Alauda Ruiz de Azúa: “Que deixi de petar-ho? No vaig poder fer la meva primera pel·lícula fins ja passats els 40 anys”

En només tres anys ha passat de ser una desconeguda aspirant a directora de cinema, bregada en curtmetratges i en el món de la publicitat, a convertir-se en un dels noms clau de la ficció audiovisual espanyola actual. Amb Cinco lobitos (2022), una mirada a la maternitat i a la conciliació que posava el focus més en les ombres que no pas en les llums, va guanyar Goya, Feroz i Biznagas. Amb Querer (2024), una de les millors sèries originals de Movistar Plus+, va posar sobre la taula un tema com el del consentiment dins del matrimoni. I ara, amb Los domingos, s’ha endut el premi gros a l’últim Festival de Sant Sebastià explicant la història d’una adolescent que rep la crida del Senyor, convençuda de dedicar-li la vida com a monja de clausura.

Tres produccions que han situat Alauda Ruiz de Azúa entre les veus més rellevants del cinema espanyol. I tres produccions que coincideixen a disseccionar i qüestionar la institució de la família, que tantes vegades no té res a veure amb el retrat confortable que marquen els cànons. En el cas de Los domingos, la cineasta planteja un escenari que pot resultar una mica, com ella diu, exòtic (qui, en ple segle XXI, es planteja abandonar-ho tot i retirar-se a un convent?) per reflexionar sobre la llibertat a l’hora de prendre segons quines decisions i sobre el paper de la religió i les vocacions en les nostres vides. És una pel·lícula complexa, sensible, austera i extraordinàriament intel·ligent, que mostra el conflicte i els personatges sense jutjar ni prendre partit, deixant-nos marge per decidir com a espectadors.

Protagonitzada per Patricia López Arnaiz, Miguel Garcés, Nagore Aramburu i la lluminosa debutant Blanca Soroa, Los domingos és cinema majúscul, que inicia la seva trajectòria a les sales el 24 d’octubre i que estarà entre les grans favorites en la pròxima cursa de premis. 

Alauda, deixa de petar-ho, no?
[riu] Bé, en la meva defensa diré que em va costar molt rodar una primera pel·lícula, perquè vaig fer Cinco lobitos ja passats els 40 anys. També és veritat que és màgic tot el que m’ha passat en molt poc temps, però cal celebrar-ho. Tot puja, tot baixa, però quan passen coses bones cal celebrar-les.

En qualsevol cas, has irromput al cinema espanyol com un vendaval. Com convius amb l’elogi?
Bé, jo ho porto amb alegria, perquè de sobte et veus en una situació que et permet aixecar projectes, pots anar a llocs i t’escolten, i hi ha interès, i a més has connectat amb el públic... Que bonic viure això! Però també ho porto amb cautela. Tinc la sensació que per a mi tot ha estat un aprenentatge molt ràpid. I he après que, ara mateix, és important escriure alhora que dirigeixo. Perquè escrivint trobo moltes coses que després utilitzo en la direcció, i durant el rodatge també reescric. No m’agrada dissociar l’escriptura del projecte. Aquest és un dels aprenentatges, o de les apostes. M’agrada entrar en llocs que em generen incomoditat, o en preguntes de les quals no tinc totes les respostes. De sobte sento que això m’alimenta en el procés creatiu i ho gaudeixo moltíssim. I, d’alguna manera, fins ara he compartit aquest procés amb l’espectador.

Hi ha una coherència temàtica entre Cinco lobitos, Querer i Los domingos: el qüestionament de la família com a institució.
Sí, crec que aquest qüestionament de la família hi és, segurament, d’una manera més intuïtiva i visceral des de Cinco lobitos. I a Querer, per descomptat, perquè la família actua com a mecanisme opressor de la protagonista. A Los domingos ja m’he permès qüestionar-la des d’un lloc encara més dolorós, que és el lloc dels afectes i de la comunicació, en el sentit que tots creixem amb aquest relat que la família és un lloc de refugi, d’afectes honestos. Però no sempre és així. I de vegades fa molta por trencar amb la família, perquè tenim molt interioritzat que és una institució molt forta. Però la família també pot ser un lloc molt dur, on no hi trobis refugi, on no sigui tot tan net i tan bonic i tan afectuós. Crec que Los domingos sí que qüestiona aquesta institució familiar o aquest relat de la família.

La família també pot ser un lloc molt dur, on no hi trobis refugi, on no sigui tot tan bonic i tan afectuós

Tinc la impressió que aquest és el veritable eix que travessa la pel·lícula, més enllà de la crida d’una adolescent que vol fer-se monja...
És veritat que a les entrevistes estic parlant molt de la vocació religiosa, perquè té alguna cosa d’exòtic, en ple 2025. Això hi és, a la pel·lícula, el qüestionament que es fa d’aquest procés. Però per a mi, la decisió de la protagonista és el tret de sortida del viatge familiar. Realment la pel·lícula es construeix al voltant d’això: comença amb la família reunint-se els diumenges i acaba amb la família en un altre lloc completament diferent. Per a mi, el viatge de la pel·lícula és en totes aquestes fragilitats i esquerdes que afloren i que segurament s’arrossegaven des de feia molt temps.

Al voltant de la família hi ha també un altre gran tema: l’adolescència...
Sí, i a més ha estat bonic veure que aquesta part connecta molt amb bona part del públic. Aquest moment en què dins la família hi ha un adolescent que, en qüestió de mesos, serà legalment major d’edat per poder prendre les seves decisions, i com això et situa a tu com a adult. Quan tenies tot el teu discurs i les teves expectatives muntades, de sobte ve un adolescent i t’ho desmunta. I tampoc tens tantes eines per convèncer-lo o acostar-t’hi. Es generen aquests abismes. Ha estat bonic veure com molts pares i mares amb fills adolescents connectaven amb aquesta por de perdre el fill, de no saber com protegir-lo o com explicar-li segons quines coses.

No sé si el misteri de la Santíssima Trinitat és més gran que el misteri de l’adolescència...
Bé, és que l’adolescència té alguna cosa... no sé si misteriosa, o potser és que se’ns oblida com n’és, de complicat, ser adolescent. Ens fem grans i oblidem què era viure aquell moment en què deixes de ser nen i t’enfrontes a coses molt adultes sense tenir cap perspectiva adulta. Una psicòloga em va dir una cosa molt interessant: que l’adolescència és justament l’època de la incoherència. El natural per als adolescents és ser incoherents, perquè s’estan buscant, estan sentint moltíssimes coses per primera vegada, coses molt intenses. Aleshores, moltes vegades demanem als adolescents una coherència que no va amb el moment vital que viuen.

Moltes vegades demanem als adolescents una coherència que no va amb el moment vital que viuen

Els personatges de les teves històries són rics en matisos, i ets respectuosa amb tots els punts de vista.
Sí, a Los domingos, per exemple, és veritat que hi ha personatges com el de la Maite [Patricia López Arnaiz] que em resulten més propers, per la meva educació, per la meva edat, per moltes raons. Amb altres personatges em costa més, però faig l’esforç igualment, i sempre és molt interessant perquè fins i tot amb persones que creus que et resulten molt alienes pots trobar-hi alguna cosa en comú. Pot ser una soledat, una ferida determinada, una por. I des d’aquí construeixo el personatge, més des del que hi entenc i no tant des del que em costa connectar-hi.

No hi ha judici.
No, no hi ha intenció d’imposar res. Per això sento que era una aposta complexa i estic molt feliç que el públic que ja l’ha vista hagi entès la proposta i hagi entrat molt bé en aquest espai que li deixa la pel·lícula per treure’n les seves  conclusions. M’agrada dir que és una pel·lícula que no t’imposa res, però tampoc deixa que tu li imposis res. Si hi vas amb una idea preconcebuda, si hi vas esperant que la pel·lícula et feliciti per les teves creences o per les teves no creences... Los domingos no és aquesta mena de pel·lícula. No intenta complaure’t. Intenta desafiar-te perquè siguis tu qui en tregui les conclusions i qui jutgi allò que se t’ha mostrat amb molta cura i rigor. Aquest és el viatge, o l’intent de viatge, que té la pel·lícula.

M’agrada dir que és una pel·lícula que no t’imposa res, però tampoc deixa que tu li imposis res

Anem a l’exòtic. Que l’espectador es plantegi què faria si la seva filla li digués que vol fer-se monja de clausura.
Dic exòtic perquè és una cosa poc habitual. Dic exòtic perquè resulta fascinant per estranya, per ser una cosa que veus molt lluny de tu. La gent que té certeses molt absolutes sempre em produeix una certa sensació d’irrealitat. Allò real té a veure amb no saber gaire bé, amb haver de pensar tota l’estona: què faria jo, com ho jutjaria, per què. Per a mi és molt important que siguis capaç d’argumentar-te el perquè del que penses. La gent que segueix un dogma molt clar, que té una certesa absoluta, sempre em sembla fascinant, gairebé per irreal o poc humana. I més enllà del religiós, o del punt de vista sociològic o cultural, també és molt interessant com tots podem sentir la necessitat de creure en alguna cosa. Pots sentir-te vulnerable quan a la vida et passen coses com la pèrdua, que la parella no funcioni, o que la família no sigui el que hauria de ser. Aquí hi ha alguna cosa universal.

En qualsevol cas, hi ha un xoc de dos mons.
Quan la gent es mou amb certeses absolutes, de vegades es genera un aire de superioritat moral que també era molt interessant d’explorar. Perquè aquesta superioritat moral és una cosa que transiten tant els personatges religiosos com també el personatge de la Patricia, que està als antípodes. I aquesta superioritat moral que et dona pensar que tens la raó absoluta dinamita qualsevol pont de comunicació o d’acostament a l’altre.

Fa uns quants anys que el cinema espanyol produït a les perifèries està creixent i triomfant. A Galícia, a Catalunya i al País Basc, amb el teu cinema o el dels Moriarti com a màxims representants. Com ho veus?
Jo acabo d’arribar. He fet moltes coses, però en poc temps, i abans pràcticament no tenia cap contacte amb la indústria. Aleshores la meva sensació és meitat com a espectadora i meitat, ara sí, com a part de la indústria. Recordo un moment en què hi havia una certa tendència, o creença, que es podia fer un cinema globalitzat, una mica de marca blanca, sense localismes, amb narratives que podien passar gairebé a qualsevol lloc. I no sé si ha estat una reacció a la contra, o si ens hem adonat que hi havia alguna cosa més potent en la diversitat, en allò més local, en allò més particular. Potser n’hem pres consciència o simplement ens ha interessat per vivències personals o per processos creatius, però ara anem cap a l’específic, cap al local. Per a mi –no vull parlar per la resta– en això hi ha alguna cosa més honesta. I el tema de l’honestedat en el cinema és una cosa sobre la qual penso bastant, perquè crec que és un dels grans poders que té el que fem: que hi hagi honestedat en la mirada, en els personatges, però també en el món que retrates, sabent de què parles.

Després de Cinco lobitos vas rodar Eres tú, una pel·lícula per a Netflix, tota una raresa dins la teva obra. Va ser un encàrrec que no havies escrit tu. Com integres dirigir projectes no personals en el que pugui venir?
Jo vaig projecte a projecte, no visc en el futur, però Eres tú va arribar en un moment molt concret: acabava de rodar Cinco lobitos i no sabíem què passaria amb la pel·lícula. Era cinema independent, i després van passar coses meravelloses: vam anar a la Berlinale, vam guanyar Màlaga, mil coses. Però en aquell moment no sabia què passaria. Aleshores, de sobte, va aparèixer l’oportunitat de fer Eres tú, i em va semblar una experiència d’aprenentatge, d’agafar ofici, i també de poder-me finançar els mesos següents mentre escrivia el següent projecte personal. Perquè una també ha de veure com se’n surt a la vida real. Va ser un gran aprenentatge: m’hi vaig endur amics i amigues que mantinc, i vaig agafar molt ofici. Em va resultar molt interessant fer l’exercici de dirigir un guió que no havia escrit jo, i en un codi molt clar de gènere, la comèdia romàntica. Després, Cinco lobitos va començar a créixer, vaig poder fer Querer, i ara mateix em trobo més còmoda escrivint i dirigint, aprenent més sobre el meu procés creatiu. No ho sé, però jo sempre estic oberta. Per a mi és més important el que em desperti el projecte, no soc gaire quadrada en això. Però ara mateix sí que estic escrivint jo per dirigir jo.

El que estàs escrivint és una sèrie sobre OnlyFans...
Sobre plataformes del tipus OnlyFans, sí, aquestes que permeten als creadors generar contingut explícit, sexual, per a adults.

I tornes a col·laborar amb l’Eduard Sola, el guionista de Casa en flames, amb qui ja vas treballar a Querer (aleshores també amb Júlia de Paz). Què té de bo i de dolent escriure sola o fer-ho acompanyada?
Escriure amb algú, i encara més si és amb l’Eduard, que és increïble, té moltíssim de bo. Sobretot, et treus molta solitud de sobre: tens una conversa constant sobre el projecte. Si un tira per aquí, l’altre pot tirar per allà, buscar solucions. A més, l’Eduard és molt generós, perquè ve en pla “soc el teu fidel vassall, vinga, cap a on vols que anem?” i hi confia molt. El que passa és que, de vegades, hi ha projectes... Los domingos venia amb mi des de feia tant de temps, i el sentia tan personal, ja el tenia tan a dins, que sentia que era un viatge que havia de fer en solitari. Es tracta d’escoltar què et demana el projecte.

Has escrit sobre la maternitat, sobre el consentiment, sobre la religió i l’adolescència, sobre la família i ara sobre aquestes plataformes de contingut. No t’hi poses per poc...
Bé, crec que soc una mica inconscient, també perquè sempre entro als projectes per una curiositat que sovint és molt humanista i molt ètica. M’interessen els dilemes que no són fàcils de resoldre i que requereixen una conversa profunda. I aquí normalment ja em tens guanyada. Si veig que aquesta curiositat es manté, em ve de gust escriure-ho i investigar-ho. En el cas d’aquest nou projecte no puc avançar gaire, però bé, és un espai de contradiccions molt interessant. Com les que hi havia a Querer i a Los domingos: perquè, per exemple, plataformes com OnlyFans són llocs on hi ha una lògica i unes dinàmiques molt patriarcals. Però, alhora, també hi ha noies que de sobte guanyen molts diners, i diuen que això les empodera. Hi ha tot un debat sobre què és l’empoderament que a mi personalment m’interessa. Entre moltes altres coses...

M’interessen els dilemes que no són fàcils de resoldre i que requereixen una conversa profunda

Acabo. Què fas els diumenges?
Doncs si puc, m’agrada anar al cinema o veure una pel·lícula a casa. Per a mi, els diumenges són dies d’intentar fer molt poqueta cosa, i només coses que donin plaer, per suportar el dilluns.

A missa no hi vas...
A missa no hi vaig [riu].

T'agrada el cine? Aquestes són les millors pel·lícules que s'estrenen aquest mes