Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Joachim Meyerhoff, un boig guaperes

Joachim Meyerhoff, un boig guaperes

A 'Que tot sigui com no ha estat mai', ens parla de com va ser passar la infància en un manicomi

Joachim Meyerhoff
©Julia Stix
Per Josep Lambies |
Advertising

Joachim Meyerhoff es va criar entre bojos. Vivia en una casa del recinte de l'hospital psiquiàtric de Schleswig-Holstein, nord d'Alemanya, entre camises de força i corretges. El seu pare n'era el director. Sortir de casa al matí per anar a l'escola era com pujar al tren de la bruixa: havia d'esquivar dotzenes de grillats que pasturaven lliures amb les bates mig obertes fumant cigarretes d'una sola calada, fent el molí i xisclant com un escamot de pollastres a l'hora en què se'ls serveix el ranxo. "Era un circ i els adorava -m'explica-. Sentia profunda admiració cap a totes aquelles persones. Fins que va arribar un moment en què em vaig adonar que no sé distingir entre el seny i la demència". Per això, diu, es va fer actor.

Els habituals de l'escena teutona el coneixen, sobretot, per un 'Robinson Crusoe' experimental, nudista i una mica paleolític, i per una adaptació de 'L'ignorant i el dement' de Thomas Bernhard. "En cada paper lluito perquè alguna cosa transcendeixi la quotidianitat -refila-. Faig un camí cap a la transgressió". Ha estat membre de la companyia del Gorki de Berlín i de la Schauspiele d'Hamburg. I en els últims temps s'ha passat a les files del cercle de Viena, afiliat a la programació del Burgertheater, on el 2011 va estrenar un monòleg autobiogràfic en sis parts amb el títol 'Alle Toten fliegen hoch'. És a dir, 'Tots els morts volen alt'.

Sóc dels que pensen que la infància en la literatura està un xic sobrevalorada, que salvant els casos de Proust, Nabokov i algun altre que se m'escapa les cròniques del paradís perdut són, en línies generals, una llauna narcisista. En Meyerhoff, però, és fruit d'un altre cocoter. "Després d'anys encarnant centenars de personatges, memoritzant milers de línies de diàleg -segueix-, volia provar d'escriure alguna cosa meva, sobre mi, a veure què passava". I com que l'invent va ser un èxit va decidir transformar els sis capítols del soliloqui en una sèrie de sis noveŀles, totes ambientades al psiquiàtric del seu pare, on la ironia i l'humor negre se serveixen a cullerades.

De moment, n'ha escrit dues. De la primera no en vam tenir notícia, ni en català ni en castellà. La segona, 'Que tot sigui com no ha estat mai', es publica ara, i comença quan en Meyerhoff tenia set anys el dia en què es va trobar el cadàver d'un home que cuidava les flors amansit entre els geranis del jardí. Perquè, diu, aquestes noveŀles parlen de la seva idea de la mort. "Cada llibre té el seu fantasma -exposa-. El primer estava dedicat al meu germà, que va morir en un accident de cotxe mentre jo feia un any d'estudis als EUA. El segon és per al meu pare, que va morir relativament jove de càncer". El tercer serà el dels seus avis.

I després hi ha els malalts del manicomi, que apareixen com fantasmes clamant venjança sonada amb pistoletes de plàstic, mirant-se la vida des de les branques d'un arbre. "Mai no em va semblar que haver crescut en un lloc així tingués res d'especial -dispara-, mai no m'havia parat a analitzar els meus records. Però vaig anar escrivint, i les anècdotes sortien i jo m'ho passava com un cabrit. I aleshores vaig veure que sí, que havia estat excepcional, que ells van ser la meva vida". Els bojos eren Humpty Dumpty. Eren el gos Goofy. Eren Tarzan. "Eren els meus herois de ficció, però és que a sobre eren reals".

 

Que tot sigui com no ha estat mai
Joachim Meyerhoff
Edicions 62
341 pàg. 19 €

També t'agradarà

Què fer, Activitats literàries

Francesc Serés als abocadors

'La pell de la frontera' és una cartografia de les terres del Segrià Cap home no es banya dues vegades al mateix riu. Ja ho va dir Heràclit el fosc. I Francesc Serés ha confirmat el proverbi. "Quan jo era petit al meu poble hi havia búlgars, molts búlgars, potser 500 -diu-. Ara en queden poquets". Es va criar a Saidí, a la zona erma del Baix Cinca. És per això que encara ara, que passa els 40 anys, sap deixar-se caure pels marges del continent amb l'habilitat d'aquelles cabres peludes que s'enfilen a les branques de les argànies, al sud del Marroc. Igual que quan en tenia 13. "Aquest paisatge és tan meu que ja em sento part de la seva transformació", rebla, assegut en una taula de la cafeteria de la Laie, jaciment de restes fòssils d'una Barcelona burgesa ara gairebé extinta.Acaba de publicar 'La pell de la frontera', l'últim dels seus llibres misceŀlanis. Completa la trilogia que va començar amb 'La força de la gravetat' i 'La matèria primera', i és una cartografia de les zones detrítiques de les terres del Segre. En general, regions de trànsit per a l'immigrant nòmada de la perifèria. "En certa manera, hi ha la voluntat d'aixecar acta, no notarial, però sí etnogràfica", aclareix. Com Émile Zola quan va baixar a les mines del nord de França per escriure el seu 'Germinal', en Serés ha fet de 'flâneur' dels abocadors. Ha caminat entre les restes de la porcellana esberlada del que algun dia van ser uns sanitaris, roba estesa i cartrons dels indigents, i olor de fems i orina. I

Què fer, Activitats literàries

Els millors llibres del 2014

Seleccionem els 8 llibres imprescindibles de l'any De llibres, se'n publiquen a cabassos. Però ens mullem i triem les lectures d'aquest any que creiem que recordarem tota la vida. Aquí teniu 8 llibres imprescindibles del 2014! Ànima La novel·la de Wajdi Mouawad, la primera que ens arriba en català, em va deixar un mal als ossos que encara no m’he sabut curar. Ànima és un relat infernal, amb el record de la matança de Sabra i Xatila de fons, narrat per un grapat d’animals domèstics, criatures d’un bestiari macabre que fan que se’t glaci l’alè. Periscopi. 441 pàg. 19 €. La nostra vida vertical Dos anys després de publicar els relats de Barbamecs, Yannick Garcia ha tornat al redol amb un nou aplec de narracions curtes, que són com un esmorzar de llops. Va guanyar el premi Documenta. Mesos enrere us vam anunciar que en Yannick seria un dels autors de l’any. Serem conseqüents fins al final. L’Altra. 142 pàg. 16 €. Fulles d'herba Però aquest any tenim un altre superheroi, i es diu Jaume C. Pons Alorda. Ell és el responsable de la primera traducció catalana de l’obra íntegra de Walt Whitman, els versos de tota una vida en un sol volum. Fins i tot en Jordi Llovet la va deixar bé, i no és que en matèria de lloances tingui gaire màniga ampla. Ed. de 1984. 570 pàg. 25 €. Y el cielo era una bestia Robert Juan-Cantavella és l’home que va dir que Proust havia plagiat Tarantino en allò de la magdalena sucada en te. És un punk amb totes les de la llei. Aquest any ha escrit un artefacte d’

Advertising
Què fer, Activitats literàries

Max Besora, un extraterrestre

'La tècnica meravellosa' és el llibre més graciós de l'any! Ignoro si vau viure el vostre pas per la universitat com si fos una historieta dels fabulosos Furry Freak Brothers, si éreu dels que vivien penjats del broc d'un porro i dormien en habitacions desnerides per les boires industrial de Londres, 1951. Però dubto que en els vostres viatges astrals, Big Lebowski 'style', veiéssiu mai les càries de madame Bovary amb lupa d'augment, o un extraterrestre sense cul. Aquestes coses només poden passar en un llibre de Max Besora, el fill bastard dels Monty Python, un home que és un 'flying cyrcus' amb caçadora texana. "No sé fer noveŀles serioses -es lamenta-. Potser n'hauria d'aprendre, perquè així vendria més llibres". Cas omís.En Besora es va criar llegint els mestres vinyetistes de l''underground' americà, Robert Crumb, Gilbert Shelton i molts altres dels apòstols que es van deixar caure per aquella bíblia apòcrifa del clavegueram de Nova York que es deia 'Weirdo'. I així ha acabat, escrivint 'La tècnica meravellosa', una paròdia de les noveŀles de campus de David Lodge i companyia. "Humor 'british'", especifica ell. Passa en una facultat exclusiva, on el degà es diu Barbacoa i sua com un porc. On els alumnes fumen Almogàvers i es grapegen sobre la gespa com llimacs, mentre uns quants insurrectes es reuneixen amb ànsies de liderar la Rebeŀlió de la Mantega Rància.Ja li vam conèixer les inclinacions en un llibre anterior, 'Vulcano'. "Per a mi la literatura és un gran mapa -diu-

Què fer, Activitats literàries

Llibres amb 5 estrelles

La meva planta de taronja llima José Mauro de Vasconcelos La meva planta de taronja llimaJosé Mauro de VasconcelosTrad. Carles SansLibros del Asteroide186 pàg. 13,95 € Les noveŀles autobiogràfiques basades en els records infantils d'un autor que narra de gran i en primera persona solen fer molta basarda. Però amb José Mauro de Vasconcelos (1920-1984) el tòpic es capgira com un mitjó. La meva planta de taronja llima (1968) és la història d'en Zezé, un nen de cinc anys, fill de mare índia i pare portuguès, esquifit i ros, que de gran vol ser poeta. Intel·ligent i sensible, brasiler i pobre, ple de germans i molt paparra, creix massa de pressa, desarma tothom amb la seva lògica i aprèn a llegir sol. Avui li atribuirien "altes capacitats". Però en Zezé també és un trapella i, malgrat ser un fora de sèrie jugant a bales i compartint la seva pobresa amb els que encara són més pobres que ell, la seva família el balda a garrotades. Avui en dirien "TDAH" (trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat). La cruesa dels maltractaments s'acompanya de floretes intolerables: tens el dimoni a la sang, gat de carrer, porqueria o trasto rodamón. El seu món imaginari està ple d'amics, de converses i de veus. Parla amb en Luciano, un ratpenat, i amb Minguinho, un arbust de taronja llima que creix de pressa com ell. El sentit de l'humor d'en Zezé és un bàlsam per al lector enmig de tanta misèria. A casa, té cura de la iŀlusió del seu germà petit però treu de polleguera la resta de la família

Advertising