Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les cròniques del Primavera Sound 2019

Les cròniques del Primavera Sound 2019

Els concerts del Primavera Sound 2019 segons Time Out Barcelona

Primavera Sound 2015
© Eric Pamies
Per Time Out Barcelona |
Advertising

És la cita musical de referència a Barcelona que un any més torna al Parc del Fòrum amb els artistes i grups més esperats de l'escena internacional independent. Estarem atents als concerts més espectaculars de dijous, divendres i dissabte però també altres cites gratuïtes repartides per altres punts de la ciutat. Com cada any, nosaltres hi anirem per gaudir de valent, i us explicarem el més rellevant que passi en el transcurs d'uns dies inoblidables. Bon Primavera Sound 2019 a tothom!

També ens podeu passar les vostres impressions del festival a Twitter mitjançant el hashtag #TimeOutBCN.

NO T'HO PERDIS: Primavera Sound, la guia més completa per no perdre detall

DISSABTE 1

Rosalía al Primavera Sound 2019
Foto: Ana Páez

Rosalía, duende superstar

Ni producte de màrqueting ni flor d'un dia, només Rosalía decideix per Rosalía, com va deixar clar la mateixa artista divendres en la roda de premsa d'escalfament del seu gran concert de dissabte nit. Tanca amb ell un cicle de poc més d'un any que va començar al Sónar 2018, llavors amb una actuació d'auditori restringit mesos abans del disc tsunami 'El mal querer'. Ara ella és l'artista de més projecció de l'any i una estrella a escala internacional, i de tal calibre va ser el seu xou.

Molt públic local en la gran esplanada, una expectació bastant justificada per rebre un format de gran estrella del pop. Sis ballarines més dues cantaores, dos palmers i el seu productor, El Guincho, en segon pla. Tota la resta va ser música enllaunada. L'espectacularitat del concert, però, rau en les coreografies i el magnetisme fulgurant d'una diva que juga a casa. “Jo estudiava aquí al costat, a l'ESMUC”, remarcava en català per introduir el que per a ella aleshores havia estat un somni, la col·laboració amb un aclaparat James Blake que va fer acte de presència a mig concert per interpretar a duo 'Barefoot in the park'. Tampoc van faltar altres temes nous com la reggaetonera 'Con altura' –en aquest cas sense J Balvin que actuava després al mateix escenari–, i l'acabada d'estrenar 'Aute cuture', que va servir a l'artista per fer poc menys que autoparòdia de la moda de les ungles llargues que tant ha difós.

Altres moments, com l'homenatge a Las Grecas amb la versió de 'Te estoy amando locamente', la van connectar de forma decidida amb un públic entregadíssim a la causa. Tanta gent fent palmes té alguna cosa com primigènia. Rosalía trenca barreres amb la seva capa urbana però penetra fins al fons amb el flamenc. Té una màgia especial com d'antiga folklòrica quan mou les mans, un 'duende' gegantí que arrela en els substrats més fondos de la cultura popular. 'Malamente', el gran 'hit', servia de comiat d'un repertori curt però precís i efectiu. Rosalía ha vingut per quedar-se, i té corda i marge com per pujar encara molt més. -Manuel Pérez

Solange Primavera Sound 2019
Foto: Eric Pàmies

Solange: una teranyina agradable

Dissabte Solange va tornar al Primavera Sound per tercera vegada. Hi va ser al 2013 i també al 2017, amb un concert inoblidable que va constatar una Solange diferent, que havia emprès un camí allunyat del mainstream. Amb 'A seat at the table' (2016), la germana petita de Beyoncé havia deixat enrere l'R&B més ballable i s'endinsava en un territori més experimental que es va plasmar en directe amb una plàstica sublim. Amb aquell record encara viu, el nou xou de la Knowles s'esperava amb candeletes.

Si fa dos anys l'escenografia que duia Solange era colorista, aquesta vegada va presentar les cançons de 'When I get home' (2019) en un rigorós blanc i negre. Una estructura com de centre d'art contemporani amagava la bateria sota l'escala per on transitaven les ballarines. Músics, coristes i cos de ball, tots anaven de negre, amb els barrets de cowboy fent referència al Houston natal de Solange. Estètica impecable per un discurs musical també minimalista, però amb grans cançons com 'Almeda', 'Stay Flo' o 'Things I imagined'.

Solange va anar desplegant el seu art com una teranyina en què resultava agradable quedar-se atrapat. La veu –quina veu– era el centre de tot, amb les coristes fent molt més que de coristes, i els músics apuntalant de manera espartana –ni solos, ni res fora de lloc– un conjunt que funciona com un mecanisme de rellotgeria suïssa. Això sí, Solange es va permetre trencar la fredor formal connectant amb el públic a través del ball i d'algunes paraules: entre altres coses va explicar que 'When I get home' li ha salvat la vida. A més, a 'F.U.B.U.' va baixar a cantar amb el públic allò de “All my niggas in the whole wide world, this shit is for us”.

Una única concessió: Solange va voler regalar al públic un moment per ballar de valent amb un 'Losing you' que no té res a veure amb el seu repertori actual però que el públic va agrair ballant, saltant i rient. Llavors Rivendel es va omplir de felicitat, era com si, de sobte, s'hagués fet de dia a la gran esplanada de gespa artificial. –Borja Duñó

Advertising
J Balvin al Primavera Sound 2019
© Eric Pamies

J Balvin i la (festa) discordant

Des del dia que van anunciar el seu nom, J Balvin sobrevola com un dels caps de cartell del Primavera d'una forma estranya. Programar-lo suposa deixar entrar per la porta gran un gènere que pot incomodar a la vegada que ens descol·loca les caderes amb molt plaer. El colombià n'és el rei i no hi ha polèmica ni 'puretes' que l'intimidin. Una bona mostra d'aquesta irreverència és obrir el concert amb 'Reggaeton', un dels 'singles' del seu últim disc 'Vibra' i una verdadera declaració d'amor a aquest gènere musical. Ens interpel·lava amb un sonor "Y si el pueblo pide!" i tot un públic desfermat li tornava amb un "Reggaeton, reaggaeton!". El culte a la religió del 'twerking' havia arribat per desfermar la bogeria dels seus feligresos. El Fòrum es fonia i en pocs minuts la massa de gent desgastàvem la gespa dels peus (gran encert d'enguany, per cert), el Primavera ja era una festa sense pudors!

Acompanyat d'un imaginari visual carregat de nuvolets simpàtics i paisatges que semblen sortits de Mario Bros, Balvin es va mostrar en tot moment comunicador i amb la responsabilitat de ser l'oasi festiu, irreverent i desacomplexat del festival. Escenari net i aparicions puntuals de ballarins, ell vol ser-ne el protagonista, ell és l'evangelitzador en la dosi perfecta de 'paio' sobrat i encantador. Allunyat de la imatge a la qual ens té acostumat el gènere de bavós rodejat de noies, Balvin només treu "pit masclista" en un separador instrumental on una noia el conquista a base de 'twerk' i sinuositat mentre l'observa amb delit.. Més d'un vam aguantar la respiració, allò si que no encaixava en una edició on la dona empoderada governava els escenaris. A part d'aquesta llicència, Balvin està per sobre del desig carnal, ell és el pecat embolcallat de rabiosa música urbana llatina. Això sí, ja es podia esmerçar en saber ballar i entonar malucs. O fa de poc mascle alfa estimat Balvin?

La gasolina per encendre'ns va estar garantida amb 'hits' com 'Contra la pared', 'Bonita' o 'Con altura' que, per cert, no s'han presenciat en els respectius concerts els dos intèrprets de la cançó, tot i estar en el festival. En canvi, altres absències com les de Bad Bunny o Cardi B amb la cançó 'I Like it', les acaba suplint amb dos ballarins amb un capgròs dels dos cantants. El final s'encarava i un cop més, el de Medellín, ens repetia el feliç que el feia portar el reggaeton en un festival com el Primavera mentre tancava un espectacle vibrant i enèrgic amb aquest missatge: "Gracias por ser tolerantes con nuestra música". El reggaeton s'ha fet amb un escenari dels grans, és dins del festival i si sempre és amb aquest nivell, si us plau, que no en marxi mai. Ja ho diu ell, "Si necesitas reggeaton, dale!". - Marc Andreu

Lizzo
Foto: Primavera Sound

Lizzo: tenim una nova diva

Per mi la Lizzo és com un encreuament virtuós entre Aretha Franklin, Missy Elliot i Beyoncé. Pot cantar soul i fer callar tothom amb un crit. Pot desencaixar mandíbules amb una línia de rap i pot deixar-te k.o amb un moviment sec de cul i cabellera. I a més a més, és infinitament divertida i toca la flauta travessera. L'escenari Lotus (al Bits), a la mateixa hora en què tocava Rosalía, estava ple de gent –sobretot de fora d'Espanya, és la primera vegada que la veiem aquí– que tot això ja ho sap i uns minuts abans del concert el públic va començar a cridar el nom de Lizzo a pulmó viu. Quan va aparèixer, vestida amb un body fúcsia ple de lluentons i la cabellera al vent, el públic va embogir amb els primers versos de 'Cuz I Love You', el primer tema del seu tercer i últim àlbum homònim. La cantant de Detroit va publicar el seu primer treball, 'Lizzobangers', l'any 2013, però ha estat aquest any amb 'Cuz I Love You' que ho ha petat internacionalment. Si voleu comprovar de què va la cosa, mireu les seves actuacions al show de Jimmy Kimmel i al d'Ellen DeGeneres.

Lizzo va regalar-nos un espectacle de 'wow' tota l'estona, acompanyada de les seves ballarines-amazones vestides amb mallots taronges donant-ho absolutament tot, de la seva DJ, Sophia Eris, i d'una empatia absolutament contagiosa. Ens va fer acompanyar-la als cors i a les coreografies i va carregar-nos de positivitat i autoestima. Les lletres de 'Cuz I Love You' són una reivindicació de l'auto-amor, d'enviar a la merda els fuckboys que van pel món trencant cors, de les talles grans, de cuidar-nos i trobar aquell espai dins de cadascú de nosaltres (segons ella situat 'between our titties") i tornar a ell sempre que ho necessitem. El concert va ser com una teràpia grupal d'autoajuda acompanyada de preguntes molt directes com: "who's gonna eat my pussy after the show?" (amb moviments i onomatopeies molt útils sobre com fer-ho "in a proper way").

Els moments àlgids van ser tots, però si n'hem de destacar alguns de concrets, poden ser l'aparició a l'escenari d'un munt d'artistes fans que es van sumar al ball, entre els quals hi havia La Goony Chonga, quan va cantar 'Good As Hell', que va fer-nos sentir exactament així i quan, per acabar el xou (perquè xou és la paraula), va tancar el concert amb la vuitantera 'Juice' ("ya-ya-ee, ya-ya-ee"), –amb moment flauta travessera inclòs– que tal com va dir-nos, s'ha convertit en número 1 a totes les ciutats d'Europa per on ha fet gira (normal!). Fem-ho aquí també! - Maria Junyent

Advertising
Kali Uchis
Foto: Primavera Sound

Kali Uchis: l'huracà colombià

'She's a hurricane, feel the Earth shake' diu una de les frases de 'Just a stranger', un dels millors temes del fantàstic llarg de debut de Kali Uchis, 'Isolation', que al disc canta al costat d'Steve Lacy (The Internet). Una frase que no pot ser més adecuada per descriure Uchis. Un huracà que fa tremolar la terra i que va debutar a Espanya amb aquest concert al Primavera Sound, com va dir ella en perfecte castellà (Uchis és nascuda a nord-amèrica però de familia colombiana). Ataviada amb un body de fantasia, vaporosa bata a conjunt i contundents botes blanques de xarol, Kali Uchis va apareixer a l'escenari baixant per les escales de la circular (i giratoria!) plataforma blanca que decorava l'escenari Seat mentre movia els malucs i sonàven les primeres notes de 'Loner', tema que tanca el seu primer EP, 'Por vida' (2015). Sensualitat i empoderament en una hora de concert on la barreja de R&B i ritmes llatins d''Isolation' en van ser els protagonistes totals i on no hi van faltar cap dels seus èxits, 'Tyrant’ (col·laboraciò amb Jorja Smith), ‘After the Storm’ (al disc al costat de Tyler, The Creator), ‘Dead to Me’ i versions de Don Omar ('Pobre diabla'), Pharrell Williams ('Beautiful') o del 'Creep' de Radiohead, totes portades brillantment al seu terreny. - Aleix Cabau

Concert de Neneh Cherry al Primavera Sound 2019
Foto: Erica Aspas

Neneh Cherry: sempre respectada

Divendres 31, Neneh Cherry va recollir el Primavera Award 2019 dins del Primavera Pro com a reconeixement a la seva carrera, a la seva coherència i per l'impacte que les seves cançons i la seva ideologia han tingut en diverses generacions. Perquè, en un moment on s'explora el rol actiu de les dones en la cultura, i en la música en particular, no podem oblidar que fa més de 20 anys que Neneh Cherry és feminista, parla de política i activisme i barreja estils com el hip-hop, el pop, el reggae i l'spoken word.

Dissabte va ser el dia d'altres dones potentíssimes com Rosalía –que va tocar abans que Cherry– i Solange –a la mateixa hora–, i que potser va fer que el concert de la sueca a l'escenari Pitchfork passés una mica desapercebut. Però davant la foscor del cel, la negror del mar de fons i la justa il·luminació, Neneh Cherry va ser llum. Llum i força. Si us havíeu oblidat d'ella, recupereu-la! Va ser un concert trufat dels temes del seu disc més recent, 'Broken politics' (2018) com 'Kong' i 'Syncronised Devotion', amb protagonisme de la percussió –interpretada amb mestria per Rosie– i on es van barrejar els sons electritzants amb els tribals –Cherry va fer una demostració de passos de danses africanes.

I a metitat del xou va arribar el 'hit' que segur que molts esperàvem però que no sabíem si passaria pel Fòrum: '7 seconds', en una versió més tranquil·la que la que va interpretar amb Youssou N'Dour als 90 però que tenia gust de glòria. Neneh Cherry encara té molt per dir i faríem bé d'escoltar-la! –Erica Aspas

DIVENDRES 31

Janelle Monáe, Primavera Sound 2019
Foto: Ana Páez

Janelle Monáe: Orgull

Començar amb l'obertura d''Així va parlar Zarathustra' és tota una declaració d'intencions: això serà èpic, prepareu-vos. I així va ser. El que ens va desfermar la Janelle va ser un xou immens i, a més, divertidíssim. Poc ha de demostrar ja la nord-americana. Cada àlbum que fa puja un nou graó de l'escala Monáe i el mateix es pot dir dels seus concerts. Si ja ens va meravellar amb la primera gira del ja llunyà 'Archandroid' (2010), aquest nou directe de presentació del 'Dirty computer' és una versió, actualitzada i perfeccionada fins al detall, del que ja ens havia seduït anys enrere. El seu directe és una demostració de tots els seus talents, que no són pocs: canta, rapeja, balla i alliçona com poca gent sap fer-ho.

Amb una banda gairebé 100% femenina –només hi havia un guitarrista; la resta, músiques i ballarines, eren totes dones–, va començar amb 'Crazy, classic, life' per continuar amb 'Screw', una reivindicació del sexe com a forma de revolució i d'oposició al sistema heteropatriarcal. 'Say it loud: I'm dirty and I'm proud', ens va cridar: sí, senyora. Com en els seus àlbums, el xou és una reivindicació de la negritud, de la llibertat sexual, dels drets LGBTIQ+, de l'orgull de les classes més desfavorides, amb constants referències a les panteres negres, conys gegants –els genials pantalons amb forma de vagina que protagonitzen el vídeo de 'Pink'– i a les 'dirty computers' que no volen formar part de Matrix.

Tot aquest missatge es vehicula a través d'una batedora musical per on es processen tots els gèneres de la música negra. Hi va haver disco dels 70 a 'Electric lady', un 'moonwalk' a la superfunky 'Make me feel' i homenatge al seu admirat Prince a 'Primetime' (fins i tot van sonar els acords finals de 'Purple rain'). Cap al final del concert, Janelle va moure el focus d'atenció cap al públic. A 'I got the juice' va fer pujar tres persones a ballar i després de 'Thightrope' –amb un final digne de James Brown–, ens va animar a cantar, tirar-nos per terra i va fer dos intents de 'stage diving'. Potser hauria sigut millor un parell de temes més en comptes de tanta interacció, però ella mana, esclar: she is the Q.U.E.E.N. –María José Gómez

Miley Cyrus: no és un pla B

No era una nit qualsevol per la Miley. A part de ser, a última hora, la sonada substituta de l'esperada Cardi B, també elegeix el mateix divendres 31 com a data per estrenar el seu vuitè disc. S'ho ha muntat bé perquè l'expectació sigui suprema i es respiri una munió molt diversa de fans. En un moment ens vam unir els amants de la Miley de la llengua hiperactiva i el pecat carnal amb els que encara canten Hannah Montana a ple pulmó. Les lletres del seu nou disc, 'She is coming', i el so de bateries i baixos a tot drap van precedir l'aparició d'una Cyrus segura d'ella mateixa, d'aspecte rocker i al so del seu últim èxit 'Nothing breaks like a heart'. Ens van sobrar segons per confirmar que la Miley confessava una altra mort i ja en van unes quantes. Que descansi en pau, ni rastre de l'excessiva i gamberra icona pop que va omplir el Sant Jordi el 2014

Torna sola, desinhibida com sempre, amb texans estripats, sense cap ballarí i uns grans bafles com a escenografia. Res més i tot. La seva peculiar veu de cigaló, a vegades amb dificultat per arribar a les notes, i una actitud desbordant van defensar 'hits' de totes les etapes de l'artista. 'Party in the U.S.A', 'Can't be tamed' o 'Malibu' van ser un repàs breu (ni una hora de concert) però intens i clarificador de la Miley que ens espera. 'Wrecking ball' va posar punt i final a un directe vibrant, senzill i, sobretot, que fa olor de nova etapa. –Marc Andreu

Advertising
Kate Tempest, Primavera Sound 2019
Foto: Ana Páez

Kate Tempest: l'esperança dels nostres dies

Si no existís Kate Tempest l'hauríem d'inventar. Perquè cada època necessita els seus poetes, gent que posi paraules a allò que tots pensem i sentim i patim però que no acabem de saber expressar de forma adequada. Ella ha visitat les ruïnes de la nostra civilització, n'ha recollit un grapat de cendres encara enceses i porta aquesta última brasa a la mà. I ens l'ofereix. És l'esperança, la flama amb la qual encendre de nou els cors i tornar a aixecar-ho tot, una oportunitat per “fer les coses diferents”, com va dir des de l'escenari Ray-Ban.

El Shakespeare del nostre temps és una rapera. Sap que tot és en els nostres cors turmentats i aquesta és la matèria prima amb la qual esculpeix els seus poemes. Va començar amb 'Europe is lost' i el seu paisatge pre Brexit desolador: és en aquest context de violència econòmica, política i social que maldem per estimar. El consumisme, l'alienació, la desconnexió entre nosaltres... malalties que només l'art, la música, concerts com el de Kate Tempest poden aspirar a guarir.

Va alternar peces de l'aclamat 'Let them eat chaos' (2017) amb cançons del nou disc que està a punt de sortir: 'The book of traps and lessons'. A cançons com 'Ketamine for breakfast' rapejava a un ritme infernal, fent gala del seu 'flow' virtuós i d'una memòria prodigiosa –pàgines i pàgines de versos que prenen forma davant nostre quan els diu, com per art de màgia–, però després s'imposava el ritme més reposat de les noves 'Firesmoke' o 'Three sided coin'. A 'I trap you', amb aquella base de música de fira, se'ns va aparèixer la Kate Tempest més lluminosa, la que dubta de l'amor però la que també sap que és l'única cosa que tenim: “l'amor és una cosa que es fa a si mateixa, l'amor és una trampa que es fa a si mateixa”.

Somrient, generosa, projectant la seva ombra en una mena de lluna de paper, la londinenca va fer que ens sentíssim una mica més humans, que ens estiméssim una mica més, que trobéssim una mica d'escalfor en els nostres cors maltractats. I encara ens ressona ara. –Borja Duñó

Tame Impala, Primavera Sound 2019

Tame Impala: de viatge

Com ja van fer a la seva última visita a Barcelona, al Primavera Sound 2016, la banda australiana Tame Impala va començar fort: despatxant el seu gran hit 'Let it happen' i disparant confeti al final del tema. El que podria semblar una decisió equivocada no va poder ser més encertada per fer-nos entrar de ple en un al·lucinat xou on les projeccions en directe, dignes de la 'gustera' d'un bon viatge químic brillen i hipnotitzen soles. Va ajudar també un so immaculat.

La banda, a més, va tocar en directe 'Patience' i 'Borderline', els dos avançaments que ja es coneixen d'un esperadíssim nou disc que no arriba. Decisió gairebé obligatòria, d'altra banda, per aportar una mica de novetat al set, i és que el pròxim juliol es compleixen 4 anys de la publicació de 'Currents' (2015), el seu tercer àlbum, que va suposar un canvi radical de popularitat i reconeixement al projecte liderat per Kevin Parker i del qual els seus temes són part essencial dels seus directes des que el van editar. –Aleix Cabau

Advertising
Rosa Pistola
Foto: Edu Sentís

Rosa Pistola: si no has de ballar, surt de la pista

Calentita como pan de panadero, barriendo el piso con el trasero, toda la grasa se desplaza por la terraza, quiero que hagas lo que no puedes hacer en tu casa”, canta Calle 13 a 'El Baile de los Pobres'. I què hi té a veure Rosa Pistola amb aquesta rima? Doncs que l’escenari El Punto by Adidas anava ple de culs de gèneres, mides, colors i procedències diferents, fregant el terra com si ens paguéssin per fer-ho i la nit no s’hagués d’acabar mai.

Jo per Rosa Pistola faig el camí fins al Bits –finisterre, allà on canvia el codi postal– quatre vegades, si cal. Perquè la colombiana punxa i produeix reguetón dur, explícit, del que ha de portar un ‘parental advisory’ de metre i mig i del que fa venir ganes de quedar-se a viure a l’infern. El 2018 va publicar ‘La línea del Sexxx’, un àlbum de ‘perreo pesado’, com canta El Habanero a la cançó homònima, on col·labora amb artistes del pal com la Goony Choonga i Mc Buseta. Qui no mou el cul en una sessió com la d’ahir, té orxata a les venes.

Fa només uns dies Rosa Pistola va presentar-nos una col·laboració de tres temes amb La Tiguerita, nova veu del regguetón i del hip-hop –abans Meli MC– amb només 18 anys i les coses clares: “si no vas a bailar, quítate de la pista”. Escolteu-la a ‘Nota Jamaicana’ ("hoy regreso por la mañana, ando perreando en la madrugada"…) o al seu 'Papi Chulo'. A banda de portar-nos el més nou de la festa, Rosa Pistola també va fer un homenatge a clàssics del gènere com Daddy Yankee i Lorna. 'Papi Chulo' és un himne que s’ha de punxar més. - Maria Junyent

 

Robyn
Foto: Sergio Albert

Robyn: no es fa la sueca

Suggeridora, amb pas estudiat i moviments suaus, Robyn irradia un so de mescles electròniques i bases harmonioses. Atmosfera onírica a punt, imatges en blanc i negre a les pantalles i la hiperactivitat a la qual ens té acostumats la sueca entra en 3, 2, 1... Doncs no, ens fa esperar però ens regala una primera part on la cantant no abandona el camisó amb què s'ha presentat mentre canta un dels single del seu nou disc, 'Honey'.

Sempre lligada a la dansa contemporània, els seus videoclips en són un exemple, en aquest concert no en podia faltar una bona dosi. Qui obre el ball i, a la vegada, fa de separador entre la part més melòdica i la part més enèrgica, és un solo d'un ballarí que aixeca els ànims d'un públic amb ganes de saltar. A base de sintetitzadors i pianos electrònics, la subtil i delicada Robyn esclata l'excel·lent ballarina que porta dins amb 'hits' com 'Dancing on my own' o 'Be mine'.

La festa està servida i el dance i l'electrònica regnen la zona, mentre una Robyn totalment desenfrenada s'entrega a la causa sense perdre en cap moment la tècnica. Unes grans mans blanques i entrellaçades coronen un escenari on domina el llum de neó i el blanc impol·lut. El dance enèrgic de 'Call your girlfriend' clouen un concert d'èxtasi però amb una dosi refinada de 'Honey' que el fan explosiu i confirmen que després de 20 anys de carrera Robyn segueix sent pionera. –Marc Andreu

Advertising
Brett Anderson
Foto: Dani Cantó

Suede: monstres del teatre

Tenallats entre la profecia de l'etern retorn i les lògiques 'revival', avesats com estem a les gires zombis tan mitòmanes com insubstancials i predictibles, la tornada a la carretera dels Suede tenia tots els ingredients per fer-nos arrufar el nas. Però no, perquè qualsevol nostàlgic que s'hagi preparat una mica la graella, tot i no haver escoltat res de la icònica banda dels 90 des de fa dècades, s'haurà adonat que el darrer disc –'The Blue Hour' (Suede Ltd./Warner, 2018)– és una petita troballa, un lament nocturn d'atmosferes gòtiques, un melancòlic cant de sirena 'glam', l'elegia d'uns monstres, que no dinosaures.

Amb tan bona teca sobre la taula, i amb un inici de concert calcat del tenebrista LP, tot feia intuir que la banda venia per reivindicar-se en present. A mesura que passaven els minuts, però, els de Londres van posar la marxa enrere per no tornar a caviar, i tot el concert va ser un viatge en el temps, una carícia d'enyorança amb una destinació final clara, els grans 'hits' de fa 25 anys.

Comunió absoluta amb el públic que va embogir en la part final amb les tornades dels emblemàtics 'Trash', 'Animal Nitrate', 'The Wild Ones”–una versió de solo a guitarra preciosa–i, per descomptat, el tancament amb 'Beautiful Ones' que tothom esperava per cantar a l'uníson. N’hi ha que se les saben totes.

Menció a banda, el líder i vocalista Brett Anderson, en plena forma. A tot el seu repertori de gestos desvergonyits i pretèrita elegància brit-pop de serrell immortal, cal afegir un control absolut d'un públic amb una edat evident, que es nota quan pràcticament no veus mòbils alçats fent 'stories' de cada estrofa. Brett Anderson que canta estirat a terra com tocat per un llamp; Brett Anderson que es passa mig concert jugant i desembolicant el cable com si no s'haguessin inventat els micros sense fil, Brett Anderson que salta la tanca i canta submergit entre el públic. Brett Anderson, teatre del bo. -Manuel Pérez

Carly Rae Jepsen al Primavera Sound 2019
Foto: Eric Pàmies

Carly Rae Jepsen: una màquina de fer èxits

Rivendel, anteriorment conegut com a Mórdor, ahir va tenir una reina –i no venia de Disney Channel–. Engalanada amb un vestit vermell transparent a mig camí entre llenceria i vestit de farbalans i uns pantalons curts i botes grogues –era una picada d'ullet a la senyera o a la bandera espanyola?– la canadenca Carly Rae Jepsen es va plantar dalt de l'escenari Seat sense més companyia que els seus músics i un cartell enorme amb el seu nom. Res més per omplir l'espai que ella movent-se amunt i avall, la seva potent veu i una quinzena de temes pop que demostren que ha trobat la fórmula de l'èxit.

Amb 'Call me maybe', Carly Rae Jepsen va aconseguir la fama mundial, estratosfèrica, i corria el risc de no poder desprendre's d'ella. Mentre artistes amb una història similar es neguen a interpretar la cançó que els va catapultar, Jepsen la va interpretar a la meitat del xou, baixant a la primera fila del fossat fent embogir el públic que va (vam) cantar el tema com si fos l'elixir de l'eterna joventut. Amb aquesta jugada, la cantant va demostrar la seguretat que té en les peces de 'Dedicated' –el seu darrer treball– i 'EMOTION', del 2015 i on va plantar la llavor del seu estil: melodies vuitanteres, sintetitzadors, tornades molt potents i un ritme que se t'emporta. Escolteu temes com 'Too much', 'Julien' o 'No drug like me' (amb la qual va obrir el concert) i us faran oblidar el 'Call me maybe'. –Erica Aspas

DIJOUS 30

Erykah Badu
Foto: Sergio Albert

Erykah Badu: la lliga celestial

Això de l'Erykah Badu pertany a una altra lliga. Quina meravella. És un regal d'aquells que saps que t'acompanyaran durant molt de temps, sobretot quan recordes moments com el d' 'Out my mind, just in time', quan, amb el concert acabat de començar, va sorprendre amb el seu registre més jazzístic. Quin control més exquisit de la veu, quin coneixement de les arrels de la seva música i quina capacitat per portar-la a altres mons. Era com sentir Billie Holiday, només que, de cop, distorsionava la veu un segon i ens transportava de seguida al seu nu soul característic. Jugant amb les cordes vocals, amb la caixa de ritmes i amb una banda impecable, la de Texas va demostrar perquè és la reina –la mare– d'això que anomenem R&B contemporani.

Sense guitarra, amb la percussió molt en primer pla, uns teclats que sonen com pluja fina i tres coristes, Badu en va tenir prou per embolcallar el públic i fer-lo entrar en un estat de gustosa flotació. Els hits de 'Baduizm', el seu debut de 1997, 'On & on' i 'Appletree', així com una versió d'Outkast, 'Liberation', van ser punts àlgids d'un concert que va avançar com una marea amable que ens va anar amarant. Badu va pretendre en tot moment fusionar música i audiència: "som un sol organisme", va dir. I a fe que ho vam ser. - Borja Duñó

Courtney Barnett
Foto: Christian Bertrand

Courtney Barnett: comunió a Rivendel

En el món de la música quan pensem en el nom de Courtney ja no ens ve al cap la nord-americana Courtney Love, líder de Hole i vidua de Kurt Cobain. L'ordre ha canviat, i ara pensem en Courtney Barnett. La GRAN Courtney Barnett, cantant i guitarrista australiana que va pujar a l'enorme escenari Pull&Bear del Primavera Sound, situat a un llunyà lloc anteriorment conegut com Mordor i que oficialment s'ha convertit en Rivendel gràcies a la gespa artificial que omple l'esplanada dels dos escenaris més grans del festival.

Després de debutar al Primavera Sound 2014 abans fins i tot que es publiqués el seu celebrat llarg de debut, 'Sometimes I sit and think, and sometimes I just sit' (2015), que va donar-li fama mundial, ara ha tornat per presentar per fi el seu segon àlbum, 'Tell me how you really feel' (2018), una nova mostra de sinceritat sentimental i guitarres crues que va traslladar de manera brillant en un directe en format de trio acompanyada per Dave Mudie a la bateria i Bones Sloane al baix.

Simplicitat, distorsió i guitarres condensades en una hora i quart de concert on va repartir equilibradament cançons dels seus dos àlbums, alguna dels seus primers EPs i el seu recent últim single, 'Everybody here hates you' i on va anar xerrant simpàtica amb el públic, preguntant si havia vist els més reposats nord-americans Big Thief (que van obrir un parell d'hores abans el mateix escenari) i amb qui va compartir com n'era de bonic mar que veia des de l'escenari. La comunió general va arribar al seu punt més alt quan van sonar els enganxosos riffs de guitarra d'un dels seus millors temes, 'Pedestrian at best'. - Aleix Cabau

Advertising
Christine and the Queens, Primavera Sound 2019
Foto: Sharon López

Christine and the Queens: xou total

En la nit del seu debut a l'Estat, Chris/Christine va oferir música, dansa i vells trucs d'espectacle de tota la vida –des d'una passarel·la elevada fins a canons de confeti, fum, jocs d'artifici...– en un xou energètic que va satisfer de sobres les expectatives dels molts fans que es van agombolar a l'escenari Primavera. Acompanyada de quatre músics i sis ballarins, l'artista francesa va fer un repàs de les perles dels seus dos discos publicats fins al moment. En una hora de concert va concentrar els seus hits –'Comme si', 'Girlfriend', 'iT', 'Tilted', 'Five dollars'...– i el seu missatge: no hi ha regles ni cotilles; és temps d'inventar-nos; ningú té dret a jutgar-nos per qui o com som; hem de reivindicar la bellesa de l'estrany, de l'outsider. Un bon resum del New Normal que proclama l'eslògan del Primavera Sound.

Tremendament magnètica durant tot el xou, Chris/Christine va aconseguir el silenci total del públic quan va entonar a cappella una emocionant versió de 'Heroes', de David Bowie, tot just després de fer un homenatge al 'Nasty', de Janet Jackson. I entre fums, coreografies i 'fuck the norm's ens va portar cap a un final de festa a l'altura de la resta de la nit. 'Intranquilité', un bonus track de 'Chaleur humaine', va convertir l'escenari en una disco en què no vols que mai s'encenguin les llums. Rodó. -María José Gómez

Apparat Primavera Sound 2019
Foto: Paco Amate

Apparat: pop vestit d'astronauta

Al llarg de set anys de silenci discogràfic, Sascha Ring –nom real al darrere d'Apparat– ha acumulat un conjunt de denses atmosferes sonores que han agafat forma i matèria en el seu cinquè disc que porta l'explícit títol 'LP5' (Mute Records, 2019). Aquest viatge interestel·lar té, com el mateix músic alemany reconeix, un fort component de resposta al grup Moderat, trio que comparteix amb Bronset i Snzary de Modeselektor.

Sense haver d'estar pendent de trobar "grans himnes pop", les seves energies s'han aturat sobre detalls i estructures, un viatge eteri amb un punt molt 'ambient', progressions postrock i una èpica simfònica molt més directa a l'emoció que a l'experimentació. Entre l'electrònica berlinesa, Ólafur Arnalds i les atmosferes sonores de la Björk de principis dels 2000. Una proposta, en definitiva, molt arriscada d'executar en directe pel perill seriós de no resoldre de forma adequada la part orgànica.

Per sort no és el cas. Apparat es va acompanyar de quatre músics ben versàtils per vestir amb percussió, contrabaix, violí i trompeta les parts menys electròniques del xou, que per moments s'enlairava cap a les profunditats de l'espai exterior amb un repertori de greus i cants de balena hipnòtics i absorbents, molt més lisèrgics que tel·lúrics. Sense tornades ni concessions als èxits de repertoris paral·lels, els temes cantats més populars –com 'Caronte' o 'Dawan'– van actuar de punts de fuga per animar un públic còmodament escarxofat en les butaques d'un Auditori Rockdelux entregat a la foscor.

Un viatge, en el fons, més amable del que podria semblar, menys iconoclasta del que aparenta, perquè en el fons la base pop vocal –un pèl monòtona– importa tant com el gruixut vestit d'astronauta simfònic que ens porta de viatge interplanetari. -Manuel Pérez

Advertising

Las Odio: amb ganes de més!

És complicat tocar al Primavera a primera hora del primer dia, sota el solano, quan la gent encara està sortint de la feina, fent la primera birra o trobant-se amb els amics. Però quan tens energia de sobres, lletres canyeres i subversió, et fiques al públic a la butxaca, encara que no ompli, ni de bon tros, l'escenari.

El quartet madrileny Las Odio va pujar a l'escenari Ray Ban amb tota l'artilleria que van disparar en poc més de 30 minuts: 'Cuchillas', 'Derecho a la pereza', 'Fieras', 'Vitaminas', 'Impresora 3D', 'Meritocracia'... Èxits del 'Futuras esposas' que les va fer despuntar i de 'Autoficción', el seu últim treball. Lletres i melodies que combinen la ironia i el riot grrrl que ens fan ballar, riure, i assentir amb el cap mentre dius "Amén, hermana".

Per què es programen concerts tan curts quan hi ha tant per escoltar? Ni les súpliques del públic per un bis ni les ganes de les noies per entregar-se al públic van aconseguir un "sí, toqueu un parell de cançons més" per part de l'organització. I va ser una llàstima. Com va dir la cantant, Paula, tornen a Barcelona el 22 d'aquest més i esperem que el concert duri una miqueta més. -Erica Aspas

Yaeji
Foto: Edu Sentís

Yaeji: Corea, Amèrica i una 'rave'

"Rain, make it rain girl make it"...Tothom estava esperant això, les primeres paraules de 'raingurl', el hit dels hits de DJ i productora coreana-americana, destacada Sound of the Year 2018 per la BBC. Però 'raingurl' no va arribar fins al final del concert, literalment l'última cançó. Durant tot el concert vaig sentir persones ansioses entre el públic que s'autocantaven fragments de 'raingurl' amb incontinència, només saciada quan va cantar la seva hipnòtica versió de 'passionfruit' de Drake.

Yaeji, nascuda Kathy Lee al 1994, barreja l'anglès i el coreà en temes de deep house i bases de hip-hop, ella sola sobre l'escenari, als plats i micro en mà, xiuxiuejant lletres amb una veu que és robòtica i suau alhora. Mentre la veiem ballar tranquila i contenta, com qui es mou per casa un dissabte al matí, com si hagués estat mil cops abans a l'escenari Lotus [el gustet de ballar sobre la sorra] un noi del públic s'apropa a dir-nos que no l'havia escoltat i que li sembla que "tiene mucho swag" ("SUAJ", diu). Yaeji cau bé sense haver de fer cap discurs sobre l'alegria que li fa ser al Primavera i te n'aniries amb ella a qualsevol festa i a qualsevol lloc. El públic balla suau, xampurreja paraules en un coreà (divertit), i s'hi està bé. Però tot i així, la cosa només arrenca realment quan arriba 'raingurl', que és l'excepció a una part de la sessió que es fa una mica monòtona. Sempre quedarà això: "When the sweaty walls are bangin’, I don’t fuck with family planning, make it rain girl, make it rain, make it rain girl, make it rain fins l'infinit" (...). - Maria Junyent

Advertising