Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Ben Brooks

Un dia al Tibidabo amb l'autor de 'Lolito'

Entrem a l'Hotel Krüeger amb Ben Brooks, després de prendre unes quantes pintes, i ens enfrontem a la nena de 'L'exorcista'

Publicitat

Després de venir a promocionar el seu anterior llibre, 'Crezco', Ben Brooks va decidir instaŀlar-se cinc mesos a Barcelona, dels quals en va passar quatre i mig totalment gat. En una d'aquelles trompes històriques que va durar tres dies va fer un sarró amb llaunes de conserves i birra a dojo i se'n va anar a escalar el Tibidabo amb la intenció de viure entre els matolls. El rotllo into the wild es va acabar quan va intentar fer la primera migdiada i es va clavar una pedra a la galta.

Però el parc d'atraccions segueix sent el que més li agrada de la ciutat. Quan li vaig dir que em portés de farra pels seus antres preferits, que jo pagava la primera ronda, em va citar allà dalt. Ple dia, i aquí estem. Ell porta les patilles de les ulleres unides amb una bola impresentable de celo. Abans d'entrar ja em veig, quasi en dejuni, davant d'una banyera de mig litre de cervesa. Beneit de mi, no sé que és la primera d'una dotzena. Perquè en Ben té 21 anys, i molt, però que molt fetge.

"On creus que vomitarem primer?", em pregunta. Té la sospita que l'estómac ens resistirà fins a l'Hurakan. M'estic de dir-li que pateixo un vertigen galopant per no trencar-li la iŀlusió. I al final, 'shit!', hi pujo.

A la cua del Barco Pirata em parla de quan va viure a Londres, mantingut per una dona de 40 anys que s'esclafava cigarrets als braços perquè ell no se n'hi volia anar al llit. Així comencen les confidències. A l'Hotel Krüeger xisclem tots dos com cabres degollades, agafats de les mans mentre un nan que va de Chucky ens empaita escales avall. Pixem infinitat de cops, i jo li explico que de petit em vaig trencar una dent en uns autos de xoc. I quan veu la foto de la muntanya russa crida: "Merda, semblo el cul d'un porc, rosat i amb pèl!". La compro, són cinc euros. Així la nostra amistat quedarà segellada per sempre.

Lolito
Ben Brooks
Blackie Books
249 pàg. 19 €

També t'agradarà

Quan érem els putos amos
  • Què fer
  • Activitats literàries

Entrevistem Sergi Pons Codina, l'autor de 'Mars del Carib' Sergi Pons és un corsari amb pinta de malcarat que es guanya la vida fent 'piercings' en una botiga de tatuatges de Parets del Vallès. Me'l trobo rondant la terminal d'autobusos de Fabra i Puig, a quarts d'onze de la nit, amb la gorra Lonsdale calada fins a les celles. "Anem a algun bareto, no?", proposa, apuntant amb el mentó cap a un restaurant de cantonada al límit entre l'asèpsia i el desencant, on punxen el més caspós de la tecno-rumba madrilenya. Els que el coneixen saben que mai no li ha fet fàstics a una barra oberta. I menys a les dels antres de Sant Andreu, que a mitjans dels 90 van veure com ell i tants altres fills del Vallès Oriental aprofitaven el seu estiu de 'chicos del Preu' per deixar-se caure pel cantó salvatge. S'hi sent com a casa. Tenia la tendra edat de 17 anys quan va fer-se habitual del rodalies que baixava a Barcelona la tarda de divendres. "Anàvem tot el cap de setmana d'empalmada -explica-. Començàvem als bars d'obrers que obrien a les cinc de la matinada, seguíem amb els que feien torn de mitja tarda i després acabàvem a les okupes del barri". Es creien els reis del món, feligresos de la cultura 'oi!', amb les 'bombers' d'aviador cordades fins a mig pit i un ritme d'experiències límit acumulades que els va deixar el cos marcat de cicatrius de dalt a baix per sempre. ¿Tant ha plogut des d'aleshores? Periodisme 'gonzo'Només hi ha una manera de parlar d'un llibre com 'Mars del Carib': engatan

13 tatus mítics del cinema
  • Cine

De Robert Mitchum a Viggo Mortensen, de Harpo Marx a Ewan McGregor, les pells més guixades de la història de la gran pantalla El que més ens ha frapat d''Alabama Monroe' és la imatge de Veerle Baetens vestida de 'pin-up' flamenca estirada sobre la xapa de la camioneta, amb les seves dues dotzenes de tatuatges a la vista. Diu que té el mal vici de fer-se gravar el nom dels homes que estima sobre la pell, i que cada vegada que algun li trenca el cor fa tapar la seva firma amb un nou tatu. El seu cos és un cementiri d'amants sepultats. Sí, potser li hauria sortit més econòmic tirar de calcomania, o comprar-se un bon retolador. Però aleshores no se'ns hauria acudit la genial idea de fer una llista dels millors tatuatges de la història del cinema. N'hi van tretze! I no, no hi surt 'Prison break', perquè hem recordar que és una sèrie de televisió. Últimes crítiques El gran hotel Budapest Circulava fa poc per la xarxa una ferotge, immensa peça del 'Saturday Night Live' sobre una hipotètica pel·lícula de terror de Wes Anderson. El tràiler demostrava que difícilment hi ha un cineasta contemporani més parodiable, i a la vegada més singular, en la seva visió del món, encapsulada en una descomunal casa de nines que funciona com a escenari, naïf i sofisticat, del gran teatre de la vida. Si en els seus inicis, el cinema d’Anderson semblava atrapat en una hermètica bombolla, 'El Gran Hotel Budapest' ratifica, després de la deliciosa 'Moonrise Kingdom', que ha trobat un estimulan

Publicitat
Quin fàstic que fa el pernil dolç!
  • Què fer
  • Activitats literàries

Christine Angot escriu una novel·la sexual que fa venir basques Bertolucci ho va fer amb una untada de mantega. Oshima, amb un ou de corral passat per aigua. Christine Angot ha optat per una mica de porc llescat, gelatinós, ple de tendrums. "No era la meva intenció resultar escandalosa", em diu, molt segura. Però imagineu-vos-ho: una humil llenca de pernil dolç, un tall d'embotit rosadet, inofensiu en aparença, que un senyor assegut en un vàter, amb el cinturó a l'altura dels turmells, extreu d'un sobre de plàstic estil paquet Campofrío i s'enrotlla al voltant del membre erecte mentre va fent les seves deposicions. Repulsiu, oi?Mala sangVa vestida de rigorós negre, com si estigués a punt de sumar-se a un seguici funerari provençal de l'any 1854. "Vull que el lector visualitzi tot el que escric, que senti que són les seves cames, el seu pit i els seus òrgans sexuals els que estan vivint la història -rebla-. Vull que senti que la seva pell és dins de la novel·la". M'increpa amb una mirada que és pura astúcia, mentre beu cafè a glops minúsculs. Jo, quin remei, empasso saliva, i li pregunto com va començar tot plegat. Diu que fa un parell d'anys una revista femenina que batia rècords d'estupidesa li va encarregar que escrigués un relat per a un número especial sobre eròtica. "Em va tocar els nassos -respon, molt més fina i elegant del que les paraules semblen amagar-. Aquesta mania de fer literatura de gènere em treu de polleguera". Però l'encàrrec estava molt ben remunerat, i ja

Això no és pornografia!
  • Cine

Set pel·lícules que demostren que Lars von Trier no és el primer a convertir el sexe explícit en cinema de culte L'estrena de 'Nymphomaniac Vol. 2' va revolucionar els cinemes. Al film hi ha molt de marro: 'bondage', sado, pederàstia i moltes parts impúdiques a la vista. Però, digueu-me, us sembla que això és pornografia? A nosaltres no. El que va fer Von Trier forma part d'una llarga tradició d'obres mestres que han fet tremolar el pols als més puritans. Aquí un breu repàs de 7 moments essencials d'aquest gènere de llarg recorregut que any rere any ha tret el pitjor dels més moralistes. Avís: aquest article conté culs. L'ou o la japonesa El clítoris gutural de Linda Lovelace no va ser l’únic miracle anatòmic de la dècada dels 70. Al Japó, Nagisa Oshima va filmar 'L’imperi dels sentits', una tragèdia sexual amb sado selvàtic on un senyor amb idees de bomber va introduir un ou de corral recent escaldat per un forat de la seva dona que no m’atreveixo a anomenar, davant de càmera. La pobra, en veure desaparèixer tan delicioses menges úter amunt, es va ajupir entre sanglots i, fent força, va expulsar l’ou, com una gallina ponedora. Sexe a Nova York Això no té res a veure amb Sarah Jessica Parker. Ella ni tan sols es treia els sostenidors quan feia l’amor. Parlo de Joe Dallessandro i la seva titola, tot un referent dels anys de la Factory des que Paul Morrissey li va dedicar no una pel·lícula, sinó una trilogia, on aquest pupil de membre pendolant era un xapero ionqui que feia can

Recomanat
    També t'agradarà
      Publicitat