Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Judit Neddermann
Judit Neddermann
©Marina Cussó, Aida Lirola Judit Neddermann

Entrevista a Judit Neddermann

Presenta 'Tot el que he vist', l'àlbum en què s'estrena com a compositora

Per Marta Salicrú
Advertising

Judit Neddermann no sap d'on ve el seu cognom. El seu avi ja va néixer aquí i el besavi hi va venir de petit, no se sap ben bé d'on, potser d'un poble entre Alemanya i Holanda, diu ella, que de Neddermanns n'està ple.

El cognom inusual fa temps que ajuda a detectar la seva veu càlida i plàcida en projectes com l'octet de jazz jamaicà The Gramophone Allstars, l'àlbum 'We sing Wayne Shorter' (2011) del pianista Joan Díaz i l'orquestra de percussió ibèrica Coetus, aquests dos últims agafant el relleu a Sílvia Pérez Cruz, a qui va tenir de professora. "La manera que té de transmetre em va despertar les ganes de buscar la meva manera d'expressar-me", diu Neddermann. Per això la inclou als agraïments del seu debut en solitari, 'Tot el que he vist'.

Recuperar la guitarra
La Judit anava per a guitarrista, però no feia més que cantar. La seva mare li va preguntar si no volia canviar d'instrument i ho va tenir clar: va deixar el conservatori per formar-se com a cantant al Taller de Músics. No va recuperar la guitarra fins al projecte de final de carrera, en què es va decidir a compondre, i poder-se fer cançons a mida, "posar-hi lletres que expressen coses que volia compartir" –ja sigui amb les seves paraules o adaptant Joan Sales i Miquel Martí i Pol–, la va enganxar.

'Tot el que he vist' és un disc elegant que fa equilibris entre el pop i un jazz vocal mediterrani en què Neddermann buida la motxilla que ha anat omplint en tots els projectes en què ha participat. "De cada un he agafat el que sentia més meu i ha definit la meva manera de cantar". S'ha envoltat de la seva banda ideal i, amb Aleix Tobias (Coetus) de productor, ha donat llibertat als músics perquè les cançons creixessin. Diu sentir-se "més comunicadora que productora". Ho diu amb la mateixa naturalitat amb què es marca scats a l'àlbum.

Amb només 23 anys, la cantautora de Vilassar de Mar, que s'incorporarà al professorat del taller de Músics, ja sap un parell de coses de la vida d'artista. "Em sento molt afortunada de poder viure de la música, però sento molta responsabilitat perquè tot el que faig estigui ben fet. És un art molt seriós, li tinc molt de respecte –diu–. Però em faig un fart de treballar i no arribo: amb la crisi cobrem molt menys. L'altre dia em vaig adonar que no he triat una feina gens ben remunerada".

Més entrevistes

Entrevista a Esperit!

Música Jazz

Home orquestra de somriure al·lucinat i mustela elèctrica del Montseny, Mau Boada publica 'La lluminosa', el segon àlbum del seu projecte més personal Si no ho heu fet encara, no aneu a veure en directe Esperit! o quedareu atrapats per sempre pel seu al·lucinant somriure contagiós i els seus eclèctics ritmes hipnòtics –kraut, dub, fins i tot bluegrass–, i us veureu obligats a fitxar cada cop que Mau Boada baixi del Montseny a la civilització per tocar. Quedeu advertits. Ara ronda per aquí, com una simpàtica mustela elèctrica, per fer-nos veure no la llum, sinó 'La lluminosa' (BankRobber, 2014), el segon àlbum del seu projecte en solitari –amb col·laboracions de luxe com Raül Fernández i Joan Colomo– com a home orquestra, en què toca guitarres, teclats, baix i bateria, i en viu tot alhora: se li va ocórrer treballant en un circ. ConcentracióA 'La lluminosa' Esperit! sona més centrat que a 'Endavant continu' (BankRobber, 2012), el seu primer LP. "Va ser una compilació de mogudes que havia gravat al llarg del temps", explica Boada minuts abans d'estrenar les noves cançons en un Heliogàbal que s'omplirà fins al bust de l'emperador romà. "Amb aquest disc en part he volgut gravar les simfonies que faig en directe. Va ser un moment de molta atenció, tenia ganes d'estar molt concentrat i molt tranquil". No és que ara tingui més clar què és Esperit! que abans, malgrat que es decanta més pel costat psicodèlic que per la baixa fidelitat, per exemple. "No em plantejo tant què vull fer c

Entrevista a Refree

Música Pop

Raül Fernández canvia els instruments acústics pels elèctrics a ‘Nova Creu Alta’. Està emprenyat amb la desfeta social i fa més soroll que mai "Si veus la Noe pel carrer, comenta-li que visc un gran moment", canta Raül Fernández  a 'Kikirikí', un dels temes que sona més autobiogràfic de 'Nova Creu Alta' (2013), sisè àlbum de Refree i la seva estrena a El Segell del Primavera Sound. És la tercera de la cara A del vinil vermell en què s'edita el disc, la que, per casualitat, diu Refree, ha acabat encabint els temes "d'escala més reduïda", les històries més personals, encara que no necessàriament hagin de ser totes confessionals. Un bon moment personal"Visc un moment molt bo –admet–. Aquest disc ha estat molt important per a mi". 'Nova Creu Alta', una apropiació del nom del camp del Sabadell per expressar el "nou camí" que emprèn, significa un cop de volant en la seva carrera, en què canvia els instruments acústics pels elèctrics, tot i que, com diu ell, "la cal·ligrafia és la mateixa, és només el retolador el que és un altre". "Ha estat gairebé una necessitat fer-lo així. No és una cosa de què m'enorgulleixi, però sóc una persona que s'avorreix ràpid, i notava que em feia ràbia l'acústica. Tenia necessitat d'expressar una cosa més expansiva. Ara tinc moltes ganes de tocar, gaudeixo d'una manera extrema als concerts". En directe es nota: el nou quintet que lidera –amb Nico Roig a l'elèctrica, Miquel Sospedra (Sanjosex, Mazoni) al baix, i els seus habituals Xavi Lloses (teclats)

Advertising

Anímic presenten 'Hannibal'

Música

El quintet folk-rock de Collbató marxen a la guerra muntats en elefants al seu nou àlbum. Entrevista amb Ferran Palau, veu masculina del grup. És difícil no donar la raó a Ferran Palau quan afirma que estem en guerra. Fer fora la gent de casa seva i deixar-la al carrer és una forma de violència bastant extrema. "És un tipus de guerra nova, però hi ha víctimes i la gent mor -afirma Palau, veu masculina del quintet folk-rock Anímic-. Les armes han canviat: ara són els diners. I tenir la gent escanyada és una arma brutal". Ritmes marcialsNo són casuals, els ritmes marcials de 'The others', una cançó que enfronta dos bàndols -gent que riu, gent que plora; gent que beu, gent que sagna-, i que expressa el clima que es respira a 'Hannibal', el quart àlbum dels de Collbató. "Hem volgut fer un disc de guerra -admet Palau-. No animem a la violència, però volíem fer un retrat del moment en què vivim". Per això li va tan bé aquest títol: el nom del militar cartaginès que va travessar els Pirineus i els Alps amb un exèrcit d'elefants per conquerir Roma. El vers "moriran tots els teus elefants", d'una de les cançons del disc, va suggerir a Juanjo Montañés -responsable de les bases i els sorolls que doten de misteri les cançons d'Anímic- la referència a l'heroi púnic. I 'Hannibal' va esdevenir el títol de la cançó i de l'àlbum, en sintonia amb els dels seus predecessors, 'Hannah' (2011), 'Himalaya' (2009) i 'Hau o Hïu' (2007). Reduït a l'esqueletPerò que les críptiques lletres d'Anímic, to

Entrevista a Gerard Quintana i Xarim Aresté

Música Rock i indie

Les veus de Sopa de Cabra i Very Pomelo ens acullen al pis que comparteixen per parlar de ‘Tothom ho sap’ (2014), el seu disc junts Xarim Aresté em guia a través d'un pis de l'Eixample, d'aquells amb llum en els dos extrems del llarg passadís. A l'esquerra -la seva habitació-, veig de lluny un pòster de la gira de retorn de Sopa de Cabra, en què l'ànima de Very Pomelo va fer de segon guitarrista. Gerard Quintana, que ens ve a trobar a l'ala est, explica que fitxar-lo per a aquells bolos va ser en l'única cosa en què s'han posat d'acord amb Josep Thió, dels Sopa. Quintana i Aresté m'han obert casa seva per parlar d'una altra cosa que comparteixen, 'Tothom ho sap', el seu disc junts. 'Male bonding'Porten polseres de conjunt, el Gerard, taronja, i el Xarim, rosa; els les van portar del Brasil. S'acaben les frases l'un a l'altre i són la viva encarnació del 'male bonding': tenen una relació fraternal entre mascles que fa patxoca, viuen un 'bromance' que ni en Mick i en Keith als inicis. Potser d'aquí que la portada del seu disc homenatgi la de 'Let it bleed' (1969), dels Stones, un dels molts discos de rock del llindar entre els 60 i els 70 que flotaven en l'ambient febril i compulsiu en què van parir, a casa, les maquetes de 'Tothom ho sap', i les de 'Lladregots' (2013), el disc en solitari d'Aresté. A la paret hi ha encara les esquitxades de quètxup d'una sessió de fotos promocional que se'ls en va anar de les mans, com un procés de creació salvatge i "kamikaze" en què han busc

Advertising

Entrevista a Xavier Baró

Música Pop

El cantautor del Segrià ens parla de l'ofici de trobador i del retorn a les arrels abans de tancar el festival BarnaSants 2014 "Pel camí equivocat anem contracorrent", cantava Xavier Baró a 'La catedral de joglaria', una de les cançons incloses a 'La màgica olivera' (2011), l'anterior àlbum d'estudi del trobador d'Almacelles. Durant molts anys s'ha sentit fent camí tot sol, un camí que fa pujada quan no se segueix el sentit de les modes, fent una cançó d'autor "que requereix un compromís molt gran amb la pròpia obra -explica-, una obra que forma part de la vida de l'autor i que no ha de servir per entretenir les masses". El viatge a casaBaró va deixar la drecera de la música d'arrel anglosaxona quan el 1998 va emprendre el camí de la carrera en solitari. "Vaig pensar que la música havia d'estar connectada amb el teu territori -fa memòria-. Arriba un moment en què és com si anessis de viatge i aprenguessis una altra llengua, i després recordessis d'on véns i el que parlaves a casa, la llengua, les tradicions i la teva gent. T'adones que estaves repetint fórmules, i jo no vull seguir fórmules. Vull que les coses em vinguin de la terra. I fas el viatge a casa i tornes a començar". D'un temps ençà al del Segrià sembla que el vent comenci a bufar-li de cara: l'any passat el BarnaSants va convidar-lo a enregistrar en directe la seva primera antologia, 'La ruta dels genets' (2013), que defensarà en la clausura de l'edició d'enguany del festival de cançó d'autor. "M'adono que ara, d

La casset de Doble Pletina

Música Pop

Una selecció de cançons que vol explicar la història i el so del quintet pop barceloní, que s'estrena mb l'LP 'De lo concreto a lo general' El nom d'aquest quintet pop barceloní no pot ser més analògic. Per això, a propòsit del seu primer LP, 'De lo concreto a lo general', i com fèiem abans de l'MP3, els hem fet una cinta amb alguns dels grups que expliquen la història i el so de Doble Pletina. CARA A Abrevadero, 'Fred vom Jupiter'És el grup de versions en què van coincidir Laura Antolín i Marc Ribera abans de formar Doble Pletina, del qual en són veus i compositors principals, i Cati Bestard (bateria) també hi va passar. Estan d'acord que no va ser el germen del grup actual. Evripidis and his Tragedies, 'Lights out'L'origen de Doble Pletina l'hem d'anar a buscar en un concert del músic grec -amb qui el Marc toca la serra musical i a qui la Cati va editar el debut-, que és el primer lloc on van coincidir tots cinc. Va ser al Costa Concordia, però Doble Pletina han tingut més sort que l'infame creuer. The Magnetic Fields, 'With whom to dance'"És el grup que ens agrada a tots", diu la Cati. L'EP 'Contra los amores perdidos' (2012) dels Pletina, "pel títol i la temàtica", admet Bestard, sembla gairebé un homenatge al grup de Stephin Merritt, i la Laura sembla Claudia Gonson a Me detestas. Le Mans, 'Perezosa y tonta'El Donosti Sound és un dels clars referents a l'hora de descriure el so de Doble Pletina, tot i que la melancolia dels barcelonins sigui més incisiva que la dels basc

Advertising

Standstill aspiren al zènit

Música Rock i indie

Enric Montefusco, líder de la banda barcelonina, ens parla de 'Dentro de la luz', el seu nou àlbum, i de 'Cénit', l'espectacle amb què el presenten en directe "No som molt pràctics, no", reconeix Enric Montefusco. El líder dels barcelonins Standstill admet que, si ho fossin, haurien mantingut els dos formats de directe, com van fer en l'anterior gira, en què a banda del celebrat espectacle audiovisual 'Rooom' podien defensar les cançons d''Adelante Bonaparte' (2010) amb un format "més barat". "Però les nostres decisions mai no es basen en aquests paràmetres", diu Montefusco. Per això, per presentar el nou àlbum, 'Dentro de la luz' –previst per a finals de maig i que el grup editarà com els anteriors amb el seu segell, Buena Suerte, en aquest cas amb la col·laboració d'El Segell del Primavera Sound i Sony, Standstill han decidit descartar els concerts convencionals i apostar de ple pel format escènic amb 'Cénit', que estrenen dissabte. "Volíem que la gent veiés el millor que podem oferir. Tenim la sensació que era una inquietud que quedava desaprofitada, que allò amb què ens sentim més realitzats quedava amagat". Ara ho posen en primer pla en un espectacle que "combina l'element audiovisual de 'Rooom' amb la interacció amb el públic d''1,2,3' (2007)". Ritual i catarsiLa novetat de 'Cénit' és que ara busquen "la catarsi col·lectiva". "Potser musicalment ja tiràvem cap aquí -concedeix Montefusco quan se li fa notar que el directe convencional de Standstill ja té alguna cosa de

Qui coi són Egon Soda?

Música Rock i indie

Els seus membres han tocat amb Standstill, Love of Lesbian, The New Raemon i Roger Mas. Els descobrim amb 'El hambre, el enfado y la respuesta. El difícil segundo disco de Egon Soda' (2013) És l'altre grup de Ricky FalknerEl baixista de Standstill i productor (Love of Lesbian, Sidonie) hi toca el baix, però també hi posa la veu. Les cançons les signa Ferran Pontón, llibreter i editor -de l'editorial Pasado y Presente amb el seu pare, Gonzalo Pontón, fundador de Crítica-. "En els 15 anys que fa que estem junts he fet moltes cançons -diu Falkner-, però ara he començat a tenir molta feina i he deixat de fer-ne. Per mi és molt natural cantar les del Ferran, però. Tenim una relació de tota la vida". Completen la formació Xavi Molero (bateria) i Pablo Garrido (guitarra), membres eventuals de les bandes de Roger Mas, Christina Rosenvinge i The New Raemon. Per fer-vos una idea de com sonen, poseu a la coctelera aquestes referències (el ganxo melòdic de Love of Lesbian, la intensitat de Standstill, l'amabilitat dels primers discos de Raemon i la foscor dels últims) i afegiu-hi un pessic d'americana. Voilà!Es van formar a l'escola"Crec que la primera vegada que vam tocar junts jo feia 8è d'EGB i tu 2n de BUP", diu Falkner a Pontón. Es van conèixer a l'Institut Tècnic Eulàlia de Sarrià i encara poden explicar-ho. "No és un projecte que vam muntar amb una ambició determinada, és el grup dels amics de l'escola que ha continuat existint", diu el Ferran. I segons el Ricky, el que era alesho

Advertising

10 anys de Refree: la fi d'una etapa

Música Pop

El músic barceloní, a cavall entre la cançó d'autor i el pop d'avantguarda, celebra el 10è aniversari i s'acomiada de la guitarra acústica D'acord, fa 11 anys des que es va publicar 'Quitamiedos' (2002), el primer disc de Refree. Però Raül Fernandez en renega una mica d'aquest debut fet amb presses en què, això sí, hi reconeix "moltes coses que han acabat sortint més tard, però mal fetes". El que ell considera el seu primer disc és 'Nones' (2003), i d'aquest sí que celebra aquest any la primera dècada. Per això, quan el Festival del Mil·lenni li va oferir tocar, el músic i productor -se sent afortunat que gent "amb tant de talent" com Kiko Veneno, Fernando Alfaro, Sílvia Pérez Cruz, Mala Rodríguez i Nacho Umbert, entre d'altres, li hagin confiat la seva música- va pensar que estaria bé bufar les espelmes. Però sobretot per passar pàgina. "Des que vaig acabar 'Matilda' (2010), que visc un moment de canvi. El concert és la cloenda d'una etapa". En parlem. Què és ara Refree?Hi ha hagut una evolució del que significava Refree per a mi. Als primers discos tota la meva vida musical hi girava al voltant. En el que m'he acabat convertint, Refree s'ha convertit en "el sitio de mi recreo", com deia Antonio Vega, un projecte on faig el que em ve de gust quan tinc alguna cosa per explicar, sense pressa. 'Els invertebrats' (2007) ja va ser una demostració que no vull patir per trencar amb el que he fet o per perdre públic. Si deixa de ser això perdrà tot el sentit. Estàs satisfet que sigu

Mates Mates: festa de final de curs

Música Rock i indie

El quintet de Vic tanca la gira del debut 'Vida Animal' amb festa grossa Fa poc més d'un any, coincidint amb la sortida del debut, 'Vida animal' (2012), el quintet de Vic Mates Mates ens explicaven el seu nom, que tant podia fer referència a la beguda argentina, a les esmaixades de Michael Jordan, a col·lega, en anglès, al que fas si ets un psycho killer, a les mates del bosc o a les mates que s'aprenen a l'escola. Luca Masseroni (veu i guitarra acústica) i Ferran Font (veu i guitarra) van formar el grup a Barcelona, al pis del Poble-sec on vivien mentre estudiaven. Però ara, tant ells com Pau Orri (trombó), Andreu Ribas (baix) i Jordi Erra (bateria), tornen a ser a la plana, on assagen en una masia, perquè trobaven a faltar "la tranquil·litat", diu Masseroni. Ell admet que s'enyora una mica de Barcelona, tot i treballar-hi -puja i baixa cada dia-  de càmera en un programa infantil de BTV. "Està molt bé però a l'hora de muntar pot ser complicat perquè de vegades els nens són massa sincers". Fa la sensació que Mates Mates són una mica així, quan se'ls veu sobre l'escenari: nens grans, tal com raja, espontanis i purs, com la seva música, que sense proposar-s'ho i sense voler ser res es va convertir en una de les revelacions de l'any passat. Un fotimer de concerts"Hem tocat molt i a tot arreu, -fa balanç Masseroni-, hem vist món i hem conegut gent. Ens ha anat súper bé i ha estat brutal. Mires enrere i hem fet un fotimer de concerts, fa por". Els va agafar per sorpresa, esclar.

Mostra'n més
Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising