Què hi pinta, un rellotge de sol, dins d'un estudi de gravació? Som a
La Casamurada, a Banyeres del Penedès, on hi hem seguit el trio de Vic
La iaia. Ens hi han convidat
Tots Sants, el projecte audiovisual que dóna la volta als vídeos que graven músics tocant en un espai inusual -un taxi, un replà, un ascensor- amb una premissa molt més senzilla: gravar-los en un lloc amb carisma, sí, però on la qualitat de so sigui òptima, on l'alta fidelitat estigui per sobre de l'anècdota.Un lloc com una masia medieval construïda a partir d'una torre de defensa del segle XIII i reconvertida en estudi de gravació amb rellotge de sol d'interior -a la façana de la torre- fa set anys.
Raimon Fransoy i Xavier Puig, de la productora audiovisual Elsabeth Produccions, van arribar a La Casamurada perseguint l'Adrià Puntí. Feia precisament set anys que rodaven una pel·lícula sobre l'ex-Umpah-Pah, com uns sísifs del documental musical, i per acabar-lo van tenir la idea de gravar el músic gironí tocant en directe. Van filmar-lo amb una banda d'acompanyament de luxe, els Egon Soda, que són com de la família: Elsabeth Produccions pren el nom de l'àvia de Ricky Falkner, veu del grup.
I malgrat que les qüestions legals que impedeixen que Puntí publiqui noves cançons no van permetre fer servir el material per al documental -que al final s'estrenaria a l'In-Edit 2012-, l'excursió al Penedès no va ser en va.
Jesús Rovira, propietari de l'estudi -a més de baixista i compositor de Lax'n'busto-, els va obrir les portes a fer més coses junts, i amb la implicació de Jordi C. Corchs, de l'estudi Infusiones Musicales, i del periodista musical Roger Roca ('Sputnik') naixeria el projecte Tots Sants.
Fins ara han filmat una trentena de grups i artistes, entre ells Roger Mas -un dels primers-, Manel, Sílvia Pérez Cruz, Ariel Rot, Christina Rosenvinge, Quico Pi de la Serra i Refree, que en va sortir amb el disc antològic 'Tots Sants' (2012). Durant el segon cap de setmana de març van passar-hi Seward, Los Hermanos Cubero, Me and the Bees i Miquel Serra en una tongada de gravacions que inaugurarien La iaia.
No era el primer cop que el trio osonenc La iaia trepitjava La Casamurada. Allà va ser on van gravar el seu primer disc, 'Les ratlles del banyador' (2011), arrancant d'El Puerto de Santa María el productor de Cadis Paco Loco, productor dels tres anteriors àlbums de Mishima. "Vam treure el Paco d'allà, i mira que a ell no li agrada marxar-ne ni per anar de vacances", diu l'Ernest Crusats, veu i compositor principal de La iaia, menjant-se un plàtan -"Tinc gana tot el dia", es justifica-. "L'estudi del Paco Loco és un santuari", afirma. I ho sap de primera mà, perquè és allà on van gravar On és la màgia?, el seu segon àlbum, que acaba de publicar-se.
L'excursió al Penedès ens ha permès veure La iaia com ja no se'ls veu avui en dia, amb Jordi Casadesús assegut davant un harmònium Newman Bros de finals del XIX, l'Ernest cantant sense micro i Jordi Torrents, àlies Turre, fent una percussió amb la caixa de la bateria, encara sense muntar: una encarnació acústica més semblant a la que els va donar a conèixer amb la maqueta 'El meu vaixell' (2010), i que els va posar sota el focus quan el trio, aleshores acabat de formar, ni tan sols havia trobat el seu so.
"En part va ser una putada -admet Crusats, digerint la sèpia amb patates, tendríssima, que ha cuinat l'Olga Mias, productora de Tots Sants-, perquè de cop i volta t'estàs exposant amb una cosa amb la qual no sents que hagis assolit res, que encara no voldries ensenyar perquè encara no n'estàs content. El procés d'aconseguir un so que ens agradi ha estat a la vista de tothom -s'apuntava a 'Les ratlles del banyador', i brilla amb els colors fluor que taquen la portada de l'elèctric i electrònic 'On és la màgia?'-. Però havíem d'aprofitar l'embranzida. L'èxit, en el sentit de popularitat, l'hem tingut des del principi. L'èxit artístic, en el sentit de fer coses amb què ens sentim més a gust, va arribant de mica en mica".
Parapetat darrere d’una marimba que serveix de suport d’un iPad i d’un teclat MIDI, armat d’una guitarra elèctrica i amb una multiplicitat de pedals a l’abast, Jordi Casadesús, que abans carregava el contrabaix al grup i ara controla un baix sintètic amb els peus, explica què signifiquen tots aquests trastos per al so del nou àlbum. “El canvi tecnològic ens ha permès el nou so”: amb les mans lliures, ara Casadesús pot tocar l’elèctrica i els teclats, uns sintetitzadors molt presents a On és la màgia?. Han ampliat la paleta de so sense haver d’ampliar la plantilla.
“Ens vam reinventar una mica, també pel que fa a les lletres i sobretot a l’esperit –diu Crusats–. No ha estat com tornar a començar, perquè ja tens una mica de trajectòria i d’experiència, però sí que hem fet un semi reset. Hi ha un treball important, una intenció de créixer i de provar coses diferents. No hi havia res de premeditat, tret de fer un disc que fos diferent del primer, que sonés menys de fusta, menys folk. No volíem repetir el que ja havíem fet, volíem que fos més atrevit, més vitalista. Tot anava en aquesta dinàmica”. “L’Ernest veia el disc més positiu, més màgic –continua Casadesús–. Vam intentar canviar la manera de fer per intentar que el resultat fos diferent”. I ho és, però sense estridències: seguint el fil que començaven a estirar a Declaració de principis, la cançó que obria i d’on sorgia el títol del seu debut. “Ha estat una evolució”, concedeix Casadesús.
El trio comença a tocar 'L’arbre que vol ser humà', un dels sis temes del nou disc que graven per a Tots Sants. L’Ernest està entestat a fer servir bengales al vídeo, però en Turre no ho veu clar: les vol posar al seu instrument. “Què pateixes per la bateria? Si això ho posen als pastissos per als nens!”, li etziba. Al final graven dues preses: una amb bengales i una sense. I Crusats i Casadesús acaben sent baixa en el compromís que tenien al vespre: “Deixar de gravar un vídeo per fer un futbito és trist”, conclou el cantant.
L'arbre que vol ser humà | La iaia from Tots Sants on Vimeo.
