Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les cròniques del Cruïlla 2017

Les cròniques del Cruïlla 2017

Els principals concerts del festival, que se celebra del 7 al 9 de juliol al Fòrum, segons la redacció de Time Out

Kase O
© Andrés Iglesias Kase O
Per Time Out Barcelona |
Advertising

La vuitena edició del Cruïlla ens porta un bon grapat de concerts amb un cartell eclèctic i ple de bons músics, tant de casa nostra com internacionals. La redacció de Time Out Barcelona para bé l'oïda als concerts més destacats i us explica com ho han viscut

Dissabte 8

Neil Tennant
© Xavi Torrent

Pet Shop Boys

En les seves últimes gires, Neil Tennant i Chris Lowe ens havien acostumat a un model d'espectacle més semblant al de les dives pop, amb ballarins i posades en escena teatrals, que al d'una banda. Recordeu l'escenografia mutant a base de cubs blancs del Pandemonium Tour, que va passar pel Poble Espanyol el 2009 i pel Primavera Sound el 2010. O els minotaures ballant 'La consagració de la primavera' d'Stravinsky de l'Electric Tour, que vam veure al Sónar 2013, al festival Jardins de Pedralbes i al de Cap Roig. Però en la gira justificada –més que motivada– per la publicació de 'Super' (2016), el seu 13è àlbum, Pet Shop Boys, encapçalant el cartell de la segona jornada de Cruïlla, van recuperar un format més musical que escènic, acompanyant-se sobre l'escenari de tres músics, dos percussionistes i una teclista, que en alguns temes també s'encarregaven de cantar els cors.

Davant d'un fons amb espectaculars evolucions lumíniques, inclosos làsers i una representació digital gegant de l'efígie de Tennant, el duo de pop electrònic va presentar quatre cançons del nou àlbum, entre elles el senzill d'avançament 'The pop kids' –amb lletra nostàlgica sobre el seu passat com a fans de la música abans d'esdevenir ells mateixos estrelles–, que va sonar al principi i al final del xou. La resta del repertori va ser un viatge per les seves tres dècades de trajectòria, abundant, significativament, en el seu anterior àlbum, el celebrat 'Electric' (2013), prova que Pet Shop Boys no només viuen de rendes del passat. De fet, un dels moments més celebrats del concert va ser quan van interpretar la brillant 'Love is a bourgeois construct', una de les seves millors cançons en anys, que sorprenentment s'havia quedat fora en l'anterior 'tour'. I també van ser molt ben rebudes afegits relativament recents al seu catàleg com 'Vocal', 'Love etc.' o la nova 'Inner sanctum'.

Llàstima que el so no acabés d'acompanyar: a la veu de Neil Tennant li va faltar volum i força, i tot plegat va sonar un xic apagadot, potser pel nou format de directe amb banda, o potser per que el tècnic de so dels britànics no es va acabar d'entendre amb el 'flamboyant' escenari principal del Cruïlla. Però el to un pèl esmorteït no va ser suficient per fer ombra a un 'set' amb gemmes com 'It's a sin', 'Left to my own devices', 'Domino dancing' i 'Always on my mind'. Caldria un eclipsi total per apagar-les. –Luci T. Amarras

Ryan Adams, Escenari Time Out
© Ana Páez

Ryan Adams

El capvespre es va fent nit, i algú ens demana que no fem fotos amb flaix perquè a Ryan Adams no li agrada la sensació de sentir-se devorat per les càmeres. Potser per aquest prec, el concert del nord-americà es produeix davant d’un públic més aviat anestesiat, que sembla que estigui fent temps abans que comencin els Pet Shop Boys. Tot i això, la veu del cantant ens travessa com un tallagespa, des d’un escenari despullat en què només hi ha una lleona de peluix guardant les formes. Ens diu ‘Stay with me’ i els peus se’ns claven a terra, mentre el cel es fa de plom i la guitarra aixeca la pols com una arada. És un directe pensat per ser viscut amb una certa intimitat, en la complicitat de les primeres files o, si s’escau, des de l’interior d’un poly klyn, on les lletres ressonaran a les parets de plàstic i semblarà que ens les hagi fet en vis a vis.–Josep Lambies

Advertising

The Prodigy

Vint anys més tard ens podem fer creus que The Prodigy arribés al top de les llistes britàniques i nord-americanes amb 'The fat of the land', però el fet que l'escenari Estrella Damm estigués ple com un ou de persones amb ganes de tornar a escoltar l'electropunk dels britànics ens recorda que aquí també es van convertir en un fenomen mainstream de baixa intensitat. Res se'ls pot tirar en cara a Prodigy de la seva entrega i actitud: Keith Flint i Maxim Reality repartien salts, xiscles i 'fuckings' a tort i dret; la banda oferia la base sonora eixordadora que només pot sostenir una proposta d'aquesta mena i el joc de llums posava el contrapunt lumínic que ens havia de portar suposadament a l'èxtasi. Va ser un xou contundent, adrenalínic; un espectacle de boc gros no apte per als amics de les subtileses, però que va fer el fet als nostàlgics que encara volien ballar una vegada més 'Firestarter' i 'Smack my bitch up'. Un bon exercici per recordar que el passat no és tan bonic com de vegades el recordem. –María José Gómez

Divendres 7

XAVI_TORRENT

Jamiroquai

Feia set anys que Jamiroquai no trepitjava Barcelona. Massa temps sense veure els balls desencaixats de Jay Kay i gaudir amb els ritmes funk d'un referent musical i icona pop dels noranta.

El grup britànic presentava en directe 'Automaton', el seu darrer disc. Un àlbum que encara molts no hem digerit del tot, ple de matisos electrònics absents als seus primers treballs, molt més enfocats al so Disco.

Jay Kay es pujava a l'escenari amb uns quilos de més (els anys passen igual per a tots) i recent operat d'una hèrnia discal que l'ha tingut en repòs absolut durant les darreres setmanes. 'El cowboy interplanetari' començava el concert totalment condicionat i sense mobilitat, cosa que va repercutir en l'energia i el ritme del concert. Quina peneta feia veure'l! Per sort, vam poder comprovar des del principi com la la veu de JK no s'ha vist afectada. No va fallar ni una sola nota, tot i el ridícul volum de la seva veu, que per moments s'havia gairebé d'intuir.

"Espero que no toqui tot el nou disc sencer", deia una noia al meu costat després de la primera cançó. Però les seves peticions, i les de molts -entre els que m'incloc-, no van sorgir efecte: Jay Kay va oferir un repertori on el 70% van ser cançons del nou disc, amb les excepcions dels himnes eterns 'Canned Heat', 'Space Cowboy' o 'Little L'.

El concert es va convertir, fins al final, en una muntanya russa d'emocions: quan sonaven cançons antigues el Cruïlla es desfeia de plaer, mentre que les peces noves afluixaven una trempera que mai va acabar de trempar del tot.-Pau Roca

Twoo Door Cinema Club

Twoo Door Cinema Club

Expectatives. Les grans desil·lusions i les grans alegries a la vida depenen, en gran manera, de les expectatives que un s'hagi creat. Si ahir hi havia alguna persona que dubtés que el dels nord-irlandesos Two Door Cinema Club fos un dels concerts més bons i esperats del Cruïlla, amb l'última guitarra de 'What you Know', el seu gran 'hit' i amb el qual van tancar l'actuació al festival, van haver de reconèixer que el jove trio s'emportaven cap a casa una altra victòria, i per golejada. 

Van ser els encarregats d'obrir l'escenari Estrella Damm, de trencar el gel, i la decisió de l'organització va ser més que encertada. La seva potència, el seu pop de guitarres directe, ens va despertar de cop. Un xut d'energia que el públic va rebre com si fos manà caigut del cel i indispensable per afrontar tot allò que encara estava per arribar. 

Passaven per Barcelona per presentar els temes de 'Gameshow' un treball més proper al dance i en certa manera arriscat, però són llestos i no abandonen del tot la fórmula que tan bé els va funcionar en els seus anteriors discos.

Coneixedors de 'les regles del joc' festivaleres, no van trigar gens a disparar tota l'artilleria de temes esperats com 'Undercover Martyn', 'Bad Decisons', 'Something Good Can Work', 'Are We Ready', 'Changing Of the Seasons' i la ja esmentada 'What you Know', que molts es van perdre per la feina de puntaires que hem de fer per arribar a tot. 
En resum: potència. Potència i bona execució, que és indispensable per mantenir tot el concert a dalt de tot, com van fer. Ja estàvem llestos per rebre el mestre, Jamiroquai. Molts no es van ni moure de l'escenari Estrella Damm tot i que encara quedava més d'una hora per veure aparèixer 'el barret màgic' de Jay Kay. -Erica Aspas

Advertising
Kase O
Andrés Iglesias

Kase O

"Aquí no escoltareu ni trap ni reaggeton, això va de rap" va dir Kase O en començar el seu concert. I tampoc n'esperàvem escoltar: aquesta Cruïlla no sembla massa interessat en apostar per les noves tendències en música urbana i sí en el rei indiscutible del hip-hop nacional. Javier Ibarra ha passat per totes les fases dels artistes realment grans: de ser una promesa (ja sabeu, "soy de Aragón, baby") als pecats de joventut (l'inoblidable 'beef' amb Metro de Geronación), de l'explosió amb Violadores del Verso als projectes de maduresa amb mirades plenes de textures ('Magnetism'). Tot això, i vint anys de carrera, per arribar al seu primer disc en solitari pròpiament dit: 'El circulo'.

Seguint el mateix esquema que a les presentacions del disc a Razzmatazz, acompanyat per Momo al cors i l'històric R de Rumba als plats, Ibarra va prometre un concert on treballaríem ment, esperit i cos, començant per la vigorèxica 'Esto no se para', un manifest polític de bombos hardcore i proclama amb cert aire infantiloide. I es que el discurs de Kase O segueix sense ser massa artícular malgrat passin els anys. On és el rei absolut és en la competició, on ningú li ha fet mai ombra en tots aquests anys, cap Mc estatal amb dos dits de front s'atreviria a barallar-se dialècticament amb Kase O sense sortir-ne escaladat. Amb clara tendència a ensenyar el seu treball recent, que va sonar pràcticament sencer, va anar fent mirades al passat de sense desentonar: 'Boogaloo', 'Pura droga sin cortar' o 'Prosaico mosaico', que no va sonar a trap però si a dubstep. Cert és que el seu primer disc era el més esperat de la història del rap a Espanya i potser ha estat lleugerament decebedor. Però el rei segueix sent el rei. – Jordi Garrigós

Youssou N'Dour

De tots els artistes africans que gaudeixen de categoria d'estrelles a la meitat nord del món (Amadou & Mariam, Tinariwen, Rokia Traoré, Toumani Diabaté...), quants han comptat amb un èxit 'mainstream'? Segurament cap, amb l'excepció de Youssou N'Dour. En l'estrena de l'escenari Time Out en la primera jornada del Cruïlla 2017, quan N'Dour ‎i la seva banda van recuperar '7 seconds', es va fer evident que Barcelona no ha oblidat el 'hit' pop de radiofórnula que el músic senegalès va compartir a mitjans dels 90 amb Neneh Cherry: potser ni els èxits de la mateixa època de Jamiroquai, que actuaria unes hores després, serien tan cantats pel públic (si més no la tornada en anglès).

Però que ningú confongui Youssou N'Dour ‎amb un 'one-hit wonder'. Amb una prolífica trajectòria que es remunta a mitjan anys 80, N'Dour no només fa més de 30 anys que està al capdavant de l'escena mbalax, la fusió de la música tradicional senegalesa amb estils occidentals: també és un cantant de veu privilegiada i un 'frontman' fi i carismàtic que al Cruïlla va brillar sense estridències.

Al capdavant d'una generosa banda que incloïa dos guitarristes, dos percussionistes i dos coristes, a més de baix i teclats, un mestre de cerimònies que feia d'animador –estalviant-li aquesta tasca a l'ídol– i un ballarí que ens va donar al públic, rígids europeus, unes quantes lliçonetes de com es mou el cos, N'Dour va revisar amb eficiència i finesa la seva trajectòria, aturant-se al panafricanisme a cavall entre tradició i modernitat del seu àlbum 'Africa rekk' (2016).

A diferència dels hereus de l'afrobeat –per definició un gènere amb una forta càrrega política–, N'Dour ens va estalviar els discursos benintencionats però un pèl populistes. El senegalès és elegant fins i tot quan carrega contra la corrupció, com va demostrar a 'Money money', exemple de ritme d'anada i tornada, de l'agermanament entre l'Àfrica occidental i Cuba: una riquesa cultural amb un origen tan ignominiós com l'esclavatge, com N'Dour va assenyalar sense perdre el seu serè somriure. –Luci T. Amarras

Advertising

Dorian Wood

Començar un festival amb Dorian Wood és fer-ho, d'alguna manera, amb l'antifestival. Una proposta de viatges cinematogràfics i fantasmagòrics interpretada a trio amb Xavi Muñoz (acompanyant habitual de l'Stereolab, Laetitia Sadier) i Marcos Junquera (Betunizer) en format bateria, contrabaix i piano. Wood, que va aparèixer amb un cenyit vestit vermell ("me l'he posat per vosaltres", va dir), va jugar amb la teatralitat i la complicitat per desgranar el seu últim treball, 'Xalà', un disc íntegrament en castellà per on transiten les emocions més extremes i certs moments de lisèrgica energia vital, intercalant cançons de màxima intensitat amb petites pujades de revolucions més canalles ('Corpulenxia', 'La cara infinita').

Malgrat un ambient que no acabava d'acompanyar i la forta xafogor que hi feia al parc del Fòrum, la veu del nord-americà d'origen porto-riqueny, suat i entregat al piano de cua, va aconseguir connectar amb uns oïdors que van respectar, amb el seu silenci i atenció, una proposta que no esperes trobar en un esdeveniment d'aquestes característiques. Un concert segurament fora de lloc i que competia amb caps de cartell (Ani DiFranco, Youssou N'Dour) però que va deixar una estranya sensació de pau a tothom que s'hi va apropar. – Jordi Garrigós

Advertising