Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Las Ruinas
Las Ruinas

Las Ruinas rimen 'tu' amb 'Sonic Youth'

Són el secret millor guardat de l'escena pop-rock subterrània de Barcelona, però per culpa de 'Toni Bravo' (2014) estem decidits a esbombar-lo

Publicitat

No, Las Ruinas no són unes 'riot grrrls': són els tres paios de la foto. "Som un grup de constància", diu Edu Chirinos, peruà establert a Barcelona des de fa més d'una dècada, veu, guitarra i autor de les brillants cançons del trio. "Hi ha grups que ho peten a la primera, nosaltres hem anat a poc a poc. Potser a la gent comença a sonar-li el nostre nom i pensa que devem molar, si aguantem tant...".

Ronden per l'escena musical subterrània de la ciutat des del 2010: 'Toni Bravo' és el seu cinquè àlbum perquè en fan un a l'any, els publiquen com a xurros per una qüestió de militància. "Si a un tema cal donar-li una tercera volta, ja el descartem", diu Jaime Bertrán, baix, també barceloní d'adopció des de fa el mateix temps, en aquest cas de Veneçuela. "Ens agrada que sigui una cosa molt fresca. La gravació també és ràpida, anem per feina", afegeix Toni López, bateria, nascut aquí. "I no tenim gaire paciència", rebla Bertrán. I els altres li riuen la gràcia.

"Quan vam començar, la filosofia del grup era la baixa fidelitat -fa Chirinos-. Però a nosaltres ja ens agrada aquest so, perquè molts dels grups que ens agraden també sonen així, com maquetes". En les cançons de 'Toni Bravo', el seu disc més pop, destil·len influències sorgides del millor del punk dels 70, la nova onada i el pop independent dels 80, i el rock alternatiu dels 90. Sonen a Pixies, a Pavement, als primers Go-Betweens, a Hüsker Dü, a Parálisis Permanente: una familiaritat que s'enganxa al paladar al servei de lletres barcelonines i noctàmbules, amb què és fàcil identificar-s'hi si es pertany a la generació Primavera Sound, festival en què actuaran aquest any en la jornada inaugural al Fòrum.

Ramón y Cajal
"Lo que necesito eres tu. Y suena Sonic Youth", canta Chirinos a 'Ramón y Cajal', l'himne que dediquen a l'Heliogàbal -ubicat al carrer del títol-, un dels antres que freqüenta amb López. "Quan ens va ensenyar el tema -a ell i a Bertrán-, em va traslladar allà on ens posem sempre, al costat del DJ. Vaig visualitzar moltes nits allà", explica López. Diuen que als de l'Helio la cançó els encanta.

"T'ajuda molt, a l'hora d'escriure, tenir un punt de base. Per això fins i tot la gent que no coneix el lloc s'hi pot sentir identificat". Com quan Ray Davies dels Kinks -en qui busca emmirallar-se, fent d'"espectador del que passa"- cantava a la 'Waterloo sunset'. "'Cerveza beer' -inclosa a 'Disco de autoayuda para mutantes' (2011)- triomfava a Madrid, i això que no l'entenien", perquè allà els que venen llaunes no són pakistanesos, són xinesos i diuen una altra cosa, explica el Toni.

El títol del disc, per cert, surt d'una broma a costa seva: un joc de paraules fàcil amb el seu nom i el del grup sevillà Pony Bravo, que van tocar a les últimes festes de Gràcia. Segur que després de veure'ls van anar a l'Heliogàbal.

També t'agradarà

Entrevista a Mourn
  • Música
  • Rock i indie

El jove grup del Maresme, liderat per dues noies i amb les filles de Ramón Rodríguez (The New Raemon) entre les seves files, rescata el rock amb actitud dels 90 al seu debut homònim "No ens esperàvem que quedés tan guai", diu la Jazz del debut homònim de Mourn, el quartet que lidera amb la Carla; es van fer amigues gràcies a la música. "Amb els diners que teníem ens donava per dos dies d'estudi, així que ens vam fotre a tocar tots alhora i apa". La Jazz i la Carla -i els seus companys de grup, la Leia, germana de la Jazz, i l'Antonio- a penes havien nascut quan els grups dels quals el so de Mourn és deutor establien les bases del rock alternatiu dels 90. Però la Jazz i la Leia han mamat aquesta escena a casa: són les filles de Ramón Rodríguez (The New Raemon, Madee), amb qui van debutar a Germana. Parlem amb la Jazz de tot plegat. Quins músics et van inspirar per voler formar un grup? Quan vam començar jo estava en una època en què escoltava molt PJ Harvey, molta gent m'ha dit que es nota. Pensava que m'agradaria ser com ella, fer coses així de guais. I també veient el meu pare. Des de petita que l'he vist tocant, sortint de gira, gravant discos... Què li sembla a ell el disc? És súper fan, i diu que si tingués la nostra edat, estaria flipant. Hi queda alguna cosa de Germana, a Mourn? Hi som la Leia i jo tocant els mateixos instruments, i la connexió que tenim tocant és la mateixa, ens compenetrem molt bé. Les guitarres i les bases de baix són semblants. Però Germana ho vam g

Entrevista a Me and the Bees
  • Música
  • Rock i indie

El trio pop-rock de Barcelona presenten el segon àlbum, ‘Mundo fatal’ (2014). Entrevista amb Esther Margarit i Carlos Laoz 'Mundo fatal' (2014), el segon disc dels barcelonins Me and the Bees, agafa el nom d’una anècdota d’una amiga seva que no expliquen. “Encara que no la sàpigues, és un bon títol, perquè el món està fatal”, afirma Carlos Laoz, guitarra. Amb ells, però, ho sembla una mica menys. Els ha sortit un àlbum de pop lluminós –"els temes són curtets: si et surt una tornada bona, la cançó ja tira endavant, i et deixa bon record”, diu–, que recorda The Go-Betweens, Pavement, Teenage Fanclub, Stereolab. I ells fan les coses tal com raja, moguts per la iŀlusió, sense més ambició que seguir tocant i "que sigui divertit". "Que ens convidin a tocar a molts llocs i que hi mengem bé", afegeix feliç l’Esther Margarit, veu i baix. Força béElla va començar el grup amb nom d’una cançó de The Softies –delicat duo indie-pop femení–, cantussejant paraules inventades que fonèticament recordaven l’anglès mentre la seva amiga Eli Molina tocava l’acústica. Aquelles cançons no estaven pensades per sortir de l’habitació on van sorgir, però ho van fer, i al grup d’abelles s’hi van afegir el Carlotto –com anomenen el Carlos– i la Vero Alonso a la bateria. Com a quartet van publicar el debut 'Fuerza bien' (2011), títol en castellà –traducció literal de ‘força bé’– per a un disc, com el segon, amb cançons en anglès. “Escric molt malament –afirma l’Esther–, però ho faig igual de malament en ca

Publicitat
Entrevista a Lorena Álvarez
  • Música
  • Pop

La cantautora asturiana presenta 'Dinamita', nova entrega de l'estil tradicional sexi que factura amb la seva Banda Municipal L'asturiana és la 'Rapaza de San Antolín' a qui canta Nacho Vegas al seu últim àlbum. "És com si m'hagués fet un regal", diu ella. I se l'ha guanyat empescant-se l'estil 'tradicional sexy', amb què porta amb llibertat la cançó popular al segle XXI. Ho fa amb la seva Banda Municipal, a cop de bombo i rascant una ampolla d'anís que circula entre el públic als concerts. Presenta el segon LP, 'Dinamita' (Producciones Doradas, 2014), en què ha comptat amb les veus del Coro de Ladinamo y el Patio Maravillas, el mateix cor amateur que canta al 'Resituación' (2014) de Vegas. D'on et ve l'interès per la música popular tradicional? Al meu poble no hi havia gaires possibilitats d'aconseguir música d'un altre tipus: no hi havia botigues de discos ni concerts. Amb el temps vaig començar a aprofundir-hi. Però a la meva família no hi ha tradició de cantants.  Vas estudiar per dominar les formes dels cants tradicionals? Sí, però no les domino. No faig jotes: les jotes tenen unes estructures que no respecto perquè moltes ni les conec. Molts diuen que faig música tradicional per desconeixement. Mai no ho vaig pretendre. Però sí que m'agrada i m'hi inspiro, d'una manera menys formal. A 'Anómino' (2012) es percebia la veu d'una dona del segle XXI. Segueixo cantant des del punt de vista d'una dona de 30 anys que viu a la ciutat perquè és el que sóc. Sempre parlo des del

Recomanat
    També t'agradarà
      Publicitat