Ara que València té un president amb ínfules de cantant melòdic –Mazón volia anar a Eurovisión– i es qüestiona la unitat de la llengua (si el valencià no és el mateix que el català, què coi parlen els argentins? Patagònic?), una banda com els valencians Mossén Bramit Morera i els Morts té més sentit que mai.
Aquests valencians són un Frankenstein de molts vessants del rock and roll vintage, però amb un fet denominador: l'estima i pràctica de l'estil més macarra del gènere, sempre cantat en la llengua de Sant Vicent Ferrer. Ara bé, la seva presència escènica és més aviat diabòlica: el cantant Ramon Morera –que vindria a ser un Lux Interior d'albufera– encapçala un grup de sis músics que combina el garage-punk amb el shock-rock d'estètica de Jack l'Esbudellador. Sang, suor i capes victorianes amunt i avall.
Són un poti-poti de molts subgèneres –psychobilly, garage-punk, rhythm & blues, revival psicodèlic, enriquits per la calidesa del saxofon negre i gruixut de l'EduRocket– i tenen els nassos de valencianitzar pedrades com el 'Teenage head' dels Flamin' Groovies ('Testa de donzell'!) i fer-ne de seves com 'Nicomedes', dedicada a l'insigne botxí que va innovar el garrot vil. Fa més de deu anys que roden, i avui presenten el seu primer disc de llarga durada: 'Cadàvers exquisits', compendi necròfil i festivament polític. Sarau 'bizarre' a l'aire lliure i per la patilla (mai millor dit)!
