18 músics a escena al servei de les cançons de Joan Pons. Ens en parla Ara que ha acabat la gira d'El Petit de Cal Eril, Joan Pons, el petit en qüestió, té previst avorrir-se fins que senti l'impuls de fer el successor de 'La figura del buit', si és que mai fa un altre disc, diu. Però de moment el petit s'ha fet gran, i amb la Free Spirits Big Band de David Mengual s'han empescat Big Eril, un híbrid que obre "finestres" a les seves cançons perquè hi entri "corrent d'aire". Després de l'estrena a l'Altaveu, passen pel Connexions, un cicle de concerts de diàlegs musicals d'artistes en aparença allunyats que els va a mida. Com va sorgir Big Eril? Vaig anar a un concert de la Free Spirits per casualitat. Va ser en l'únic cop en què he hagut de suspendre un concert, al popArb 2013, perquè la mà se'm va quedar travada. Estava tan trist que hi vam anar per animar-me. No era un dia que jo estigués gaire obert, però vaig al·lucinar. Vaig parlar-ho amb el Dani Comas, baixista de l'Eril, i va suggerir que parléssim amb el Mengual, a veure si podíem fer una mescla dels dos grups. El Mengual va venir a veure què fèiem i a ell també el va fer trempar la idea. Què vas veure en la Free Spirits? Hi vaig veure Frank Zappa i Miles Davies, idees que m'agradaven, com el Mengual dirigia, com tots vibraven amb la música... I una connexió en la sensibilitat amb la nostra manera de fer des que vam publicar La figura del buit, sobretot quan improvisem en viu. I no m'equivocava. Com va anar a l'Altaveu
Si no ho heu fet encara, no aneu a veure en directe Esperit! o quedareu atrapats per sempre pel seu al·lucinant somriure contagiós i els seus eclèctics ritmes hipnòtics –kraut, dub, fins i tot bluegrass–, i us veureu obligats a fitxar cada cop que Mau Boada baixi del Montseny a la civilització per tocar. Quedeu advertits.
Ara ronda per aquí, com una simpàtica mustela elèctrica, per fer-nos veure no la llum, sinó 'La lluminosa' (BankRobber, 2014), el segon àlbum del seu projecte en solitari –amb col·laboracions de luxe com Raül Fernández i Joan Colomo– com a home orquestra, en què toca guitarres, teclats, baix i bateria, i en viu tot alhora: se li va ocórrer treballant en un circ.
Concentració
A 'La lluminosa' Esperit! sona més centrat que a 'Endavant continu' (BankRobber, 2012), el seu primer LP. "Va ser una compilació de mogudes que havia gravat al llarg del temps", explica Boada minuts abans d'estrenar les noves cançons en un Heliogàbal que s'omplirà fins al bust de l'emperador romà. "Amb aquest disc en part he volgut gravar les simfonies que faig en directe. Va ser un moment de molta atenció, tenia ganes d'estar molt concentrat i molt tranquil".
No és que ara tingui més clar què és Esperit! que abans, malgrat que es decanta més pel costat psicodèlic que per la baixa fidelitat, per exemple. "No em plantejo tant què vull fer com estar present en el que faig -diu, home savi-. No és fàcil però ho intento, i sento que ho aconsegueixo".
Cala Cari, Les Aus i Zeidun
El nom de 'La lluminosa' li va venir com un rampell, com li va passar amb el d'Esperit!, que va ser com un crit d'ànim, per donar-se empenta, que es va dirigir de manera espontània quan arrencava el projecte. Després va venir la idea de posar les Agudes a la portada, i ara quan en Mau veu aquest cim del Montseny s'hi refereix com 'La lluminosa'.
No gaire lluny de la seva falda hi ha Cala Cari, el seu estudi. Però Boada, tranquil i inquiet a la vegada, té més projectes que el d'home orquestra i el de productor. Fa anys que s'estan cuinant nous discos de Les Aus i Zeidun, grups envoltats d'una aurèola gairebé mítica, el primer amb Arnau Sala, que Boada prevé que ha girat cap a l'electrònica, i l'altre amb Joan Colomo, Xavi García (Els Surfing Sirles) i Càndid Coll (Autodestrucció). "Estem acabant de construir el nou estudi, i quan el tinguem ho acabarem tot", promet somrient.