Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Me and the Bees: "Aspirem a tocar i a menjar bé"

Me and the Bees: "Aspirem a tocar i a menjar bé"

El trio pop-rock de Barcelona presenten el segon àlbum, ‘Mundo fatal’ (2014). Entrevista amb Esther Margarit i Carlos Laoz

Me and the Bees
© Irene Fernandez Me and the Bees
Per Marta Salicrú |
Advertising

'Mundo fatal' (2014), el segon disc dels barcelonins Me and the Bees, agafa el nom d’una anècdota d’una amiga seva que no expliquen. “Encara que no la sàpigues, és un bon títol, perquè el món està fatal”, afirma Carlos Laoz, guitarra. Amb ells, però, ho sembla una mica menys.

Els ha sortit un àlbum de pop lluminós –"els temes són curtets: si et surt una tornada bona, la cançó ja tira endavant, i et deixa bon record”, diu–, que recorda The Go-Betweens, Pavement, Teenage Fanclub, Stereolab. I ells fan les coses tal com raja, moguts per la iŀlusió, sense més ambició que seguir tocant i "que sigui divertit". "Que ens convidin a tocar a molts llocs i que hi mengem bé", afegeix feliç l’Esther Margarit, veu i baix.

Força bé
Ella va començar el grup amb nom d’una cançó de The Softies –delicat duo indie-pop femení–, cantussejant paraules inventades que fonèticament recordaven l’anglès mentre la seva amiga Eli Molina tocava l’acústica. Aquelles cançons no estaven pensades per sortir de l’habitació on van sorgir, però ho van fer, i al grup d’abelles s’hi van afegir el Carlotto –com anomenen el Carlos– i la Vero Alonso a la bateria.

Com a quartet van publicar el debut 'Fuerza bien' (2011), títol en castellà –traducció literal de ‘força bé’– per a un disc, com el segon, amb cançons en anglès. “Escric molt malament –afirma l’Esther–, però ho faig igual de malament en castellà que en català. Sóc de ciències –fa investigació en un hospital–, tinc excusa”.

A 'Mundo fatal s’han quedat en trio: l’Eli (ara a Fighter Pillow) ha plegat, però toca amb ells quan s’hi anima, com fa el Guille Caballero (Els Surfing Sirles, Joan Colomo), que posa teclats i cors al disc. “No és una formació tancada ni hermètica”, diu el Carlotto.

Portada de Jad Fair
Ell, qui va liderar durant quinze anys Half Foot Outside i membre de la banda d’amics que porta Joan Colomo, signa la portada de 'Fuerza bien' –va estudiar Belles Arts i combina la barra de l’Heliogàbal amb la iŀlustració–, però per tallar l’endogàmia de soca-rel, la portada del nou àlbum és de Jad Fair, del duo de culte Half Japanese.

Amb Fair també van acabar com a amics: quan Me and the Bees van ser a Austin aquest any tocant al prestigiós festival texà SXSW, el nord-americà els va convidar a actuar en un bolo seu. Però “el món està fatal”, sí, i mentre a Austin hi havia més sales de concert que botigues, ells es queixen de com costa tocar a Barcelona. “Gairebé has de pagar per tocar i en molts llocs et tracten malament”.

També t'agradarà

Música, Rock i indie

Entrevista a Mourn

El jove grup del Maresme, liderat per dues noies i amb les filles de Ramón Rodríguez (The New Raemon) entre les seves files, rescata el rock amb actitud dels 90 al seu debut homònim "No ens esperàvem que quedés tan guai", diu la Jazz del debut homònim de Mourn, el quartet que lidera amb la Carla; es van fer amigues gràcies a la música. "Amb els diners que teníem ens donava per dos dies d'estudi, així que ens vam fotre a tocar tots alhora i apa". La Jazz i la Carla -i els seus companys de grup, la Leia, germana de la Jazz, i l'Antonio- a penes havien nascut quan els grups dels quals el so de Mourn és deutor establien les bases del rock alternatiu dels 90. Però la Jazz i la Leia han mamat aquesta escena a casa: són les filles de Ramón Rodríguez (The New Raemon, Madee), amb qui van debutar a Germana. Parlem amb la Jazz de tot plegat. Quins músics et van inspirar per voler formar un grup? Quan vam començar jo estava en una època en què escoltava molt PJ Harvey, molta gent m'ha dit que es nota. Pensava que m'agradaria ser com ella, fer coses així de guais. I també veient el meu pare. Des de petita que l'he vist tocant, sortint de gira, gravant discos... Què li sembla a ell el disc? És súper fan, i diu que si tingués la nostra edat, estaria flipant. Hi queda alguna cosa de Germana, a Mourn? Hi som la Leia i jo tocant els mateixos instruments, i la connexió que tenim tocant és la mateixa, ens compenetrem molt bé. Les guitarres i les bases de baix són semblants. Però Germana ho vam g

Música, Pop

Entrevista a Joan Colomo

El cantautor que va venir del hardcore i del Montseny ens parla del seu àlbum 'La fília i la fòbia' (2014) Ja portes quatre discos en solitari. Com has evolucionat? Amb el primer disc, com que sempre havia fet coses amb més canya, sí que em vaig haver de plantejar fer cançons més delicades i en acústic. Abans sempre fugia del que és comercial, perquè érem punkies i tenia bastants prejudicis. Quan vaig començar a cantar sol, em feia vergonya. Em sentia cantar en català o en castellà i pensava, hòstia, si sembla Coque Malla, o Sopa de Cabra. Per això feia veus rares, intentava fugir de la veu estàndard. Però de mica en mica ho he anat superant. 'La fília i la fòbia' (BCore, 2014) sona prou rock. No és que ho volgués: ha passat. No em plantejo els discos com un tot, jo vaig fent cançons. La música em raja, no hi medito, no hi dono més voltes: quatre acords i uns arranjaments ràpids. Surt de manera espontània. Amb les lletres tinc menys ofici que amb la música. M'hi haig de posar expressament i em surten unes lletres horribles. Trobo curiós que a la gent li agradin. Hi fas cançons crítiques i polítiques. Són cançons d'amor i d'odi, que són els dos grans motors quan fas cançons, el que t'agrada i el que no. Hi critico l'ésser humà. Jo vinc d'escoltar hardcore suec o ianqui, on sempre acaba sorgint el marxisme.  La consciència del pas del temps és recurrent al disc. He superat una mica la por de la mort, que en altres èpoques m'ha preocupat bastant, però ara tinc molt més a prop l

Advertising
Música, Pop

Comet Gain fan la Ronda

Comet Gain: "Veig la melancolia com un col·lega que s’ofereix a comprar-me una cervesa” David Feck parla de 'Paperback ghosts', setè àlbum del grup indie-pop de culte 'Paperback ghosts' (2014) és el setè àlbum de la banda de David Feck des que la va formar a principis dels 90. Tot i que es va publicar a l'estiu, des de la portada fins a les cançons és un disc de tardor, en la vessant obaga del catàleg d'aquests herois de l'indie-pop. "L'estat d'ànim del disc va ser una cosa deliberada -admet Feck-. En la majoria dels nostres àlbums hi ha una idea prèvia a l'enregistrament de quins colors hauria de tenir, i m'agraden els discos que poses en certa època de l'any o en cert moment del dia". El nou disc és dels que es posen al vespre. La melancolia no és aliena a Comet Gain, però a 'Paperback ghosts' la balança s'hi inclina. "Abraço la melancolia, ens fem amics -diu Feck-, d'aquesta manera no em pot consumir. Tendeixo més a veure-la com un col·lega que s'ofereix a comprar-me una cervesa". Però en directe les birres no aniran a compte de la melangia: de nous temes en toquen els justos, la resta són clàssics. "No volem avorrir la canalla amb els nostres tempos mitjos de ploramiques. És molt més divertit que els nens 'indies' ballin o almenys ho intentin que veure'ls somicant. Per a això ja hi ha les habitacions". Líder d'un grup de culte, Feck sent cert orgull d'haver-se "mantingut fidels a aquesta caòtica aproximació no planificada a una carrera que deixa fora de l'equació l'ambici

Advertising