Les cròniques del Cruïlla 2017

El grup britànic presentava en directe 'Automaton', el seu darrer disc. Un àlbum que encara molts no hem digerit del tot, ple de matisos electrònics absents als seus primers treballs, molt més enfocats al so Disco.

Jay Kay es pujava a l'escenari amb uns quilos de més (els anys passen igual per a tots) i recent operat d'una hèrnia discal que l'ha tingut en repòs absolut durant les darreres setmanes. 'El cowboy interplanetari' començava el concert totalment condicionat i sense mobilitat, cosa que va repercutir en l'energia i el ritme del concert. Quina peneta feia veure'l! Per sort, vam poder comprovar des del principi com la la veu de JK no s'ha vist afectada. No va fallar ni una sola nota, tot i el ridícul volum de la seva veu, que per moments s'havia gairebé d'intuir.

"Espero que no toqui tot el nou disc sencer", deia una noia al meu costat després de la primera cançó. Però les seves peticions, i les de molts -entre els que m'incloc-, no van sorgir efecte: Jay Kay va oferir un repertori on el 70% van ser cançons del nou disc, amb les excepcions dels himnes eterns 'Canned Heat', 'Space Cowboy' o 'Little L'.

El concert es va convertir, fins al final, en una muntanya russa d'emocions: quan sonaven cançons antigues el Cruïlla es desfeia de plaer, mentre que les peces noves afluixaven una trempera que mai va acabar de trempar del tot.-Pau Roca

Expectatives. Les grans desil·lusions i les grans alegries a la vida depenen, en gran manera, de les expectatives que un s'hagi creat. Si ahir hi havia alguna persona que dubtés que el dels nord-irlandesos Two Door Cinema Club fos un dels concerts més bons i esperats del Cruïlla, amb l'última guitarra de 'What you Know', el seu gran 'hit' i amb el qual van tancar l'actuació al festival, van haver de reconèixer que el jove trio s'emportaven cap a casa una altra victòria, i per golejada. 

Van ser els encarregats d'obrir l'escenari Estrella Damm, de trencar el gel, i la decisió de l'organització va ser més que encertada. La seva potència, el seu pop de guitarres directe, ens va despertar de cop. Un xut d'energia que el públic va rebre com si fos manà caigut del cel i indispensable per afrontar tot allò que encara estava per arribar. 

Passaven per Barcelona per presentar els temes de 'Gameshow' un treball més proper al dance i en certa manera arriscat, però són llestos i no abandonen del tot la fórmula que tan bé els va funcionar en els seus anteriors discos.

Coneixedors de 'les regles del joc' festivaleres, no van trigar gens a disparar tota l'artilleria de temes esperats com 'Undercover Martyn', 'Bad Decisons', 'Something Good Can Work', 'Are We Ready', 'Changing Of the Seasons' i la ja esmentada 'What you Know', que molts es van perdre per la feina de puntaires que hem de fer per arribar a tot. 
En resum: potència. Potència i bona execució, que és indispensable per mantenir tot el concert a dalt de tot, com van fer. Ja estàvem llestos per rebre el mestre, Jamiroquai. Molts no es van ni moure de l'escenari Estrella Damm tot i que encara quedava més d'una hora per veure aparèixer 'el barret màgic' de Jay Kay. -Erica Aspas

"Aquí no escoltareu ni trap ni reaggeton, això va de rap" va dir Kase O en començar el seu concert. I tampoc n'esperàvem escoltar: aquesta Cruïlla no sembla massa interessat en apostar per les noves tendències en música urbana i sí en el rei indiscutible del hip-hop nacional. Javier Ibarra ha passat per totes les fases dels artistes realment grans: de ser una promesa (ja sabeu, "soy de Aragón, baby") als pecats de joventut (l'inoblidable 'beef' amb Metro de Geronación), de l'explosió amb Violadores del Verso als projectes de maduresa amb mirades plenes de textures ('Magnetism'). Tot això, i vint anys de carrera, per arribar al seu primer disc en solitari pròpiament dit: 'El circulo'.

Seguint el mateix esquema que a les presentacions del disc a Razzmatazz, acompanyat per Momo al cors i l'històric R de Rumba als plats, Ibarra va prometre un concert on treballaríem ment, esperit i cos, començant per la vigorèxica 'Esto no se para', un manifest polític de bombos hardcore i proclama amb cert aire infantiloide. I es que el discurs de Kase O segueix sense ser massa artícular malgrat passin els anys. On sí és el rei absolut és en la competició, on ningú li ha fet mai ombra en tots aquests anys, cap Mc estatal amb dos dits de front s'atreviria a barallar-se dialècticament amb Kase O sense sortir-ne escaladat. Amb clara tendència a ensenyar el seu treball recent, que va sonar pràcticament sencer, va anar fent mirades al passat de sense desentonar: 'Boogaloo', 'Pura droga sin cortar' o 'Prosaico mosaico', que no va sonar a trap però si a dubstep. Cert és que el seu primer disc era el més esperat de la història del rap a Espanya i potser ha estat lleugerament decebedor. Però el rei segueix sent el rei. – Jordi Garrigós

De tots els artistes africans que gaudeixen de categoria d'estrelles a la meitat nord del món (Amadou & Mariam, Tinariwen, Rokia Traoré, Toumani Diabaté...), quants han comptat amb un èxit 'mainstream'? Segurament cap, amb l'excepció de Youssou N'Dour. En l'estrena de l'escenari Time Out en la primera jornada del Cruïlla 2017, quan N'Dour ‎i la seva banda van recuperar '7 seconds', es va fer evident que Barcelona no ha oblidat el 'hit' pop de radiofórnula que el músic senegalès va compartir a mitjans dels 90 amb Neneh Cherry: potser ni els èxits de la mateixa època de Jamiroquai, que actuaria unes hores després, serien tan cantats pel públic (si més no la tornada en anglès).

Però que ningú confongui Youssou N'Dour ‎amb un 'one-hit wonder'. Amb una prolífica trajectòria que es remunta a mitjan anys 80, N'Dour no només fa més de 30 anys que està al capdavant de l'escena mbalax, la fusió de la música tradicional senegalesa amb estils occidentals: també és un cantant de veu privilegiada i un 'frontman' fi i carismàtic que al Cruïlla va brillar sense estridències.

Al capdavant d'una generosa banda que incloïa dos guitarristes, dos percussionistes i dos coristes, a més de baix i teclats, un mestre de cerimònies que feia d'animador –estalviant-li aquesta tasca a l'ídol– i un ballarí que ens va donar al públic, rígids europeus, unes quantes lliçonetes de com es mou el cos, N'Dour va revisar amb eficiència i finesa la seva trajectòria, aturant-se al panafricanisme a cavall entre tradició i modernitat del seu àlbum 'Africa rekk' (2016).

A diferència dels hereus de l'afrobeat –per definició un gènere amb una forta càrrega política–, N'Dour ens va estalviar els discursos benintencionats però un pèl populistes. El senegalès és elegant fins i tot quan carrega contra la corrupció, com va demostrar a 'Money money', exemple de ritme d'anada i tornada, de l'agermanament entre l'Àfrica occidental i Cuba: una riquesa cultural amb un origen tan ignominiós com l'esclavatge, com N'Dour va assenyalar sense perdre el seu serè somriure. –Luci T. Amarras

Començar un festival amb Dorian Wood és fer-ho, d'alguna manera, amb l'antifestival. Una proposta de viatges cinematogràfics i fantasmagòrics interpretada a trio amb Xavi Muñoz (acompanyant habitual de l'Stereolab, Laetitia Sadier) i Marcos Junquera (Betunizer) en format bateria, contrabaix i piano. Wood, que va aparèixer amb un cenyit vestit vermell ("me l'he posat per vosaltres", va dir), va jugar amb la teatralitat i la complicitat per desgranar el seu últim treball, 'Xalà', un disc íntegrament en castellà per on transiten les emocions més extremes i certs moments de lisèrgica energia vital, intercalant cançons de màxima intensitat amb petites pujades de revolucions més canalles ('Corpulenxia', 'La cara infinita').

Malgrat un ambient que no acabava d'acompanyar i la forta xafogor que hi feia al parc del Fòrum, la veu del nord-americà d'origen porto-riqueny, suat i entregat al piano de cua, va aconseguir connectar amb uns oïdors que van respectar, amb el seu silenci i atenció, una proposta que no esperes trobar en un esdeveniment d'aquestes característiques. Un concert segurament fora de lloc i que competia amb caps de cartell (Ani DiFranco, Youssou N'Dour) però que va deixar una estranya sensació de pau a tothom que s'hi va apropar. – Jordi Garrigós