Barcelona misteriosa: històries de terror i llegendes de la ciutat

L’església del Sagrat Cor té història: construïda a principis del 1900, constava de temple, parròquia i un cementiri. En la Setmana Tràgica, el conjunt va ser destruït. El 1926 la van tornar a erigir, però la Guerra Civil la va recremar de cap a peus. En la tercera vida, el 1943, van anul·lar el cementiri amb una cotxera de busos. Diuen que, de nit, els morts orfes de terra consagrada es lamenten arrossegant-se pel ciment.

A un cop de roc del soroll de Bailèn, hi ha la Casa del Dimoni: al cor gitano de Gràcia, embolcallada en una quietud difícil d’explicar, ominosa quan ens sentim observats per les efígies del Diable a la façana (els plafons mefistofèlics glacen la sang). El 1892, l’empresari Atzeries es va arruïnar, i va prometre l’ànima a l’Adversari a canvi de fortuna. Li va tocar la loteria. La casa aguanta però no pel pacte: és patrimoni protegit.

Josep Torres, 20

Ramona Llimargas Soler va néixer a Vic a finals del segle XIX. Avui està enterrada a Can Trilla, una de les últimes masies de Gràcia, on resideix la petita comunitat de monges Hermanas de Jesús Paciente. De Llimargas deien que tenia el do de la ubiqüitat. Que un xofer que la portava al seient de darrere arribava al punt de destí amb el cotxe buit. Que havia estat vista a la vegada per Barcelona i al despatx de Franco a Burgos, ja que es veu que el dictador s’encomanava a la monja vigatana abans de moure fitxa. Ho relata el cronista Xavier Theros al llibre 'Barcelona, secretos a la vista', on també explica que la monja es dirigia al Caudillo en català osonenc, que el de Ferrol desxifrava amb la mica de gallec que parlava.

Enriqueta Martí, la vampira del carrer Ponent (ara Joaquín Costa), va ser el monstre que diu la Viquipèdia, segrestadora de nens, a qui prostituïa, matava, xuclava la sang i finalment convertia en ungüents per als rics? No.

L’esplèndid llibre 'Vampirismo ibérico', de Salvador García, estableix els fets provats: segrestava nens de gent tan miserable com ella per obligar-los a pidolar o els revenia. Hi ha indicis d’infanticidi, però res concloent. La premsa va esbombar que a casa seva hi havia ossos de quatre nens, però eren d’animals. També que la van matar les recluses de Reina Amàlia, però va morir de càncer.

El vampir de Terrassa

El 1932, a Terrassa, una dona va sortir deixant el seu fill de tres mesos dormint. Quan va tornar, no hi era: el van trobar mort a un pati proper, sense sang. L’assassí, Salvador Cazorlo, ho havia fet "perquè si no, la Verge l’hauria matat a ell".

El vampir de Llers

El comte Estruch, noble vampir amb un castell enrunat a Llers, era un home vell que va tornar a la vida convertit en endimoniat jove: xuclava la sang a les noies i les deixava embarassades. Del seu nom ve 'malastrugança'.

A finals del XIX, una epidèmia d’endimoniats va fer que la Diòcesi de Barcelona convertís el quart pis del número 7 del carrer Mirallers en una casa dedicada a l’exorcisme. Un dels més aferrissats practicants del sagrament va ser Jacint Verdaguer, fins al punt que el bisbe de Barcelona –temerós del ‘què diran’ si se sabia que el confessor del marquès de Comillas participava en cerimònies dubtoses– va retirar la llicència per consagrar al poeta mossèn. Ja se sap que el triomf del dimoni és que la gent no hi cregui. Mossèn Josep Serra, exorcista de Barcelona, no ha volgut parlar amb Time Out adduint que "la seva missió demana privacitat".

Durant una època, cap als anys 60, cap treballador de TMB volia vigilar l’estació de Rocafort de nit. Els caps d’estació que s’hi quedaven asseguraven haver notat presències estranyes. El cas és que en aquella dècada, l’estació es va posar de moda entre els suïcides. I per si això no fos prou, els treballadors de TMB recordaven que anys abans de ser part de la xarxa de metro, aquell espai havia servit de refugi durant la guerra.

Qui sap si hi havia (hi ha, potser) un excés d’ànimes atrapades en aquell solc, que de nit busquen contacte amb els vius. Aquesta història, un clàssic entre els treballadors de TMB, l’explicava el guia cultural Manuel Marina, en un itinerari subterrani que va fer fa uns anys l’empresa CultRuta.

Fa uns 10 anys, Víctor Nubla (escriptor, músic, savi popular i més gracienc que la campana de la Torre del Rellotge) va publicar un llibret meravellós que es diu 'Màgia tridimensional perenne' (que podeu trobar també recopilat dins d’un altre que es diu 'Cómo caza un dromedario'). Hi recull històries extraordinàries viscudes i/o sentides al barri de Gràcia. Històries de pedres magnètiques i brolls d’aigua que bull entre la neu i episodis de màgia quotidiana a la Bodega Marín, també coneguda pels experts com a 'centre místic de l’univers'.

Fa 40 anys que en Josep Fàbregas es dedica a la quirologia –l’art de la lectura de la mà–, però va ser cap als 2000 que en va descobrir els orígens i el seu veritable objectiu: conèixer el nivell d’evolució de cada persona i el seu present. Res a veure amb preveure el futur. Als seus estudis i cursos combina aquesta pràctica amb la grafologia, la fisiognomia i l’astrologia, com a angles totals.

A mitjans del segle XIX, les gestes de Fructuós Canonge s’escampaven per Ciutat Vella com el pol·len a la primavera. Que si al mercat havia convençut al personal de la frescor d’unes sardines que estaven clarament passades. Que si havia fet sortir monedes d’or de dins dels ous d’una parada. Que si una vegada que havia d’actuar davant de la reina Isabel II, arribant tres hores tard, va aconseguir que tots els rellotges de la sala retrocedissin alhora. Però ni tota aquesta gràcia el va salvar de l’exili per republicà. A la plaça Reial (quina contradicció!) una placa el recorda pel menys impressionant dels seus oficis: enllustrador de sabates.