Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les cròniques del Primavera Sound 2017
Primavera Sound 2015
©Maria Dias Primavera Sound 2015

Les cròniques del Primavera Sound 2017

Els concerts del festival segons Time Out Barcelona

Per Time Out Barcelona Editors
Advertising

El gran festival de referència de la primavera porta, un any més, al Parc del Fòrum una important representació del panorama musical internacional independent. T'expliquem amb detall tot el que has de saber sobre els concerts imprescindibles i els emergents que es faran sentir.

Disabte 3 de juny

Arcade Fire Primavera Sound 2017
Arcade Fire Primavera Sound 2017
© Sergio Albert

Arcade Fire

Han tornat. Els herois del pop regressen al Primavera. Hi actuaven per segon cop aquesta edició després del concert sorpresa de dijous. Per al xou, ara sí anunciat, calia una certa preparació, arribar amb temps. Bufava un vent moderat, les pantalles de la videorealització van romandre abaixades quasi tot el concert, mig pal que va dificultar el fet de copsar els detalls a certa distància. No és un punt menor si pensem en la desmesurada quantitat de gent aplegada, més organitzada, això sí, pels diferents sistemes de barreres. Pagava la pena l'espera? Per descomptat!

El directe infal·lible dels canadencs va arrencar a cop d'himne. 'Wake Up' va generar una comunió instantània, com tots els altres temes de 'Funeral', el seu inoblidable primer treball que va marcar un abans i un després de tantes coses. Però no només de rèdits viu Arcade Fire, tot seguit van hissar 'Everything Now', avançament acabat d'estrenar del nou àlbum que molts ja taral·larejaven pensant en ABBA. Així són ells, pastitx sense manies que es passeja entre el Michael Jackson de 'We Exist' i el padrastre Bowie que van invocar amb 'Reflektor'. Un record també, gens afectuós en aquest cas, per a cert president americà just abans d'entonar el primer vers d'Intervention': "The king's taken back the throne".

El concert també va servir per estrenar els detalls d'escenografia de la seva propera gira: una enorme pantalla mòbil combinada amb una mena d'urna de vidre o peixera que presideix l'escenari. Hi van projectar tota mena de motius propis de l'estudiada iconografia del grup. Fum també en tindran, esperem que menys que en aquesta ocasió, escenari emboirat alguns minuts de més.

Menys difuminades van estar les intencions musicals del grup, que consoliden un directe més maquinal, menys orgànic. La corda no elèctrica i el vent que tantes alegries ens donaven s'han reduït bastant. Més solemnes, electrònics i madurs, sí, però sempre amb gamberrada final: pugen un fan a l'escenari mentre sonava la incontestable traca de cloenda, poders combinats de 'Neighborhood #3' i 'Rebellion (Lies)'. El comiat espectacular de sempre? No, encara van forçar una represa totalment innecessària per tocar una balada insulsa, 'Windowsill'. No calia. -Manuel Pérez

Teenage Fanclub Primavera Sound 2017
Teenage Fanclub Primavera Sound 2017

Teenage Fanclub

Imagina que toques amb Teenage Fanclub i que tens un bolo al Primavera Sound. Tens un disc recent al mercat, 'Here' (2016), que, si bé no és una peça fonamental de la teva discografia com 'Bandwagonesque' (1991), 'Grand Prix' (1995) i 'Songs from Northern Britain' (1997), se'n surt a l'hora de fer algunes aportacions valuoses ('I'm in love', 'Hold on', 'Thin air') al teu cançoner. Encara no has presentat a Barcelona perquè les obligacions contractuals amb el festival et van impedir tocar a la ciutat com a part de la gira espanyola que vas fer fa uns mesos; però com que tens gairebé 30 anys de trajectòria, saps perfectament que has de fer un concert de 'hits'.

L'autèntica dificultat en aquesta situació si ets Norman Blake, Gerard Love i Raymond McGinley, el trio compositor del grup escocès, és escollir, entre tot el teu catàleg d'himnes de pop perfecte, quines cançons interpretes en l'hora que tens de concert. L'avantatge és que, triis quines triis ('Don't look back', 'Can't feel my soul', 'I need direction', 'The concept', 'Everything flows'), els teus seguidors estaran contents igual: primer, perquè totes són bones i perquè teniu un directe que no falla; i segon, perquè la bonhomia que transmets des de l'escenari fa que als teus xous es respiri un clima tal de felicitat que quan mires el públic només es veuen somriures d'orella a orella i gent cantant. Sí: tocar amb Teenage Fanclub és molt menys conflictiu que fer-ho amb, per exemple, Royal Trux.–Luci T. Amarras

Advertising
The Magnetic Fields
The Magnetic Fields
©Núria Rius

The Magnetic Fields

Són moltes les maneres en què un home pot despullar la seva ànima. Ahir a la tarda, a l’Auditori Rockdelux, Stephin Merritt semblava un personatget sortit d’una de les vinyetes de Will Eisner, un joquei amb jersei de rombos roses, bevent una tassa de cafè eterna que després d’una hora de concert encara fumejava. Entre el públic, silenci i expectació. The Magnetic Fields havien actuat divendres a la nit a l’Auditori Rockdelux, amb les entrades exhaurides, i una fila de persones esperant a fora sense sort. Hi havia una segona oportunitat: tornaven a tocar el dissabte a la franja maleïda, la de les quatre de la tarda, la de menys afluència. Últim dia de festival. Bosses als ulls en plena hora de la migdiada. I tot i així, una platea corulla de somnàmbuls emocionats els donava la benvinguda.

Com en un espectacle de Broadway, Merritt oferia el relat de la seva vida. Seia aïllat en un petit decorat hexagonal, amb grans finestrals protegits per cortines estampades de cireretes vermelles i envoltat de joguines, com un arbre de Nadal després que passi el Pare Noël. Des de darrere de les bambolines, l’acompanyava una banda amb violoncel, viola, piano i fins i tot un sitar elèctric, salpebrada amb una percussió que amb els seus ritmes melosos ens introduïa en el fascinant món de les coses somiades. Cada instrument tenia el do subtil de bressolar la narració amb una suavitat domèstica, tan integrada i alhora especial com un radiador que degota i se suma en la simfonia quotidiana. De la impagable ‘Me and Dave and Fred and Ted’, himne a la joventut sense recursos, a ‘Be true to your bar’, tots vam ser-ne còmplices.

Dalt de l’escenari, una pantalla ovalada amb marc barroc oferia una fantasia animada ininterrompuda, amb la mateixa plasticitat tendra i perversa dels collages de Terry Gilliam. L’ombra allargada del vampir Nosferatu amb les seves orelles punxegudes es transformava en un Little Nemo que sobrevolava la ciutat dalt d’un llit amb llençols fets de núvol. Ens transportava pels grisos carrers de la Nova York de fa 30 anys, metròpoli desolada on Merritt havia estat un poeta suïcida i un bohemi mort de gana que sobrevivia entatxonat en un pis ronyós de l’East Side. Ens duia a un cinema de Los Angeles on passaven pel·lícules mudes, i on Merritt va descobrir les ’20.000 llegües de viatge submarí’. Queia neu en cada  vers. La seva veu subterrània feia turisme interior, en un paisatge sense fi. –Josep Lambies

Grace Jones, Primavera Sound 2017
Grace Jones, Primavera Sound 2017
© Ana Páez

Grace Jones

Mentre esperàvem que la jamaicana comencés el xou –ho va fer amb una mica de retard– molts aprofitàvem per confirmar l'edat de la Jones. 69? Sí, 69. Per això encara va impressionar més quan en un cop d'efecte marca de la casa va sortir a l'escenari sobre uns talons de pam, amb el cos pintat amb signes tribals blancs, només abillada amb una cotilla –pits enlaire– i una màscara metàl·lica en forma de calavera. Ja hi érem. Va obrir amb la hipnòtica 'Nightclubbing', tota una declaració d'intencions del que seria l'espectacle. Des de la primera cançó ens avisava que aquella era la seva festa i que no hi ha ningú millor que ella per muntar un bon sarau.

Grans èxits i versions interpretades amb una veu poderosa i acompanyades de moviments felins, balls suggeridors i demostracions de la seva energia i envejable estat de forma fins i tot per a un 'millenial' addicte a l''spinning.' No hi van faltar 'Love is the drug', 'My jamaican gay' i, esclar, 'Libertango'. Entre cançó i cançó, la cantant feia breus desaparicions de l'escenari per introduir petites variacions al seu vestuari i, de pas, per  avituallar-se –les bromes lisèrgiques no hi van faltar–.

La diva es va voler apropar al públic i muntada sobre les espatlles d'un treballador de seguretat es va passejar entre el públic mentre interpretava 'Pull up to the bumper' i de l'escenari queia una pluja de confeti. Preludi d'un final de festa que va comptar amb el ja clàssic 'Slave to the rythm' amb Grace Jones fent rodolar incansablement un hula-hoop amb els cops de cintura.

Sí, Grace, som esclaus del ritme... i teus, sempre que t'ho proposes. –María José Gómez

Advertising
Angel Olsen
Angel Olsen

Angel Olsen

Que la Angel Olsen és una de les grans triomfadores dels dos últims anys en això de fer cançons va reflectir-se ahir, quan en sortir a l'escenari Ray-Ban i va trobar-se una considerable gentada al davant. D'acord que l'efecte Primavera (em paro una estona aquí, una estona allà) influeix, però el cert és que Olsen ha passat de no fer sold-out a l'Apolo [2] a congregar milers de persones amb el mateix disc. Tot i això, l'ex corista de Will Oldham, no va apostar per fer un concert típic de festival, decidint-se per desgranar, majoritàriament, el magnífic 'My woman', de cançons denses, lentes i feridores.

Va llençar ràpidament els seus èxits més massius (i moguts), 'Shut up kiss me' i 'Give it up' per després seguir un set sense grans concessions. Va descartar temes ben resolutius com 'Forvigen/fogotten' o 'Hi five' i, en canvi, va decidir-se per 'Not gonna kill you', 'Sister' o el final catàrtic de 'Woman'. Cançons que demostren la personalitat d'una artista convençuda de la seva obra i en ple zenit artístic. Sorpresa per la bona rebuda, una simpàtica Olsen va mostrar-se molt agraïda per un públic que va respondre quasi millor del que es podia esperar amb la seva proposta.- Jordi Garrigós

Metronomy al Primavera Sound 2017
Metronomy al Primavera Sound 2017
© Eric Pamies

Metronomy

La fama els va arribar amb l'àlbum 'The English Rivera' l'any 2011, un treball incontestable que ha fet molta ombra als posteriors 'Love Letters' (2014) i 'Summer 08' (2016). Amb tot, sumen un repertori gens menyspreable, capaç d'omplir l'escenari gran dels caps de cartell. Fidels al seu estil, van viatjar sense complexos del pop nostàlgic de 8 bits al 'groove' ballable de plànols contrastats. Les melodies juganeres i la sòlida instrumentació fonamenten un directe que passa molt bé entre falsets, 'crecendos' interminables i guitarres de molta saviesa.

Què li falta per ser rodó? Una mica de força i determinació: èxits com 'Corinne' passen com d'esma; massa pujades i baixades entre cançons lentes i ràpides; alguns moments vocals es queden pel camí, com a 'Everything Goes My Way'. Després de tants dies de concerts, de tantes propostes diferents, necessitem músics que ens encisen, que estiguin per nosaltres. L'escenari no fa la cosa. -Manuel Pérez

Advertising

John Talabot 'Disco set'

Pot sonar cursi i ho reconec, però la veritat és que no es pot resumir en un paràgraf el que ha aconseguit transmetre John Talabot en les ja habituals sessions exclusives de música disco que des de fa tres anys realitza al Primavera Sound. Parlant amb la gent, un s'adona que molts esperen amb candeletes aquesta sessió de Talabot. Com si tots volguessin treure's de sobre la façana hipster i llençar-se al ball lliure i hedonista que proposa.

A l'escenari Desperados es presentava un Talabot que tenia la pista guanyada abans de començar. Potser no va estar tant fi tècnicament com de costum, però la sessió de Talabot podria incloure's en les classes de música de les escoles per entendre la influència de la música disco dels anys 70. Va haver-hi incursions a l'italo, picades d'ullet al funk més contundent i fins i tot versions en clau house d'Aphex Twin al poc de sonar Chic. Èpic! El barceloní va abandonar els viatges mentals i transcendentals als quals ens té acostumats a les seves sessions per portar-nos cap a un terreny carnal on el plaer físic va ser el protagonista absolut, en una sessió que es va acabar allargant 45 minuts més del que estava previst. Que no deixi de fer mai aquestes sessions especials, si us plau! -Pau Roca

Young Marco

La coherència de la carrera com a productor de Young Marco és directament proporcional a la de les seves sessions. Hi ha pocs artistes, i menys en la música electrònica, que puguin gaudir d'un bagatge tan complet com el de Marco Sterk. Tot i que el seu àlbum 'Biology' editat l'any 2014 va passar una mica desapercebut, ara és el moment de gaudir del boom d'un nom que ja és dels imprescindibles.

Al Primavera Sound, al que possiblement és l'escenari amb millor so del festival (Desperados & Bowers), Young Marco va fer un repàs absolut a les seves influències musicals, oferint un coherent i rotund viatge a base de percussions tribals, seqüències industrials i també molt house antic. Del bo, per entendre'ns. Van sonar tracks sense editar i inèdits que estan per sortir, amb menció especial a la revisió del mateix Marco d'una cançó de l'artista africà Madlaks. Va sonar des de Salif Keita a Armando, i produccions pròpies que han vist la llum al segell Dekmantel. I sobretot molts himnes que produïen crits i mans enlaire. Una actuació rodona, com no esperàvem menys. -Pau Roca

Advertising

Rosalía & Refree

Sempre recordaré com un dels millors moments del Primavera Sound d’aquest any el moment en què Rosalía es va aixecar de la cadira i, amb un raig de llum només per a ella, va cantar ‘Catalina’. Impetuosa, abismal, una deessa grega capaç de desarmar una tripulació de guerrers amb una sola paraula. Anava vestida de blanc de cap a peus, amb una granota de màniga llarga i sense escot, molt tancada al coll, tot i que quan alçava els braços per picar de mans es podia percebre que per dins era d’un vermell satinat molt intens. Com ella. La nuesa amb què es va oferir al públic, sense cosmètica ni floritures, tenia el color de la cera. La seva veu, en canvi, era una febrada que no deixava de pujar. Cada caiguda d’ulls, cada mirada de perfil entre els cabells negres, la feia més alta, mentre el públic perdia la batalla en aquest un contra un milió.

Al seu costat, inclinat sobre la guitarra amb la fúria d’uns dits que no tenen por de sagnar, Raül Fernández completava l’equació. Em sento incapaç d’entrar aquí, en aquestes poques ratlles, en una discussió sobre la transformació del flamenc que l’un i l’altra estan impulsant com a duet. Ella, que havia arribat a combinar el seu cante amb el rap de C Tangana, portant la mutació del gènere cap a l’infinit. Ell, que havia estat parella artística de Sílvia Pérez Cruz. Hi haurà temps per a classificacions musicològiques, quan deixem de sentir que la sang ens bull a les artèries.

Però no vull apagar l’incendi, sinó propagar-lo. Que cremin boscos. Que la terra es parteixi per la meitat. “I came of the dark out” em diu, ara mateix, un eco llunyà. I veig una noia delicada, sota una llum pàl·lida que la feia de marbre, tirant un petó a la platea amb dos dits prims i escurant-nos l’ànima. –Josep Lambies

Divendres 2 de juny

Romy Madley Croft, Oliver Sim, Jamie xx
Romy Madley Croft, Oliver Sim, Jamie xx
© Èric Pàmies

The xx

Ja és casualitat que entre els milers de persones que omplien l'escenari Heineken al concert de The xx en la segona jornada del Primavera Sound just tingués al darrere una noia que va veure el trio londinenc el 2009, quan el seu estatus de 'hype' de la blogosfera no va ser suficient per omplir un Razz 2 en què, diuen, la poca gent que hi havia no parava de garlar. Però és que la primera visita a Barcelona dels ara caps de cartell del Primavera és una mica com el concert dels Sex Pistols a Manchester el 1976: si tothom que diu que hi va ser hi hagués anat, potser en comptes de al Razz 2 haguessin hagut de tocar al Sant Jordi.

El 2009, quan el trio va publicar el debut 'xx', per sentir les cançons de  Romy Madley Croft, Oliver Sim i Jamie xx calia fer silenci: eren nues, esquelétiques, una traslació al pop melancòlic d'un dubstep que sortia de l''underground'. I això és el que va convertir en fiasco la seva estrena en un xerraire Primavera el 2010. El 2017, en un dels escenaris més mastodòntics del recinte, ja no és tan imprescindible l'absència de soroll: el recent tercer àlbum, 'I see you', ha abraçat la pista de ball en l'estela d''In colour' (2015), el primer disc en solitari de Jamie, omplint el que abans eren espais buits amb bases, ritmes i 'samples'. Però quan recuperen temes dels inicis com 'Crystalised' i 'Islands', el públic tampoc calla; però en comptes de xerrar, ara canta.

Veus belles i amb carisma, Oliver (baix) va desplegar simpatia i Romy (guitarra), timidesa tendra, mentre parapetat rere un mur de màquines Jamie anava apujant els BPMs d'un xou que va anar avançant sense pressa però inexorablement cap al ball, fins arribar al cim de l'himne discotequer trist 'Loud places', el 'hit' del disc en solitari de Jamie xx que canta Romy, i que, amb una transició pistera, va donar pas als bisos, que van incloure els 'singles' 'On hold' i 'Angels'. A The xx els hem vist créixer, i s'ha fet grans, tant per volum de públic com per saber-lo tractar. –Luci T. Amarras

Mac DeMarco

El preciosisme de les cançons de Mac Demarco, la cruesa de les harmonies que compon i la precisió lo-fi del seu darrer disc, 'This Old Dog', són idees que perfectament les podem atribuir a la seva actuació al Primavera Sound d'ahir. Una pista plena, amb les primeres files ocupades pels fans més entregats, i una actitud tendre, tremendament àgil i humorística, feien del seu concert una alenada d'aire fresc. El xou necessari després de sopar i encarar la nit al festival.

DeMarco va fer gala del seu sentit de l'humor des d'un principi, però sense que això fes perdre seriositat, respecte a unes cançons plenes de contingut. Diuen que el pop atemporal del seu darrer treball no està a l'altura d'aquell Salad Days que va situar-lo en primera línia musical, però ahir DeMarco va fer un repàs a les cançons més representatives del seu repertori. Així va dir-ho al principi del concert i així ho va fer, en un exercici d'honestedat que va durar tot el concert. Vam tenir temps per veure com el bateria del grup tocava tal com la seva mare el va portar al món, i deixar-nos emportar per la veu de McBriare Samuel Lanyon "Mac" DeMarco, que va omplir l'escenari Mango de somriures (va acabar en calçotets depilant-se les aixelles i les cames amb un encenedor!) i va enamorar-nos gràcies a la seva senzillesa i sobrietat del seu discurs. -Pau Roca

Advertising

Talaboman

"Quan miro discos, penso en John Talabot i en Talaboman. Tinc molt clar que Talaboman no és només John Talabot". Això deia Talabot a l'entrevista que vam poder fer-li fa uns mesos. I la veritat és que tenia curiositat per veure per primera vegada a la parella formada pel suec Axel Boman i el català John Talabot en acció, sens dubte un dels xous més excitants del cartell d'electrònica d'aquest any al Primavera Sound. Han editat un disc, 'The Night Land', que és una oda a la malenconia lluminosa i un cop d'aire fresc a l'electrònica d'arrel obscura, tant present al segell R&S.

John Talabot i Axel Boman, es presentaven a l'escenari amb una posada en escena minimalista i simple. La música és l'important als xous de Talaboman, i l'objectiu principal dels seus sets és que ens endinsem en una nau futurista que ens transporti al més enllà a través peces de caràcter progressiu, a mig camí entre el house i el techno, que va creixent de manera exponencial. I al Primavera Sound sens dubte ho van aconseguir gràcies a melodies eternes i amb el so acid sempre present. També va haver-hi temps per sentir clàssics del house com el 'The Sun Can't Compare' de Larry Heard o himnes de Basement Jaxx i incrusions interesants a estils com el breakbeat per posar punt final al divendres del festival. -Pau Roca

Jamie xx
Jamie xx

Jamie xx

L'actuació de Jamie xx va començar dues hores abans del previst. Va ser al mig del concert de The xx, quan van trencar aquella atmosfera característica del grup que Xavi Cervantes havia definit a xarxes com "New Order sortint, a poc a poc, d'una depressió". Un tema del disc en solitari de Jamie, 'Loud Places', va ser el moment més eufòric i ballable de la 'set list' del grup mare. Segons afirmen, han paït bé l'èxit de l'excisió però, ai, els egos.

Quan va arribar, ara sí, el seu moment en solitari, el de Londres havia instal·lat una enorme bola de miralls a l'escenari: discoteca inaugurada. Malgrat que la idea de milers de persones reunides era poder repassar en directe alguns dels temes del seu únic treball en solitari, el remarcable disc 'In Colour' (2015), les seves melodies i arranjaments pràcticament no van fer acte de presència. Vam rebre, a canvi, una sessió de seixanta minuts que va passar de forma progressiva dels tics clàssics del funky anys setanta a la 'zapatilla' més mecànica del techno berlinès.

El públic va ballar, sí, però sense base on agafar-se hi havia la sensació de trepitjar un cau electro qualsevol, una sessió no especialment engrescadora, massa pals tocats des dels llocs comuns. Jamie havia cobert la baixa de Frank Ocean a última hora. Tot plegat semblaria una improvisació, però sembla que no, hi ha precedents al Sonar de 2015. -Manuel Pérez

Advertising
Descendents
Descendents
Núria Rius

Descendents

No puc obviar el tòpic d'escriure que els Descendents van afartar-se de dir que no volien créixer però que ho han fet, com tothom. Convertides en una de les bandes històriques del punk californià, el combo liderat per Milo Aukerman i Bill Stevenson (Black Flag, All) superen la cinquantena, però això no els és cap excusa, segueixen fent concerts igual d'enèrgics i amfetamínics que sempre. Amb un públic on no s'hi veia un sol adolescent (com en tot el festival), van repassar la seva carrera en un show quasi sense pauses que van obrir amb 'Everything sux', la cançó que inaugurava el disc que els va tornar a primera línia als anys noranta, quan el punk-rock californià triomfava entre la joventut.

Amb poques visites al seu últim disc, el quartet van anar per feina, amb un envejable desplegament d'energia i deixant moments pel record: Van tocar el que tothom volia sentir: 'Hope', 'I'm the one', 'Silly girl' o 'Coffee mug'. Del hardcore més espitós als apropaments amb el punk-pop. - Jordi Garrigós

The Make-up

Allò dels The Make-Up no va ser un concert, era una missa. Una litúrgia on hi ha un pastor que dirigeix als acòlits que segueixen al peu de la lletra les seves ensenyances. Un predicador del pop. Òbviament parlem d'Ian Svenonius, qui, amb el permís d'Ian Mckaye, és el frontmen més carismàtic de Washington DC. Ja en el seu moment, els The Make-Up van ser una rara avis de l'escena: vestien elegants i el seu era un hardcore més ballable i amb influències de la música negra. Durant tots aquests anys que la banda ha estat parada, amb Svenonius dedicat a tocar amb Chain and The Gang i a escriure, no han perdut un gram de carisma, fet que van demostrar ahir.

Amb el vocalista ja entre el públic a la primera cançó, 'Here comes the judge', vam adonar-nos que el temps sembla no haver-se aturat per un grup que sempre va demostrar una consciència, escènica i política, per sobre de la resta. Va sonar tot el que havia de sonar: 'Save yourself', 'I am petangon', 'They live by night', 'Call me mommy.' Un xoc enèrgic per encarar la matinada al Fòrum. - Jordi Garrigós

Advertising
Whiney
Whiney
Garbine Irizar

Whitney

Cada any et topes amb algun concert al Primavera Sound on els astres s'alineen i tot és al seu lloc i surt com ha de sortir. El de Whitney a l'escenari Mango va ser-ne un d'aquests. Les seves cançons tenen aquella pausa harmònica ideal per a un concert vora del mar al capvespre, quan comença a caure el sol. No és tan fàcil trobar espais més o menys bucòlics en aquella zona de la ciutat, però és que les cançons d'aquests nois de Chicago ho aconseguirien, inclús, en l'indret mes inhòspit imaginable.

Emparentats, per raons evidents, amb els Smith Westerns i en l'onada de bandes com Real State, els Whitney són un grup de pop detallista i melòdic on sobresurt l'aguda veu de Julien Ehrlich (fent combo a la bateria) amb constants arranjaments de trompeta, segurament el seu fet diferencial més destacat. Amb una actuació que amb prou feines va arribar a l'hora de durada, el sextet va desgranar pràcticament sencer el seu debut 'Light upon the lake', ensenyant un parell de temes nous i col·locant les seves cançons més reeixides on marquen els canons, acabant, òbviament amb la meravellosa 'No woman'. Menció especial per l'aparició esporàdica de Mac DeMarco, ajudant a la guitarra en un escenari on tocaria una hora després. Un dels concerts del festival. - Jordi Garrigós

Dijous 1 de juny

Arcade Fire Primavera Sound 2017
Arcade Fire Primavera Sound 2017
© Eric Pamies

Arcade Fire, concert sorpresa

Escenari “Secret”, 20.30 h.
Més que sorpresa, campanada grossa. Si la fórmula Primavera mostra signes d'esgotament, si la pauta poc sostenible de l'acumulació de primeres espases ja ha tocat sostre, es busquen revulsius per multiplicar els titulars. A hores d'ara ja ho sap tothom i tothom en parla: Arcade Fire van oferir un concert sorpresa a un escenari secret 360 graus, un recinte d'aforament limitat, plataforma elevada sobre la gespa amb el teló de fons del paisatge de gratacels i torres industrials del Fòrum. Capvespre màgic de llum vermellosa que s'apaga entre el pop èpic dels canadencs i mostres d'entusiasme desfermat. Cal enviar, també, un record afectuós a tota la legió de seguidors del grup que no es van assabentar del pastís i a la mateixa hora gaudien dels directes programats de Broken Social Scene, Solange, Elza Soares o The Zombies.

Per la seva banda, Arcade Fire compensen els fans amb aquest regal. Recordem que venien a presentar-nos nou disc i arriben amb les mans buides. L'intent de redempció agafa forma d'estrena mundial d'un parell de temes, 'Creature Comfort' i 'Everything Now', aquest últim serà el single i ja es pot veure el vídeo per Internet. La resta del 'set list' va anar plena dels seus èxits més recurrents, 'Here Comes The Night Time', 'Reflektor', 'Rebellion', 'No Cars Go'; un guió molt pautat de tretze temes d'una contundència electrònica més marcada que en altres ocasions, menys orgànica, van cap aquí? El so del recinte obert no era el millor possible, petits detalls diluïts entre el fervor d'un públic molt entregat, inclòs Jarvis Cocker fent ballarugues. Irrepetible, i dissabte més! -Manuel Pérez

 

Solange
Solange
© Sergio Albert

Solange + Bon Iver + Miguel + Jens Lekman

Què voleu que us digui, però en els últims anys hem tingut moltes més oportunitats de veure en viu Arcade Fire que Jens Lekman. Per molt que el concert del suec al Heineken Hidden Stage aparegués al programa i no fos cap sorpresa, el directe del cantautor pop tenia alguna cosa de petit esdeveniment, i així el va rebre el públic que omplia el pàrquing on s'amaga l'escenari, i així ho demostrava la gentada que feia cua a fora per intentar entrar-hi. Un simpàtic Lekman, que aquest any ha publicat el seu quart LP, 'Life will see you now', va fer brillar la seva barreja de disco d'ulls blaus i pop-folk intimista en format de quartet, amb vents sintètics i sota la bola de discoteca que penja al sostre. Pop lluminós en un soterrani que van aprofitar per celebrar que la bateria de la banda s'acabava de comprar un pis. Feliç hipoteca.

Però el gran esdeveniment del vespre, a banda del concert d'estrena i sense anunciar dels canadencs, va ser el xou de Solange. L'escenari Mango -que aleshores tenia un altre patrocinador- no acollia tanta bellesa, classe, intel·ligència i talent des del concert de St. Vincent el 2014. Com Annie Clark en aquella ocasió, la petita del clan Knowles va vestir amb una exquisida posada en escena la presentació a Barcelona –i a tot l'Estat, com a avançada d'una sèrie de concerts per Europa– d''A seat at the table', el seu celebradíssim últim àlbum, que va copar el repertori, amb un parell de temes de l'EP 'True' (2012), que la va portar al festival per primera vegada, i només una parada ('T.O.N.Y.') a la seva trajectòria anterior, quan encara no s'havia emancipat de l'ombra de la seva germana Beyoncé. Ara, com a poderosa líder d'un projecte d'R&B contemporani elegant i amb personalitat, i al capdavant d'una banda que inclou dues coristes (amb les que la diva és generosa pel que fa al protagonisme) i dos vents, Solange dirigeix, vesteix d'uniforme vermell i marca la coreografia (fins i tot el bateria va baixar de la tarima per ballar) de la mitja dotzena de persones que l'acompanyen sobre l'escenari. També és un prodigi vocal, però això ja ho vam veure quan va actuar al festival el 2014. El que hem comprobat ara és fins a quin punt ha convertit el seu projecte en una proposta d'art total. Brava.

A l'altra punta de l'esplanada coneguda popularment com Mordor –per la distància que la separa de l'entrada al festival–, a l'escenari Heineken, el californià Miguel li va escalfar el terreny demostrant que, lluny de ser només el cantant d'R&B tou del 'hit' 'Coffe' –el punt culminant del 'set' al costat de 'Waves'–, és un 'frontman' amb taules al capdavant d'una banda que aborda la música urbana amb múscul rock. 

I després, Bon Iver va fer el mateix amb el folk amb autotune de '22, a million', abordant el seu híbrid de cançó d'autor i noves tecnologies en la producció amb la grandiloqüència amb què s'aproximava al directe de l'anterior 'Bon Iver, Bon Iver' (2011). Èpica atmosfèrica i trance d'arrel folk amb gorra de conductor de tractor. –Luci T. Amarras

Advertising
Mishima
Mishima
Núria Rius

Mishima

Escenari Ray-Ban, 18:30 h.

Oficialment era la presentació d''Ara i res' a Barcelona, però a la pràctica no deixava de ser un concert d'una hora a un festival i abans d'arribar al capvespre. Amb aquest senzill raonament, que explica que no pots tocar massa cançons desconegudes davant d'un públic poc acòlit, els Mishima van haver d'enfrontar-se al clàssic mal endèmic d'aquest tipus d'esdeveniments: el so. Al quintet va costar-li estar realment còmode al Ray-Ban, tot i que la sensació és que tot va anar a millor mentre avançava, superant cert atropellament inicial per acabar arribant a la seva famosa mescla de pulcritud i múscul pop.

L'agarrofament va coincidir amb els temes del nou disc ('Menteix la primavera', 'Una sola manera', 'Abans s'haurà de fer de nit'), però un cop superada aquesta primera fase, el show va avançar fluidament mentre queien cançons clàssiques -'La tarda esclata', 'La forma d'un sentit', 'Mai més'- amb alguna mirada a la novetat – la destacada 'Qui més estima'-. Quan més còmode estava tothom, grup i públic, la banda va plegar veles amb la icònica 'L'olor de la nit' (tornarien per fer 'Qui n'ha begut'), deixant la sensació que el seu nou elapé mereix una presentació com cal. - Jordi Garrigós

The Zombies
The Zombies
Núria Rius

The Zombies perform "Odessey & Oracle" 50th Anniversary

Auditori Rockdelux, 21 h.

Si tenim en compte el nul valor artístic que té revisar el teu únic disc destacable 50 anys després de publicar-lo, un és pregunta perquè es troba assegut a l'Auditori del Fòrum veient als Zombies. La resposta és, segurament, vaga i imprecisa, i en cap cas pot emparar-se a la nostàlgia d'un temps no viscut. Per més inri, no era la primera vegada que hi anava (les seves gires repassant l''Odessey & Oracle' han estat recurrents), servidor va ser, l'any 2015, a la Sala Bikini i el record n'era força grotesc.

Però hi ha una raó poderosa per repetir, per tenir aquests septuagenaris al davant i no apropar-se a veure Solange -que tocava a la mateixa hora-, i és que estem davant d'un disc a l'alçada de qualsevol dels millors moments la santíssima trinitat del pop dels seixanta (Beatles, Kinks, Beach Boys). Per aquesta gira, que acabava ahir a Barcelona, van recuperar pràcticament tota la formació original (excepció de Paul Atkinson, mort en 2004), acompanyats d'un segon teclat i dos coristes (un d'ells Jim Rodford, baixista habitual del grup i ex-the Kinks).

Tot i no acabar de treure'ns un cert regust de revetlla de l'Imserso, les harmonies a sis veus, la netedat del so i unes cançons majestuoses ('Time of the season', 'Friends of mine', 'A rose for Emily', 'This will be our year') et reconcilien amb la bellesa pura del pop. Després d'aquell record d'una sala semi-buida fa dos anys, el triomf al Primavera Sound, amb un auditori ple a vessar, va fer que tots marxéssim d'allà amb un gran somriure a la boca. Perquè si algú mereix un triomf, ni que sigui un de sol, són, precisament, els Zombies. - Jordi Garrigós

Advertising
Aphex Twin Primavera Sound 2017
Aphex Twin Primavera Sound 2017

Aphex Twin

S'ha de reconèixer que Aphex Twin no és un artista fàcil d'entendre. Possiblement aquest és el hàndicap i a la vegada la virtut més lloada del seu discurs, sempre tan ambigu, ple de sentit de l'humor i de sarcasme àcid. El seu llegat a la història de la música electrònica és indubtable, i l'amalgama de referents, estils i interpretacions de la seva carrera dona per moltes novel·les i tertúlies.

Per a mi, que no sóc especialment fanàtic seu però que reconec i admiro la seva figura, he de dir que la segona meitat del seu xou d'ahir al Primavera em va semblar de notable alt. I no perquè la primera part fos menys enriquidora, però sí que vaig tenir la sensació que l'anarquia i el desordre de l'espectacle no va ser el seu punt fort ahir. Va ser complicat endinsar-se en el seu món, tan perfecte i pulcre dins d'un caos vertiginós.

Tot i aquest -excitant- desequilibri dels primers trenta minuts, un s'ha de posar dempeus i reconèixer la capacitat que té Aphex Twin per viatjar entre els terrenys musicals més extrems. Va passar del footwork al so post-industrial o del hardcore al dubstep sense despentinar-se –els primers 10 minuts es van centrar en les freqüències greus, que recordaven els anys daurats d'aquest estil-, per viatjar després a les profunditats techno, sense oblidar l'esperit rave i gairebé trance que ho envoltava tot. Les visuals, esquizofrèniques i amb projeccions de cares distorsionades del públic -amb aparició estel·lar de Pujol i Ferrussola-, van acabar d'arrodonir una actuació potent però potser no tan definitiva com molts esperaven. -Pau Roca

Kate Tempest Primavera Sound 2017
Kate Tempest Primavera Sound 2017
© Dani Canto

Kate Tempest

Escenari Adidas, 23.30 h
Puntual, sense floritures, prescindint d'escalfaments i circumloquis. Kate Tempest es persona a l'escenari i arrenca els primers versos de 'Picture a vacuum': “An endless and unmoving blackness / Peace, or the absence at least, of terror”. Ja tenim declaració d'intencions, poètica del salt al buit, metralleta de les veritats incòmodes.

En la confluència entre 'nerd' i 'gangster', entre el recital literari i la jam session hip hop, la de Londres reprodueix l'estàtica discursiva dels seus enregistraments, el seu directe té poc de musical i molta paraula feréstega, esquerpa. Escenari petit, audiència reduïda per a una exhibició lletruda que fuig de les concessions i prescindeix quasi per complet de les tornades idiotitzants, de l'espectacle, cap salvavides ens protegirà d'aquest tsunami que arrenca als suburbis de les grans ciutats occidentals.

Les giragonses polítiques són els moments més ovacionats: “Europe is lost, America lost, London lost”. S'aplaudeix, fins i tot, el to de reprovació, quasi d'homilia, quan la poetessa assenyala el públic: “Saccharine ballads and selfies, and selfies, and selfies”; sí, som nosaltres amb els telèfons en alt. Versadora incòmoda, dramaturga incontestable, novel·lista de talent i com a bèstia escènica, també, insubornable, sencera i punyent. -Manuel Pérez

Dimecres 31 de Maig

Saint Etienne
Saint Etienne
© Dani Canto

Saint Etienne + Jarvis Cocker & Steve Mackey + Anímic

Dimecres 31. Escenari Primavera i Heineken Hidden Stage

Quan Jarvis Cocker va venir a fer de DJ per primer cop a Barcelona, en els últims sospirs de Pulp, el grup que en l'auge del Britpop el va convertir en l'estrella que va gosar sabotejar una actuació de Michael Jackson, el fiasco va ser considerable. Ja flanquejat pel seu company a Pulp Steve Mackey, Jarvis es limitava a fer el mico mentre Mackey posava els discos. A 'Dancefloor Meditations', el xou que tots dos van presentar a l'exclusiu Heineken Hidden Stage en la jornada prèvia del Primavera Sound al Fòrum, sembla que Jarvis ha trobat la manera de justificar el seu sou quan surt a punxar amb Mackey. A mig camí entre una classe magistral sobre la música de ball, física del so i meditació transcendental, Jarvis va oficiar de xouman i va fer el que s'esperava d'ell: deixar sentir la seva veu donant pas a temes de Marvin Gaye i Visage, entre d'altres.

El ball també va ser el protagonista del concert de Saint Etienne, uns altres supervivents del Britpop dels 90 i caps de cartell de la jornada de concerts gratis al Fòrum. El directe no és el seu fort: un projecte d'enciclopedisme pop, de pop de laboratori casolà, és a l'estudi on Bob Stanley, Pete Wiggs i Sarah Cracknell fan màgia aplicant les fórmules màgiques de la música popular, del so Motown al dance dels 90 passant per Madchester. Però dimecres, salvant algunes relliscades -com una descafeïnada versió del clàssic 'He's on the phone' per acabar el concert o les dificultats per sentir la corista Debsey Wykes, ex-Dolly Mixture-, el trio, ampliat a octet per al directe, va mostrar la seva millor cara amb una eficient tria de 'hits' amb algunes concessions al nou àlbum de la banda, 'Home counties', el nouè, que es publica divendres 2. Són una banda amb 25 anys de trajectòria, com els presentava un rètol abans del concert. I si encara hi són, no és perquè sí.

Abans que ells, els encarregats d'obrir l'escenari, a les 17 h i amb només 35 minuts disponibles, van ser el quintet de Collbató Anímic, que van demostrar que la reinvenció trance i techno del seu disc 'Skin' (2017) -i que contamina els temes anteriors que es colen al directe- funciona igual de bé sota la solana. Valents, poderosos i amenaçants.

La jornada de concerts de franc també va incloure els concerts de 7 Notas 7 Colores, en què l'MC Mucho Muchacho recupera en directe el seu primer àlbum, 'Hecho, es simple', Local Natives i Gordi. -Luci T. Amarras

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising