Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Bob Wilson parla d'Isabelle Huppert

Per
Andreu Gomila
Publicitat

“Me'n vaig enamorar el primer cop que la vaig veure”. El director nord-americà Bob Wilson fa 30 anys que treballa amb Isabelle Huppert, però encara recorda quan la va conèixer, a primers dels anys 70, quan ell es dedicava a fer coses boges com el 'KA MOUNTAIN', un muntatge de set dies i set nits a l'antiga Pèrsia. Ella era per allà amb un grup de teatre amateur francès. Gairebé cinc dècades més tard, tots dos presenten al Grec la seva tercera col·laboració, 'Mary said what she said', una peça curt, tenint en compte el metratge de les peces de Wilson, on ella, com vam poder veure a París fa unes setmanes, ens agafa pel coll des del minut 1 i no ens deixa anar fins que acaba.

Wilson segueix: “Primer, als anys 90, vam fer l''Orlando' de Virginia Woolf, amb una adaptació de Darryl Pinckney (el mateix que ara ha escrit les últimes hores de Maria Stuart). I després, el 'Quartet' de Heiner Müller. Tots dos van tenir un gran èxit i volíem treballar junts de nou amb una peça nova. Com que sabia que ella havia interpretat el paper de Maria Stuart quan començava, vaig pensar que voldria fer el mateix paper, però de manera diferent. Va acceptar”. Un personatge que, segons el director, “és un prisma de moltes persones”.

Què és el que més li agrada d'Huppert?, li preguntem. La resposta no és senzilla: “Isabelle sap pensar de manera abstracta. La majoria dels actors pensen de manera naturalista, psicològica. I ella això no ho necessita per res”.

Els muntatges de Wilson són precisos i els actors són una part més del tot. Podríem pensar que no els necessita, però no és així. “Com a director de teatre no soc capaç de fer el que un actor sap fer. Pots conduir-lo cap a un lloc, però depèn d'ells que ho facin. És com tenir un fill: hi ha un moment en què l'has de deixar marxar”.

La poètica de l'espectacle, segons el director, sempre està en mans de l'espectador, a qui demana que vagi al teatre a “escoltar amb els ulls, veure amb les orelles, i experimentar una obra com si estiguessin veient una posta de sol”. Preciós, oi? Doncs, tan bonic com 'Mary said what she said'.

NO T'HO PERDIS: Les crítiques del Grec

Últimes notícies

    Publicitat