[title]
'Oppenheimer', o 'Com vam aprendre a començar a preocupar-nos i a odiar la bomba', és la pel·lícula més ambiciosa de Cristopher Nolan fins ara. Fins i tot en una pantalla IMAX en 70mm, el format on definitivament hauries de veure-la, els seus temes i idees es desborden. El resultat és una pel·lícula obstinadament inflexible en la seva intel·ligència, amb defectes en l'esperit del seu protagonista, convertida en una de les seqüències visuals més sorprenents des de '2001: Una odissea a l'espai', i completament apassionant, fins i tot amb les tres hores de durada. Amb la seva dotzena pel·lícula, Nolan atomitza les expectatives del que una superproducció pot o ha de ser.
I només ell ho podria haver fet. No només perquè durant una part del metratge un grup de paios amb bates de laboratori escrivint fórmules complexes a pissarres fan que 'Interstellar' sembli 'Barri Sèsam'. O perquè el protagonista, el físic nuclear i pioner de la bomba atòmica J. Robert Oppenheimer, sigui un carismàtic (però no tan reconegut) Cillian Murphy, i que les dues grans estrelles, Robert Downey Jr. i Matt Damon, tinguin papers secundaris destacats, però poc cridaners. I fins i tot perquè, en un món d'imatges generades per ordinador, Nolan aposta per recrear l'efecte de l'explosió de la bomba atòmica de manera real (amb una barreja de benzina, pols d'alumini, magnesi i propà que no heu de provar de fer a casa).
Uns paios amb bates de laboratori escrivint fórmules complexes a pissarres fan que 'Interstellar' sembli 'Barri Sèsam
Només Nolan podia fer que aquest tema potencialment prohibitiu sigui tan emocionant. El ritme d''Oppenheimer' és com el d'una reacció en cadena, cadascuna de les seves composicions, immaculadament il·luminades per Hoyte van Hoytema, se succeeixen en cascada fins a assolir un clímax immensament satisfactori que et deixa impactat.
El físic interpretat per Murphy s'encarrega de dirigir el 'Projecte Manhattan' durant la guerra, reunint un equip de cervellets per convertir en armes els recents descobriments en l'àmbit de la física quàntica, inicialment contra els nazis, encara que finalment i de manera controvertida, contra el Japó. Damon interpreta amb gust un tinent general que controla la missió al desert de Nou Mèxic i accentua la gravetat del tema. Florence Pugh i Emily Blunt estan fantàstiques com les dones que treuen la humanitat d'Oppenheimer, a la pel·lícula més romàntica de Nolan fins ara (encara que segueix sense ser tremendament romàntica).
El que està en joc aquí és el més gran i més creïble que ha fet Nolan fins ara, cosa que aconsegueix amb algunes preses poc tranquil·litzadores del planeta immolant-se, un disseny de so esgarrifós i la gran música de Ludwig Göransson, a l'estil de Hans Zimmer.
Però no és perfecta. Tom Conte fa un Albert Einstein jovial, però poc convincent (Michael Emil fa un millor treball a 'Insignificance', de Nicholas Roege, una fascinant peça complementària per a 'Oppenheimer') i l'accent danès de Kenneth Branagh rellisca com un neutró lliure interpretant el mentor de física d'Oppenheimer, Niels Bohr. La sobtada escena de nus és més incòmoda que sorprenent. I de vegades, el diàleg sembla que està dissenyat per posar el públic al dia (atenció a Alden Ehrenreich com 'l'assistent del Senat que explica coses').
És un cub de Rubik de gèneres unit per un magnètic Murphy i la confiança indestructible del cinema de Nolan
Per ser justos, hi ha moltes coses que necessiten explicació. 'Oppenheimer' abasta una època en què el món girava sobre el seu eix com el passadís d''Origen', i el guió de Nolan, basat en la biografia 'Prometeu americà', guanyadora del Pulitzer el 2005, aborda aquesta complexitat amb un efecte satisfactori. Fa servir la fotografia en blanc i negre per avançar ràpidament cap als problemes d'Oppenheimer després de la guerra amb les faccions de McCarthy i l'amarg polític interpretat per Downey Jr, per després tornar als seus colorits anys de formació a Cambridge i Alemanya, abans de traslladar-se a l'àrid desert de Nou Mèxic per a la construcció de la bomba i amb els rumors d'un agent soviètic infiltrat al camps.
És un cub de Rubik de gèneres (thriller, drama judicial, pel·lícula de guerra, romanç, agent en una missió), unit per un magnètic Murphy, que porta el pes de la creació que canviarà el món reflectit en un rostre cada cop més demacrat, i la confiança indestructible del cinema de Nolan.
L'efecte acumulatiu és tan impressionant i oposat a qualsevol cosa que estigui fent Hollywood en aquests moments, a excepció de l'atrevida 'Barbie', que fa que se senti com una forma d'art completament diferent. I sincerament, al·leluia per això.
