18 músics a escena al servei de les cançons de Joan Pons. Ens en parla Ara que ha acabat la gira d'El Petit de Cal Eril, Joan Pons, el petit en qüestió, té previst avorrir-se fins que senti l'impuls de fer el successor de 'La figura del buit', si és que mai fa un altre disc, diu. Però de moment el petit s'ha fet gran, i amb la Free Spirits Big Band de David Mengual s'han empescat Big Eril, un híbrid que obre "finestres" a les seves cançons perquè hi entri "corrent d'aire". Després de l'estrena a l'Altaveu, passen pel Connexions, un cicle de concerts de diàlegs musicals d'artistes en aparença allunyats que els va a mida. Com va sorgir Big Eril? Vaig anar a un concert de la Free Spirits per casualitat. Va ser en l'únic cop en què he hagut de suspendre un concert, al popArb 2013, perquè la mà se'm va quedar travada. Estava tan trist que hi vam anar per animar-me. No era un dia que jo estigués gaire obert, però vaig al·lucinar. Vaig parlar-ho amb el Dani Comas, baixista de l'Eril, i va suggerir que parléssim amb el Mengual, a veure si podíem fer una mescla dels dos grups. El Mengual va venir a veure què fèiem i a ell també el va fer trempar la idea. Què vas veure en la Free Spirits? Hi vaig veure Frank Zappa i Miles Davies, idees que m'agradaven, com el Mengual dirigia, com tots vibraven amb la música... I una connexió en la sensibilitat amb la nostra manera de fer des que vam publicar La figura del buit, sobretot quan improvisem en viu. I no m'equivocava. Com va anar a l'Altaveu
Em convoquen a les tres de la tarda i hi arribo tement-me el pitjor. Venia disposat a clavar-los la llauna que repeteixo cada dia sobre el disc que acabem de fer i resulta que a part de posar-me preguntes volen dimitir d'algunes de les seves responsabilitats i, esclar, que jo n'assumeixi alguna.
Em fan editor del Time Out de la setmana. Ara hauré de fer veure que estic al dia. En realitat m'he passat els últims mesos angoixat per complir amb les dates de la producció del setè àlbum de Mishima, aïllat del món.
Es planta tota la redacció al meu voltant: molta dona, molt jove, molt llesta i molt desperta. Per sort xerren elles i ells i jo només faig d'espectador. Parlen de botigues, artistes, plats i espectacles que desconec. La meva primera reacció és d'enveja. Segur que treballen més hores que un rellotge. Però també es nota que les viuen amb intensitat. Jo en canvi, m'he quedat clavat en el meu disc ratllat.
Quan treballava a BTV fent de 'capsulaire' era un tastaolletes professional. Ho provava tot i no calia descartar res. En algun moment penso que és perquè era jove. En d'altres, perquè era intel·ligent.
De la reunió de redacció en surto viu. Alguna de les meves idees ha colat i hi treballaran. Tothom es reincorpora o surten disparats i jo torno a la meva trista bateria d'entrevistes promocionals. Que per què el disc es titula 'L'ànsia que cura'? L'ànsia de viure més, de riure, de fer música, de compartir... ens cura de l'apatia, de la buidor, de la soledat.