Alba Flores: "L’essencial de la meva família té a veure amb l’art, no tant amb la fama"

Explica que, quan va morir, ella estava una mica enfadada amb el seu pare. L’Alba no es va poder acomiadar, ni tan sols va assistir al funeral. Tenia 8 anys, i el rebombori mediàtic va fer que protegir-la fos una obligació. En només quinze dies havia perdut el pilar de la família, l’àvia “Oleole”, com ella l’anomenava; la Lola Flores, com l’anomenàvem la resta. Devastat per la tristesa, i mentre el seu àlbum Cosas mías semblava fer-lo imparable en el món de la música, l’Antonio no ho va poder suportar. Han passat tres dècades, i l’Alba Flores (Madrid, 1986) ha recorregut un llarg camí de reconciliació, d’autoconeixement, de posar les coses al seu lloc i d’atrevir-se a dir en veu alta allò que mai no havia gosat preguntar.

El Festival In-Edit de Barcelona acaba d'estrenar un documental que arribarà a les sales el proper 28 de novembre i que és, al mateix temps, un exercici catàrtic per a la família González Flores –i en especial per a l’Alba– i un lluminós homenatge-celebració de l’art d’un home únic que va marxar massa aviat. És impossible sortir de la projecció de Flores para Antonio sense que alguna llàgrima travessi la galta d’un espectador remogut per dins. Però l’efecte d’aquesta pel·lícula, codirigida per Isaki Lacuesta i Elena Molina, és també el d’una abraçada sentida i amorosa.

És a través de la mirada de l’Alba, de les seves xerrades amb les tietes Lolita i Rosario o amb vells amics del seu pare, dels descobriments, de les capses de fotografies, de les gravacions de maquetes, dels vídeos casolans i, també, de moltíssimes imatges televisives, que el documental ret homenatge a l’artista i a l’home, relata la recerca d’una veu pròpia i no n'amaga les ombres: les vulnerabilitats, les addiccions, els amors trencats. “Sabemos cuál es mi dolor, por favor dame calor”, cantava l’Antonio. I la pel·lícula ens el dona.

Compartir i celebrar el teu pare: Flores para Antonio és un viatge emocional enorme, i suposo que ja has començat a notar que molts el compartim amb tu.
En realitat ja ho notava d’abans. Per això també em vaig animar a fer una cosa així. Durant tota la meva vida, crec que no hi ha hagut una setmana en què no s’hagi acostat alguna persona a parlar-me'n, del que havia significat la música del meu pare a les seves vides, de com van sentir la seva pèrdua o, fins i tot, de com se’n recordaven o d’on eren quan va morir. Això ha estat així al llarg de tota la meva vida, des que tenia 8 anys. Llavors sabia de bona mà que hi havia un nombre considerable de gent amb, diguem-ne, un anhel que hi hagués alguna cosa sobre ell més enllà de la seva música. Intuïa que tindríem un públic interessat. Aleshores, bé, també aquesta és la meva resposta a l’afecte rebut per part de totes aquestes persones durant tota la meva vida. A mi mai ningú se m’ha acostat parlant-me malament del meu pare... No, no, al contrari, tot han estat paraules d’afecte, i d’alguna manera aquest afecte, doncs, calia correspondre’l, oi? No només cap a ell, sinó també cap al seu públic.

Mai ningú se m’ha acostat parlant-me malament del meu pare

Vas trigar a decidir-te a emprendre aquest viatge...
Bé, és que ni tan sols sento que m’hi decidís. Ha estat com si m’hagués anat esdevenint. He anat superant etapes a la vida, he fet teràpia, he anat col·locant les vivències que he tingut amb tot aquest assumpte, i crec que m’ha arribat un moment –justament per haver complert més anys dels que va tenir el meu pare en vida– que m’ha posat al lloc de poder mirar amb maduresa el meu propi pare i també la meva pròpia història.

Flores para Antonio segueix el trajecte vital i artístic del teu pare. Però també, com li he sentit dir a l’Isaki, és una pel·lícula sobre una nena que no pot cantar fins que, d’alguna manera, fa les paus amb la memòria del pare. Com la pel·lícula es converteix en el que és?
Primer volíem fer un homenatge i una celebració del meu pare, i punt. Però després, parlant amb l’Elena i amb l’Isaki, ells van veure clarament ja des del guió que jo era un personatge en aquesta història. En explicar-los com jo ho havia viscut tot plegat, els va semblar que l’interessant era explicar el relat a través meu, a través de com jo el buscava, de com volia integrar el meu pare a la meva vida, de la meva necessitat de repassar com havia estat la seva vida i la seva mort perquè jo pogués ser una persona més completa. L’Elena i l’Isaki van veure-hi un valor i em van animar a posar-me davant de la càmera. I amb això, el que vaig veure va ser una oportunitat que la vida m’estava oferint ara mateix: una oportunitat de fer un pas gran per a mi, i probablement per a la meva família. I segurament compartida amb el comú d’altres persones a qui també els pugui resultar útil. Perquè converses pendents... dubto molt que hi hagi cap família que no en tingui. Així que vinga, endavant!

Tenia la necessitat de repassar com havia estat la seva vida i la seva mort per poder ser una persona més completa

La pel·lícula és un homenatge al teu pare, però també a la teva mare, Ana Villa, que és fonamental per oferir un retrat complet.
Home, esclar. Una de les pautes que per a mi era importantíssimes era transmetre a l’Isaki i a l’Elena que no podia haver-hi homenatge al meu pare sense homenatge a la meva mare. Perquè, durant tots aquests anys, ella ha cuidat el llegat del meu pare, i entre aquest llegat m’hi trobo jo com a filla de tots dos. La meva mare és una persona que m’ha donat una lliçó d’amor molt gran. Perquè, més enllà de com li podien haver fet sentir certes coses, ella sempre ha apostat perquè el llegat i les cançons del meu pare tinguessin el seu lloc, que la gent les escoltés. Encara que per a la meva mare, per exemple, sentir Siete vidas sigui una cosa molt dura i molt difícil. Ella dona una lliçó d’amor i no només cap al meu pare, també d’amor a l’art.

Aquest ha estat un procés llarg que va començar amb el rodatge i que...
...va començar abans, amb la preproducció, imagina’t, perquè també soc productora del documental. Hi ha hagut molts processos que s’han anat solapant, uns per sobre dels altres. El procés va començar abans del rodatge, quan ens preguntàvem què volíem fer i com volíem fer-ho. Jo tenia clar que no volia fer un contingut per a televisió. Volia oferir una altra cosa, una cosa que fos especial, un esdeveniment. Una cosa més condensada, una pel·lícula, que la gent tingués l’oportunitat de veure en una sala, amb els llums apagats, i emprendre aquest viatge. Fer la pel·lícula ha estat una escola de cinema impressionant per a mi.

...va començar en la preproducció, doncs, i al que jo anava: entenc que el teu viatge encara no està complet.
Ah, no, esclar! És el viatge de la vida. Hem retratat un instant de tot aquest trajecte, un moment important que és també un pas gran. Però la meva vida continua i segueixo processant coses. Es veu molt clarament amb l’arxiu, i això és el graciós: hi ha tantíssim arxiu sobre la meva família –i ja no et parlo dels nostres vídeos casolans–, em refereixo a arxiu públic, que és infinit. Estàvem finalitzant el muntatge i apareixien més coses. Ja amb la pel·lícula muntada, seguien sortint imatges noves, i això continuarà passant. I són coses que, en l’àmbit personal, hauré de gestionar i d’integrar. Però crec que això és el normal: ens passem tota la vida integrant qui som...

Has tingut dos magnífics companys de viatge, l’Isaki i l’Elena...
Hauria estat impossible tot això amb un de sol. La pel·lícula requeria aquestes dues sensibilitats i allò que cadascun ha aportat. Jo crec que l’Isaki, evidentment, té una sensibilitat i una poètica i una mirada tan neta... I després l’Elena té una consciència molt gran del que està explicant i un sentit del cinema meravellós. Ella es podia identificar més amb mi i amb totes les dones de la pel·lícula, que en són moltes. I això era important, que hi haguessin totes dues mirades integrades, perquè aquesta és una història sobre un home que viu en una casa de dones.

En aquest, diguem-ne, arxiu públic hi ha molts moments en què la teva àvia, les teves tietes i el teu pare apareixen parlant amb naturalitat de tota mena d’assumptes íntims en programes de televisió d’audiència màxima. Els Flores sempre van ser tremendament honestos i oberts. Però tinc la impressió que tu sempre has estat molt més reservada...
Bé, és que jo soc d’una altra generació. Parlant amb les meves tietes a la pel·lícula, queda molt clar que la premsa de l’època de la meva àvia era molt diferent: hi havia una relació més íntima, més d’amistat. Després, quan les meves ties i el meu pare ja eren més adults, van ser objectiu de la premsa rosa, dels paparazzis, etcètera, que ja és una altra dinàmica. I el que està passant ara –i que li està tocant viure a la meva generació– és que la premsa i la premsa del cor estan intentant sobreviure com poden. Perquè ara mateix tothom publica a les seves xarxes socials la seva vida, les coses són molt diferents. L’essencial de la meva família té a veure amb l’art i no tant amb la fama.

L’essencial de la meva família té a veure amb l’art i no tant amb la fama

La fama és una cosa que ens ha passat, però mai no va ser el nostre objectiu com a família, no ho crec. Per damunt de tot hi ha la qüestió artística. I això ha estat el que més m’ha interessat. I després passa que jo soc més tímida. Em diuen que m’assemblo molt al meu avi, que era força més tímid i més reservat. I a mi m’agrada ser reservada perquè, per a mi, poder descansar de la vida pública i tenir una parcel·la privada és or. Hi ha altres persones que porten millor que tot estigui més barrejat, però per a mi la privacitat és molt necessària a la meva vida. I crec que també té a veure amb el fet que, quan jo tenia 8 anys, la meva mare va haver de protegir-me: amb la mort de la meva àvia i del meu pare en tan pocs dies, es va formar una cosa mediàtica molt forta. Així que, en aquest sentit, jo he seguit un camí diferent del de la resta de la meva família.

Al documental es parla del llegat, del pes del cognom Flores, i de la recerca d’una veu pròpia per part del teu pare i de les teves ties. Com a artista, com has viscut el procés d’intentar trobar la teva pròpia veu?
Crec que la continuo buscant, efectivament. Tothom té un cognom d’una manera o altra i tots carreguem amb unes motxilles que ens venen heretades, i en el meu cas és un pes públic. Però crec que ningú no se n’escapa, i la qüestió és com ho portes. I poder triar, de tot això que estàs heretant, què és allò que et quedes i et serveix a la teva vida i què no. Crec que ara estic fent un camí d’incorporar a la meva vida moltes coses que tenen a veure amb el meu pare. Per exemple, la música. Jo tenia dificultats per relacionar-m’hi d’una manera espontània i lliure. Però tot això no sé si té tant aquesta qualitat de pes, d’alguna cosa que et pesa, sinó que crec que és més aviat una cosa a desgranar, a entendre de què està feta i a poder diferenciar. Perquè, pel fet de pertànyer a la meva família, hi ha moltes coses que justament les sento lleugeres: la relació amb la gent, la relació amb l’art, amb el sentit de l’humor, amb la celebració... La meva família és una família molt vital, això no se sent mai com un pes; en el meu cas, no ho sento així.

Ara estic fent un camí d’incorporar a la meva vida moltes coses que tenen a veure amb el meu pare

Pel que fa a aquesta reconnexió amb la música, a la pel·lícula et sentim cantar. I no direm en quin sentit, però vas més enllà. En quin punt està aquest vincle?
Bé, és que la vida són tantes coses tota l'estona... Ara he de promocionar aquesta pel·lícula com si no hi hagués un demà, perquè no hi ha res que m’importi més al món, i tinc coses pendents, perquè aquest procés ha implicat fer un parèntesi a la meva vida. Però sí que sento que he obert un camí per relacionar-me amb la música des d’un lloc més sa i més lliure. Llavors, no sé què passarà amb això, però ara sí que sento que poden passar coses. Abans t’hauria contestat: no, no, no, per aquest camí no hi haurà res. Ara sí que podrien passar coses, i és bonic. També crec que m’he perdut l’adolescència musical, i potser he d’entrar una mica en un moment d’explorar, d’investigar, de conèixer-me. Què m’agrada, què no m’agrada, i crec que és un procés més íntim i bonic també, de curiositat, d’obertura. Però el que no sé és si acabarà donant un fruit, o quan el donarà. El que més m’importa és que és una cosa que ja tinc alliberada. Tant de bo algun dia tingui alguna cosa per compartir en aquest sentit.

Parlant del teu camí com a intèrpret, pensava en com els teus avis i el teu pare haurien al·lucinat amb l’impacte internacional de la nena. Perquè amb La casa de papel et coneixen a mig món.
Les caramboles, eh? La veritat és que és, com a mínim, curiós, perquè tampoc és una cosa que jo busqués. Realment m’ha passat. Bé, si les meves ties al·lucinen i la meva mare al·lucina, doncs m’imagino que el meu pare i els meus avis també ho farien, esclar.

Diries que, com a actriu, has trobat el teu espai sobretot al teatre?
Sí, podria ser que professionalment el teatre fos casa meva. És on m’he format com a artista, el sento la meva llar, i un lloc on sempre em ve de gust tornar. Perquè m’agrada i perquè la relació amb el públic és una meravella. Hi ha alguna cosa de l’experiència al teatre que, a nivell artístic, és molt més intensa que en l’audiovisual, perquè aquí moltes vegades les grans decisions no les prens tu. Però sí que és veritat que, després d’haver estat productora d’aquesta pel·lícula, ara entenc més el procés. I hi ha alguna cosa en això, pel que fa a tenir decisions creatives, que m’agrada. Probablement no m’estranyaria que, a partir d’ara, comenci a trobar un lloc més afí a mi dins l’audiovisual. Treballar amb l’Elena Molina i amb l’Isaki Lacuesta et col·loca en un lloc d’entendre molt més què és el que m’agrada del cinema.

Una vida més llarga no té necessàriament més sentit que una de més curta

Crec que, qui més qui menys, tothom vessarà alguna llàgrima veient la pel·lícula. Però Flores para Antonio és també un documental molt vitalista, surts del cinema abraçat...
Això m’alegra, perquè ha estat un dels grans objectius. Volia fer una pel·lícula que fos un cant a la vida. No vull que estiguem lamentant-nos per la pèrdua tan prematura del meu pare. Està bé que hi hagi un espai per al dolor i per viure aquesta pèrdua, però per a mi era més important fer un homenatge a allò que va viure, a allò que va donar, a allò que ens va deixar també com a artista. Perquè una vida més llarga no té necessàriament més sentit que una de més curta. I crec que una cosa preciosa que veig en el meu pare és que realment va viure la vida a fons, i va fer un munt de coses i va deixar un munt de música i d’experiències. No va viure la vida amb reserves, i crec que això és una cosa a celebrar. Tenia ganes de celebrar-ho. I aquest és una mica l’esperit que hi ha a tota la família, i crec que és bonic donar-li el protagonisme a això, no tant a la pèrdua i al dolor, que també hi són. Però que no robin el xou, que no el robin a la vida.

Aquestes són les pel·lícules que esperem en candeletes de totes les estrenes del mes