Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Xavier Sabata
Foto: Scott Chasserot

Xavier Sabata: "Estic fart de fer el friqui, hem de poder fer el president del govern"

El contratenor munta al Liceu un ‘Pierrot lunaire’ contemporani. Schönberg el va estrenar al Berlín del 1912 i ell l’imagina com a posthumà

Borja Duñó
Escrit per
Borja Duñó
Publicitat

Enganxem el contratenor Xavier Sabata just després d’una prova de maquillatge per al 'Pierrot lunaire' d’Arnold Schönberg, que estrena aquest mes al Foyer del Liceu (del 16 al 18 de novembre). No en té prou amb el repertori barroc: el seu últim disc és de lied –'Schubert: Winterreise' (2019)– i ara s’enfronta a una partitura de música atonal, un clàssic de les avantguardes del segle XX que ha fet seu per parlar "de la lluita constant pel perfeccionisme". L’home a qui li agrada encarnar els dolents de l’òpera ens ho explica a la Sala Miralls, just abans que Okuda San Miguel hi munti la seva instal·lació artística.

No t'ho perdis: Els millors concerts de música clàssica a Barcelona

Hi ha gent que no entén que facis un personatge tan masculí amb aquesta veu tan aguda

Qui és el 'Pierrot lunaire'?

El Pierrot és un personatge que ve de la Commedia dell’Arte. Va anar evolucionant i el teatre francès va acabar creant la figura d’aquest criat una mica decadent, amb aquesta tendència a la contemplació, que no té capacitat de connectar amb ningú i que comença a idealitzar les relacions humanes. Per a mi això es va estilitzant cap a la lluna, que és un objecte inabastable, però que et permet abocar-hi tot el teu desig.

Hi has inclòs el mite de Narcís.

Per explicar la voluntat d’assolir una perfecció que acaba sent destructiva. Cada cop que intenta tocar-se ell mateix, Narcís no pot atènyer res perquè la imatge desapareix. Ovidi té una frase preciosa que diu "em desitjo a mi mateix i la necessitat neix de la pròpia abundància".

L’espai escènic és dels Cube.bz, que han treballat amb Rosalía, Baró d’Evel, Maria Arnal i Marcel Bagés...

És una proposta estètica molt pensada com a obra d’art, podria estar en un museu, i molt ben il·luminada, perquè els Cube són il·luminadors i ajudaran a crear aquesta escultura que seré jo, amb els músics integrats. Jo estic al centre i el meu aspecte és molt posthumà, em trauré totes aquelles coses que et poden caracteritzar com a home o com a dona, té alguna cosa de ciència-ficció.

Foto: Toni Bofill

A diferència d’altres cantants, tu vas començar fent teatre.

Quan em pregunten com soc com a cantant sempre dic que soc actor. Quan em miro una partitura intento descobrir la psicologia del personatge i això m’ajuda a cantar. El cant pel cant és molt interessant, però m’interessa molt més què en fas, de tot això, amb què està connectat, quina relació té amb la humanitat.

Associem Xavier Sabata a imatges molt potents. Tacat de sang en muntatges de Calixto Bieito, per exemple.

És divertit de fer. M’ho he passat molt bé treballant amb el Calixto perquè és com una festa que comença i no saps com acaba, i és molt plaent físicament. M’hi sento còmode. Però és el material del director i jo estic al servei d’un espectacle, això et purga.

Què és el més extrem que has fet a escena?

Fer tota una òpera cobert de fang de dalt a baix durant una hora i quaranta minuts. El Kaspar Hauser, aquell nen salvatge que van trobar en un bosc i no sabia parlar… Cada cop que m’acostava a algú l’acabava emmerdant. Jo sortia d’una banyera de fang i anava amb un neoprè, un vestit de pell a sobre… Pesava quaranta quilos més. És un 'challenge', està bé.

I alguna cosa amb Nutella, oi?

Sí, en la primera òpera que vaig fer amb el Calixto, el meu personatge posava les mans dins de dos pots de Nutella gegants i llavors hi anava tot el cor a fer veure que l’hi llepava i se la menjava. Això era un momentàs d’aquells que dius "Déu meu", però té allò de quan ets petit i jugues amb el fang dels bassals.

Publicitat
Foto: Scott Chasserot

Hi ha contratenors com tu, Philippe Jaroussky i Jakub Józef Orliński, que sou estrelles. Els contratenors esteu de moda?

Jo no diria que estem de moda. Fa cent anys que Alfred Deller va començar a cantar en falset i hi ha hagut generacions anteriors a les nostres que han obert camí. El que hem fet ha sigut entrar molt fort en el món operístic. Som de les primeres generacions que es poden sentir en un teatre, perquè tenim la tècnica i el volum, i hem passat pel conservatori.

Encara és una cosa trencadora?

Els contratenors continuem sent una mica incòmodes, hi ha gent que no entén com pot ser que facis un personatge tan masculí amb aquesta veu tan aguda. El Romanticisme ha fet molt mal al segle XX; el Barroc té un punt de joc, no té res a veure amb la masculinitat romàntica o clàssica. M’agrada reivindicar aquesta plasticitat, i lliga una mica amb el 'Pierrot lunaire'.

Aquest interès en el contratenor té també una lectura política o social? És un pont que trenca els estereotips masculí i femení?

El té, n’estic del tot convençut. Jo mateix m’he vist atacat perquè no és normatiu. El barroc trenca amb això. Hi ha òperes com Marc Antoni i Cleopatra, de Hasse, en què Cleopatra era interpretada per un castrat masculí i Marc Antoni per una dona. Ara tenim l’home que canta en falset per fer els personatges còmics, però mai pot ser un pare de família o el president d’un país o un militar. Ja estic una mica fart de fer sempre del friqui de torn, no per ser contratenors hem de fer els 'outsiders', hem de poder fer el president del govern, el rei o el motorista de torn.

Foto: Toni Bofill

Recomanat
    També t'agradarà
      Publicitat