedra.

N'hi ha molts, arreu del món, que treballen per la memòria de Ginsberg. Però aquí, l'Escoffet és un dels pocs que han tingut el que calia per traduir la seva obra al català. I, de passada, actualitzar-la un xic. L'any 2004, quan Gabriel Planella va decidir dedicar el Festival de Poesia de Barcelona a la penya 'beat' -l'any que van venir Amiri Baraka i Patti Smith-, l'Escoffet i en Josep Pedrals van fer una versió del 'Footnote to Howl', un poema ple de sexe i drogues que sona tan terrible com un crit al fons d'un pou. Diu que es van permetre la llibertat de canviar el jazz per la sardana, i Seattle per Andorra la Vella. Però la lucidesa farlopera era la mateixa. Gran mèrit.

A mitjans de maig era al Bowery Club, recitant amb Rafael Metlikovez, el seu company de fatigues, amb qui fa anys va fundar el duo dels Accidents Polipoètics. "Sempre hem dit que no ens agrada la poesia de tauleta de nit -etziba-. I Ginsberg, en aquest sentit, és un mestre, que creia en el vers com un 'happening', molt lligat als escenaris, a l'essència del rock'n'roll". Per això, per a ells, va ser un honor actuar en un escenari tan beat, proper a Ferlinghetti, i Orlovsky, i altres mites de la contracultura. Els nostres estimats fantasmes.

També t'agradarà

Què fer, Activitats literàries

Pere Antoni Pons

L'autor de 'Tots els dimonis són aquí' ha escrit un nou llibre, 'Si t'hi atreveixes' Fa cara de guardar un mort dins l'armari. O dos, o tres. Té unes quantes teories sobre 'Les verges suïcides' de Jeffrey Eugenides, i viu obsessionat per aquella imatge terrible del funeral de River Phoneix, la del taüt obert, i a dins el cadàver amb la pell com un pergamí, vestit amb la samarreta dels Aleka's Attic i acompanyat del clavell encarnat que una mare desconsolada li havia posat sobre el pit. Cada generació té els seus màrtirs. I ell, que va veure 'Indiana Jones i l'última croada' en edat de creixença, sap perfectament a qui li toca fer honors.Hi ha un no-sé-què tètric en l'ambient. Pere Antoni Pons sap com fer que l'aire s'aturi al teu voltant. Quan vam llegir 'Tots els dimonis són aquí' la sang se'ns va glaçar a les venes. Ara, amb 'Si t'hi atreveixes', ens torna al més profund de les cavernes. De fet, encara més endins. "Volia crear inquietud des del primer moment", em diu, sec i enigmàtic, sense moure un sol múscul de la cara. La novel·la comença amb un cotxe perdut en una carretera boirosa que es dirigeix a un poble sense nom. No sabem gran cosa. Només que, allà on va, han trobat un home assassinat. Un que mereixia tot el que li hagi pogut passar. Espinós assumpte.Cada generació té els seus màrtirs, deia. I en el fons, per tèrbola que sembli, aquesta és una novel·la generacional. "La història de dos paios que amb 23 anys estableixen una aliança d'ambicions -explica-. Però amb e

Què fer, Activitats literàries

Les botes de Lionel Shriver

Lionerl Shriver publica 'Germà gran', una novel·la sobre un pianista gras com un matalàs Me la trobo ensorrada en una butaca, amb aires desganats. Du una jupa de pell gegantina, com un pneumàtic, i dues botes mig balderes que, sí, són un bé de Déu. Sembla infranquejable, rondinaire i esquerpa. Però si s'hi posa xerra pels colzes. Li pregunto per Edison, el pianista frustrat de 'Germà gran'. Frustrat i obès. Mòrbidament obès.És una mica com el Ramsey Acton d''El mundo después del cumpleaños', no creus?Ben mirat, sí. En Ramsey era un 'snooker', la meva versió de Jimmy White. I la seva carrera, com la de l'Edison, tampoc no era gran cosa. Havia intentat guanyar els mundials de billar fins a sis cops, sense èxit. A l'Edison li passa el mateix, amb el jazz: vol ser un pianista als clubs de Nova York, i fracassa.És un món que coneixes bé, el del jazz. Estàs casada amb el bateria Jeff Williams.Ell m'ha ensenyat un univers ple de gent dotada que s'hi mata per dos duros. Persones molt vàlides, que treballen molt dur i fan molts concerts, tot per amor a l'art. Tenen sort si allà on toquen els posen una cervesa de franc.Però l'Edison no s'ho pren pas amb aquest entusiasme, oi?Perquè ell va de 'prima donna'. És l'herència que li va deixar el seu pare, una antiga estrella de la televisió. Així el defineixo.Dediques un bon espai a parlar dels programes de la teva infància, de 'Flipper' a 'Bonanza'. Totes aquestes sèries eren iguals. Sempre hi havia una família monoparental, amb un vidu o u

Advertising
Què fer, Activitats literàries

Al jardí de Ponç Pons

L'escriptor mallorquí ens ho explica tot sobre 'El rastre blau de les formigues' Sa Figuera Verda és una finca modesta, allunyada del món, un lloc on les perdius van a refugiar-se quan comença la temporada de caça, perquè saben que allà no s'aplica la pena de mort. Ponç Pons s'asseu a terra, l'esquena recolzada en un pany de paret seca reescalfada, amb un quadern i una estilogràfica Pelikan. I així escriu, hores i hores, tota la tarda, mentre les formigues se li enfilen per les cames com si fossin l'escorça d'un pi. "Em van i vénen com volen", diu. De tant en tant, alguna arriba a la pàgina a mig omplir i s'arrossega per la tinta fresca. I quan desapareix pel marge deixa un caminet blavós, com un borrissol.No som a Menorca, ara, sinó en una habitació interior d'un pis de Muntaner, tocant a Mitre. Aquí les formigues no deixen rastre blau. En Ponç, un home serè, reconeix que això no va amb ell. "Jo em sento com Spinoza -explica-. Quin personatge! Li brinden ser catedràtic a la universitat de Heidelberg i declina l'oferta per continuar polint lents". És un illòman, en Ponç. Als matins va a fer classes en un institut. Ell n'hi diu "anar a convertir infidels". A les tardes, agafa la bicicleta, una motxilla, i se'n va al seu refugi, lluny de tot.No té pressaS'hi va fer construir una cabana de llenya, sense electricitat ni gas, amb un banc a l'entrada, a la manera del 'Walden' de Thoreau. I se n'hi va a llegir i omplir llibretes. D'allà, va sortir-ne el 'Dillatari' i, ara, 'El rastr

Què fer, Activitats literàries

L'enigmàtic Eduardo Halfon

L'autor de 'Monasterio' ens explica els secrets de la seva literatura Anys enrere, a Madrid, Andrés Trapiello li va dem anar al guatemalenc Eduardo Halfon que escrigués la història del seu avi, un jueu de Lódz reservat i molt discret que acostumava a explicar als seus néts que el número que duia tatuat al braç era el de telèfon, i que se l'havia fet gravar com una senzilla mesura de precaució per si mai li fallava la memòria. Poc després, potser per l'impuls d'aquest consell de sobretaula, Halfon publicava 'El boxeador polaco', l'inici d'una sèrie parcialment autobiogràfica que va continuar amb 'La pirueta'. Aquest 'Monasterio' és la tercera entrega.És curiós, perquè això d'en Trapiello ja ho havies explicat en un llibre anterior.Sí, sortia a 'El ángel literario', que en realitat és el primer llibre on vaig explicar la història del meu avi. Me n'hauria d'anar molt enrere per raonar la gènesi de tot plegat. Perquè jo no estic escrivint una sola obra, sinó un 'Rayuela'. Tots els meus llibres estan connectats, com un sistema solar, que té un sol al mig que no sé què és. I els llibres són els planetes, amb un element interplanetari que és aquest Eduardo Halfon, que s'assembla una mica a mi.Però que no ets ben bé tu, oi?Estem molt lligats. Les meves preocupacions són les seves, i al revés. Quan parlo ja no sé si parlo jo o ell. Ara et demanaria un cigarro, però jo no fumo. És ell qui fuma. Quin dilema! Si més no, sembla que tots dos sou igual de neuròtics.I no ens agrada dormir en

Advertising