The Cult van sorgir a Anglaterra a mitjan vuitanta com a una de les bandes que va liderar el moviment post-punk, mesclant el misticisme de The Doors amb les atmosferes gòtiques de bandes com Bauhaus. Van gaudir de l'èxit com a grup de rock indie i amb bases ballables–Recordeu l'exhibició de fulards de "She sells sanctuary"! que com qui diu va influir fins i tot en Locomía i els clubs eivissencs!– però quan es van reconvertir al hard-rock ho van petar en l'àmbit mundial. "Electric" (1987) és el millor disc d'AC/DC dels anys vuitanta (amb permís de "Back in Black") i amb "Sonic Temple" (1989) es van erigir en banda central del rock dur de Los Angeles, competint de tu a tu amb Guns'n'Roses.
La posterior carrera d'Ian Astbury i Billy Duffy (cantant i guitarrista als qui podem aplicar literalment l'adjectiu icònics) sempre ha fluctuat entre la foscor amb matisos psicodèlics i les ramificacions del rock de guitarres més directe, des del rock dur clàssic a les noves tendències, com l'stoner rock a què es van adscriure a meitats dels 2000. El seu darrer disc, "Under The Midnight Sun" (2022) és un recordatori de tots els seus trajectes musicals –amb preeminència per la foscor vuitantera– i que deixa ben clar que, facin el que facin, sonen sempre a The Cult. Són només vuit cançons, rotundes i que es canten com els himnes que tots els fans tenen al cap, i que sentirem en un concert ben segur sòlid com una roca, la marca de la casa (menys aquella cèlebre vegada en un festival basc on Astbury va sortir a l'escenari amb la vestimenta i la desgana de qui baixa a comprar el pa en pijama, però això no cal recordar-ho!).
