[image]
[title]Només dos anys han necessitat Maria Arnal i Marcel Bagés per consagrar-se com una de les propostes més inspiradores de l’escena nacional. Parlem amb ells abans de presentar el seu primer àlbum, dimarts a l’Apolo, en un concert que ja té totes les entrades exhaurides de fa dies.
Heu estat dos anys treballant molt, abans de publicar el vostre elapé de debut.
Maria Arnal: Hem viscut en un estat de sorpresa constant per tot el que rebíem i alhora ha estat com un assaig d’alguna cosa. En canvi, aquest disc és el primer treball que tots dos podem dir que estem orgullosos i contents d’escoltar. Fins ara sempre acabàvem trobant-hi alguna pega. Tenim la sensació que '45 cerebros y un corazón' és la culminació d’aquesta etapa.
Marcel Bagés: La resposta que va haver-hi amb Verbena ens va sobrepassar. Per part nostra era més una fotografia del moment en què ens trobàvem que un treball realment seriós.
La rebuda popular i per part de la premsa us ha portat pressió extra?
MA: Som superexigents. Hem volgut que tot tingués nivell, des del repertori fins al grafisme. Esclar que hi havia pressió, però els primers a posar-nos-la hem estat nosaltres mateixos.
MB: Potser és la primera vegada que faig un disc i que, en comptes de treure’l i picar portes, aquestes ja estan obertes. Això et dona un punt de nerviosisme.
El títol, '45 cerebros y un corazón', ve d’una notícia publicada en premsa.
MA: Sí, és una història real d’una fossa comuna que van trobar a Burgos, una notícia que em va impactar i d’on va sortir una cançó. Vam estar pensant diversos títols i aquest ens va semblar prou potent, lligava molt bé amb tot: donava veu, vida i llum a un fet tabú. Sempre hem treballat la memòria com a tema central i aquest títol funcionava, tant en l’àmbit estètic com en el conceptual. També vam fer assaig-error preguntant a amics i els va agradar força.
Torneu a adoptar un tema conceptual, aquest cop al voltant de la memòria.
MA: Sempre ho hem fet així. A 'Remescles, acoples i melismes' ens aproximàvem a les cançons des de la quotidianitat i a 'Verbena' era la festa, l’espai de trobada, el ritual, la nit... Al disc, el ventall és molt ampli, i també inclou la manera com els astrònoms entenen la memòria: diuen que tota forma de llum és memòria perquè el cel que vivim ja és un cel passat, que surt a 'Tú que vienes a rondarme'. O els multiversos de 'Desmemòria'. Al final hi havia dues triades: la del silenci, foscor i mort contraposada a la veu, llum i vida.
A qui va dirigida Canción total?
MA: És una cançó d’un amic, Héctor Arnau de Las Víctimas Civiles, que tot i ser d’amor, és tan irònica que no ho sembla. És molt crítica i defineix l’horror del nostre món, un tema romàntic que segueix les lògiques del capitalisme i el consumisme. Vivim un moment molt trist on l’estimem’ es transforma en ‘comprem’.
MB: La ironia, potser no l’havíem treballat gaire fins ara [riu].
Heu escollit la cançó més pop, 'Tú que vienes a rondarme', com a carta de presentació.
MB: És un tema 100% nostre (música i lletra), va aflorar al tram final de la gravació i va agradar a tot l’equip amb què treballem.
També heu recuperat repertori antic.
MA: Això són dos anys sencers de la nostra vida, i aquestes cançons ens han acompanyat des d’un bon principi.
MB: Les gravacions antigues no els feien justícia
