Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les botes de Lionel Shriver

Les botes de Lionel Shriver

Lionerl Shriver publica 'Germà gran', una novel·la sobre un pianista gras com un matalàs

Lionel Shriver
Per Josep Lambies |
Advertising

Me la trobo ensorrada en una butaca, amb aires desganats. Du una jupa de pell gegantina, com un pneumàtic, i dues botes mig balderes que, sí, són un bé de Déu. Sembla infranquejable, rondinaire i esquerpa. Però si s'hi posa xerra pels colzes. Li pregunto per Edison, el pianista frustrat de 'Germà gran'. Frustrat i obès. Mòrbidament obès.

És una mica com el Ramsey Acton d''El mundo después del cumpleaños', no creus?

Ben mirat, sí. En Ramsey era un 'snooker', la meva versió de Jimmy White. I la seva carrera, com la de l'Edison, tampoc no era gran cosa. Havia intentat guanyar els mundials de billar fins a sis cops, sense èxit. A l'Edison li passa el mateix, amb el jazz: vol ser un pianista als clubs de Nova York, i fracassa.

És un món que coneixes bé, el del jazz. Estàs casada amb el bateria Jeff Williams.
Ell m'ha ensenyat un univers ple de gent dotada que s'hi mata per dos duros. Persones molt vàlides, que treballen molt dur i fan molts concerts, tot per amor a l'art. Tenen sort si allà on toquen els posen una cervesa de franc.

Però l'Edison no s'ho pren pas amb aquest entusiasme, oi?

Perquè ell va de 'prima donna'. És l'herència que li va deixar el seu pare, una antiga estrella de la televisió. Així el defineixo.

Dediques un bon espai a parlar dels programes de la teva infància, de 'Flipper' a 'Bonanza'.

Totes aquestes sèries eren iguals. Sempre hi havia una família monoparental, amb un vidu o una vídua, i moltes possibilitats romàntiques. Tots els arguments eren similars, i no tenien un valor demogràfic real. A més, hi havia uns nens insuportables.

¿Insuportables?

Quan els meus germans i jo vèiem xous com 'Family affair' ens posàvem dels nervis, perquè hi sortien uns nanos molt pilotes. No tenien res a veure amb nosaltres, que érem rondinaires, salvatges i rarets. Aquells maleïts nens modèlics ens feien quedar malament.

No sé on queda l'adolescent assassí de 'Tenemos que hablar de Kevin' en tot això.
¿En Kevin? En Kevin juga el paper de bon nen americà a la perfecció. Entabana el seu pare, entabana tothom. Fins al dia de la matança.

Per cert, què et sembla la pel·lícula que se'n va fer?
En general, bé. Tot i que opino que John C. Reilly hauria estat millor si li haguessin donat més línies. Falta diàleg, a la pel·li. Els moments de diàleg que hi ha són els millors, potser perquè estan agafats del llibre.

Tornem a 'Germà gran', un llibre, diuen, sobre l'obesitat.
Sobre l'obsessió amb el menjar, diria jo. Des dels dos punts de vista: el del vici i l'excés, que és el de l'Edison, però també el de la contenció, la del seu cunyat, que quasi no menja i fa molt d'esport. Són com l'àngel i el dimoni de la dieta.

Hi ha una relació d'enemistat entre tots dos. ¿Ve d'aquí?
L'experiència m'ha ensenyat que entre cunyats hi ha mal rotllo. La meva relació amb la germana d'en Jeff, per exemple, ha estat bastant complicada. Ella està gelosa. Què hi farem?

Tots els personatges tenen una rèplica, versió ninot xerraire, a corda. Quina conya!
Mentre ho escrivia pensava com de divertit seria que el meu marit en tingués un. Em vaig imaginar un Jeff en miniatura amb una corda a l'esquena, dient: "c'mon, man! c'mon, man! c'mon, man!". Així, sense parar. I em va semblar un bon invent.

Una paròdia de la vida!

Donava el punt d'humor just que el llibre demanava.

Germà gran
Empúries
304 pàg. 18 €

També t'agradarà

Què fer, Activitats literàries

L'enigmàtic Eduardo Halfon

L'autor de 'Monasterio' ens explica els secrets de la seva literatura Anys enrere, a Madrid, Andrés Trapiello li va demanar al guatemalenc Eduardo Halfon que escrigués la història del seu avi, un jueu de Lódz reservat i molt discret que acostumava a explicar als seus néts que el número que duia tatuat al braç era el de telèfon, i que se l'havia fet gravar com una senzilla mesura de precaució per si mai li fallava la memòria. Poc després, potser per l'impuls d'aquest consell de sobretaula, Halfon publicava 'El boxeador polaco', l'inici d'una sèrie parcialment autobiogràfica que va continuar amb 'La pirueta'. Aquest 'Monasterio' és la tercera entrega.És curiós, perquè això d'en Trapiello ja ho havies explicat en un llibre anterior.Sí, sortia a 'El ángel literario', que en realitat és el primer llibre on vaig explicar la història del meu avi. Me n'hauria d'anar molt enrere per raonar la gènesi de tot plegat. Perquè jo no estic escrivint una sola obra, sinó un 'Rayuela'. Tots els meus llibres estan connectats, com un sistema solar, que té un sol al mig que no sé què és. I els llibres són els planetes, amb un element interplanetari que és aquest Eduardo Halfon, que s'assembla una mica a mi.Però que no ets ben bé tu, oi?Estem molt lligats. Les meves preocupacions són les seves, i al revés. Quan parlo ja no sé si parlo jo o ell. Ara et demanaria un cigarro, però jo no fumo. És ell qui fuma. Quin dilema! Si més no, sembla que tots dos sou igual de neuròtics.I no ens agrada dormir en

Què fer, Activitats literàries

Una estona amb Irvine Welsh

Entrevistem l'escriptor escocès que acaba de publicar 'Skagboys' És el conte de la lletera. Tot 'loser' redimit s’acaba convertint en un melancòlic que acaba plorant de nostàlgia pels seus temps de bala perduda. I, de retruc, fa que també nosaltres enyorem la seva vida de tronera, aquell paràsit a qui havíem convertit en el rei dels àcrates, i que s’ha reformat. Això explica que tants adolescents de fa divuit anys es traguessin el barret quan veien Ewan McGregor bussejant en aigües fecals com qui busca corall. I explica que Irvine Welsh, l’autor de 'Trainspotting', es convertís en un boom de la cultura del subsòl. “Jo també sóc un nostàlgic”, engalta.I aquesta és la llet vessada. Michel Platini, a l’Eurocopa del 84, escalant posicions per als francesos. Els gols enllaunats que es retransmetien en loop a cada pub d’Edimburg per aixecar la moral a una clientela defallida. Els nanos increpant la tele, crispats per l’speed, tots com un sac d’ossos, amb polos Fred Perry i cara de son. Uns xavals sense pèl a la cara, condemnats per les polítiques laborals de la Thatcher a una vida pària abans d’haver arribat a la majoria d’edat. “No et sorprengui que ens droguéssim –diu–. Quan el món et fot una coça, et punxes, i au”.A 'Skagboys' ha tornat a l’Escòcia dels seus anys de guerrilla. “Tenia moltes ganes de parlar un altre cop d’aquella època”, rebla, balancejant-se endavant i endarrere, amb les mans al clatell i els colzes amunt, com si es perdés en el record. Diu que ho tenia fàcil, p

Advertising
Què fer, Activitats literàries

Al jardí de Ponç Pons

L'escriptor mallorquí ens ho explica tot sobre 'El rastre blau de les formigues' Sa Figuera Verda és una finca modesta, allunyada del món, un lloc on les perdius van a refugiar-se quan comença la temporada de caça, perquè saben que allà no s'aplica la pena de mort. Ponç Pons s'asseu a terra, l'esquena recolzada en un pany de paret seca reescalfada, amb un quadern i una estilogràfica Pelikan. I així escriu, hores i hores, tota la tarda, mentre les formigues se li enfilen per les cames com si fossin l'escorça d'un pi. "Em van i vénen com volen", diu. De tant en tant, alguna arriba a la pàgina a mig omplir i s'arrossega per la tinta fresca. I quan desapareix pel marge deixa un caminet blavós, com un borrissol.No som a Menorca, ara, sinó en una habitació interior d'un pis de Muntaner, tocant a Mitre. Aquí les formigues no deixen rastre blau. En Ponç, un home serè, reconeix que això no va amb ell. "Jo em sento com Spinoza -explica-. Quin personatge! Li brinden ser catedràtic a la universitat de Heidelberg i declina l'oferta per continuar polint lents". És un illòman, en Ponç. Als matins va a fer classes en un institut. Ell n'hi diu "anar a convertir infidels". A les tardes, agafa la bicicleta, una motxilla, i se'n va al seu refugi, lluny de tot.No té pressaS'hi va fer construir una cabana de llenya, sense electricitat ni gas, amb un banc a l'entrada, a la manera del 'Walden' de Thoreau. I se n'hi va a llegir i omplir llibretes. D'allà, va sortir-ne el 'Dillatari' i, ara, 'El rastr

Què fer, Activitats literàries

Knausgård, un noruec antic

Karl Ove Knausgård publica 'Un hombre enamorado', la segona part de la seva autobiografia, titulada 'Mein Kampf' És estrany que algú amb 45 anys hagi escrit la seva biografia. És estrany que li hagi ocupat 3.500 fulls, repartits en sis llibres. Però encara és més estrany que hagi tingut la gosadia de posar-li 'Mi lucha', com Hitler. Al noruec Karl Ove Knausgård, ara resident a Suècia, res no li fa por. Després de l'èxit de la primera part, 'La muerte del padre', aquí arriba el segon volum de la sèrie.Tinc entès que el sisè llibre és una disquisició al voltant del nazisme. ¿Estava tot calculat?La veritat és que no. Però el 'Mein Kampf' és, encara, el gran arcà dels nostres temps. Tot dilema moral contemporani se segueix emmirallant en l'Europa del 39. Fins i tot els individuals. No havia llegit el 'Mein Kampf' quan vaig començar a escriure, però em semblava un títol idoni per a una autobiografia.Què vol dir que et sents un home del segle XVIII?Aquest és el dilema que ho va aixecar tot enlaire. Crec que sóc una mica massa reaccionari per a la moderna Suècia.En aquest llibre hi ha una discussió sobre l'individu en relació amb l'entorn.Tinc un amic que diu que Bergman hauria estat Bergman encara que hagués nascut en un altre temps, i en un altre lloc. Al primer volum de la sèrie parlava de fins a quin punt el meu pare m'havia determinat. Ell diria que vaig néixer sent qui sóc, que les circumstàncies no importen.Acabes de citar Bergman. Quin paper juga en la teva vida?Abans d'escr

Advertising