Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les crítiques del Grec

Les crítiques del Grec

Aixi hem vist els espectacles de teatre, dansa i circ que s'han estrenat al festival d'estiu de Barcelona

Rostoll cremat
Rostoll cremat
Per Time Out Barcelona |
Advertising

Ja podem emetre una valoració de molts dels espectacles que hem vist del Grec, alguns dels quals encara són a la cartellera o hi tornaran. Ens hem emocionat, hem gaudit i també ens hem avorrit (poc). Aquesta és la valoració dels crítics i periodistes de Time Out de les obres de teatre, circ i dansa que han passat per Barcelona.

NO T'HO PERDIS: Els millors plans de la setmana

Les obres del Grec 2019

Rostoll cremat

Toni Gomila té un do per a la comèdia, tant quan actua com quan escriu. I sap que a través de la comèdia les grans tragèdies passen millor. Perquè 'Rostoll cremat' és una tragèdia, la d'una illa, Mallorca, que ja no es reconeix a ella mateixa. Gomila recula fins als anys 30 del segle XIX per explicar-nos la seva història, des que Georges Sand hi desembarcà amb Frederic Chopin per passar-hi un hivern i descriure els mallorquins com "orangutans". Però no s'acontenta amb fer un repàs de com han canviat els mallorquins, què hi ha passat, a l'illa, sinó que fa servir una rondalla, la d'en Joanet de sa gerra, i un seguit de textos clàssics del teatre ('Macbeth', 'L'enemic del poble' i 'L'hort dels cirerers', entre d'altres) per a jugar a dues bandes, la popular i la culta, i així arrodonir una proposta que mira amunt sense por, més amunt que 'Acorar'.

Time Out diu
En masse
Foto: David Kelly
Teatre, Circ

En masse

Després de veure 'En masse' no sé si la música clàssica (Schubert i Stravinsky) és una bona companyia per al circ. Sé que si a sobre hi afegeixes música electrònica (Klara Lewis), com passa a la primera part de l'espectacle, segur que no funciona. També dubto si el petit escenari del Palau de la Música és un bon lloc per col·locar-hi deu acròbates dins un artefacte escènic (un gran globus polèdric transparent), un tenor i un piano. Perquè, simplement, no hi caben. 'En masse' és un espectacle que demostra la qualitat tècnica dels Circa.

Time Out diu
Advertising
Mary said what she said
Foto: Lucie Jansch
Teatre

Mary said what she said

Coll estirat, immòbil, quieta damunt un escenari de fons blanc que s'encén i s'esllangueix, que vibra i que crida, Isabelle Huppert és una Maria Stuart que repassa la seva vida hores abans de ser executada, de la cort de França a la cort d'Escòcia. Ella que ha estat la més bella de les reines, que va tenir un fill del qual la van apartar, que ha imposat la seva llei a sang i foc, es reivindica com a dona. La maten perquè és una dona, diu. “Jo soc la tempesta”, afirma. “Jo menyspreo la mort”, afegeix. Per sobre de tot és Isabelle Huppert, una actriu que en mans de Bob Wilson ens ofereix un recital interpretatiu que ens manté hipnotitzats durant una hora i mitja, ulls clavats en les expressions de la seva cara, en el moviment lent del seu cos, en uns ulls que mostren desesperació, bogeria, però també feblesa.

Time Out diu
Teatre

Un dia qualsevol

Tot i que el programa de mà digui que 'Un dia qualsevol' és un espectacle d'Oriol Tarrasón i Les Antonietes, aquesta comèdia agredolça sobre la tercera edat no encaixaria exactament en la trajectòria artística de la companyia. S'entén millor com una obra d'encàrrec aïllada per l'evident desig d'oferir al públic una producció de teatre comercial de qualitat. Un univers poc transitat per Tarrasón i el seu grup. En realitat, aquesta versió extremadament amable i geriàtrica de 'Algú va volar sobre el niu del cucut' –en la línia de la reivindicació de la vellesa de 'L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra'– és un gran homenatge a una actriu: Imma Colomer, que aporta de nou al seu gran treball energia, llum, compromís i saber estar.

Time Out diu
Advertising
Enciclopedia de fenómenos paranormales Pippo y Ricardo
Foto: Fanchon Bilbille

Enciclopedia de fenómenos paranormales Pippo y Ricardo

Aquest espectacle no és, ni de lluny, el millor de Rodrigo García. Res a veure, per exemple, amb l'extraordinari '4', que va passar pel TNT de Terrassa fa un parell d'anys. Té 45 minuts bojos que ens porten al tedi, amb Gonzalo Cunill i Juan Loriente fent el mico damunt l'escenari amb dos músics que toquen cumbia i bachata, mentre un text sorgit d'unes pantalles enumera diferents fenòmens 'paranormals' succeïts al segle XIX, des de pluja de granotes a avistaments d'ovnis. Fins que la música calla i els dos actors es queden quiets i parlen, tot sembla anar pel pedregar.

Time Out diu
Campo minado
Foto: Tristram Kenton
Teatre

Campo minado

Has matat algú en una guerra? Has sostingut mai el cos d'un home mort? Aquestes són dues de les preguntes que els excombatents de les Malvines ens fan en l'apoteòsic final de 'Campo minado'. Canten i toquen un rock agressiu, la música que sonava a Londres aquella primavera-estiu de 1982 en què l'Argentina i el Regne Unit van enfrontar-se cos a cos per la sobirania d'un arxipèlag de l'Atlàntic Sud. Són sis homes, tres argentins i tres anglesos, que només poden comunicar-se entre ells a través de la música. Van ser rivals. Es van poder volar el cap. Però per sort no ho van fer, perquè, gràcies a Lola Arias, gairebé 40 anys després d'aquell conflicte bèl·lic, han pogut explicar-nos de primera mà qui eren aleshores i qui són avui dia.

Time Out diu
Advertising
Teatre

Cases

Quatre cases i quatre històries protagonitzades per dones: iaies, bruixes, sensesostre i prostitutes. Els espectadors, per parelles, se situen a banda a banda de la maqueta i es col·loquen els auriculars, on sentiran les veus de les dones i les instruccions que han de seguir per donar vida a la representació. Vides enllaunades que queden fixades en la nostra memòria i que demanen la nostra interacció. L'espectador acaba la peça.

Time Out diu
By Heart
Foto: Magda Bizarro
Teatre

By Heart

La paraula com a força motriu de la vida. La literatura com a vivència. La memòria com a salvació. Perquè ningú, ni la CIA, ni el KGB, ni la Gestapo, com afirma George Steiner, no pot treure'ns el que portem a dins, el que hem après de cor. Tot això ens ho explica el director, actor i dramaturg portuguès Tiago Rodrigues en un espectacle senzill, d'una simplicitat màxima, en el qual a partir d'una anècdota personal desplega davant nostre, hipnotitzats, la potència dels mots. Comença fent baixar a escena deu espectadors, als quals amenaça d'haver-se d'aprendre un text de memòria. Un acte que sembla irrellevant, però que aviat sabrem que és una acció subversiva major.

Time Out diu
Advertising

Backbone

Una cadena d'engranatges d'alta precisió, divertit, amb música en directe, impressionant. Això és 'Gravity & other myths', l'espectacle de circ de la companyia australiana Backbone. Deu acròbates i dos músics que desafien les lleis de la física elemental per activa i per passiva, que demostren que el circ és col·locació, valentia i confiança en els seus companys. Perquè quan una de les intèrprets acaba deu metres per damunt de l'escenari únicament suspesa per un pal situat enmig de la columna vertebral sabem que aquests nois i noies d'Adelaide van de debò, que no tot és poder físic, una dramatúrgia per anar fent i un seguit de números efectistes.

Time Out diu
Taylor Mac
Foto: Neil Grabowsky

Taylor Mac

Qualsevol director, quan aixeca una obra, pretén aconseguir el que fa Taylor Mac a 'A 24-decade history of popular music (Abridged)': que els espectadors visquin una experiència, que facin el que no han fet mai abans, que vegin el que no han vist mai abans, que sentin el que no han sentit mai abans des d'una platea. No és fàcil. Gens. I Taylor Mac només té un parell de coses al seu abast: una banda increïble i el seu talent. No li cal res més per a què sortim del teatre contents d'haver-hi estat, amb ganes d'explicar-ho a tothom, conscients que recordarem el seu xou tota la vida. Judy fa un espectacle polític amb totes les de la llei. Entre 'Amazing Grace' i 'People have the power', ens parla de Donald Trump i de VOX, del referèndum i d'homofòbia, de les lluites compartides. Ens descobreix, per exemple, qui era Marsha P. Johnson, una dona transgènere que va participar en els aldarulls de Stonewell (1969). Perquè el seu objectiu és oferir un punt de vista diferent sobre la història dels EUA, on el moviment LGTBI no sigui invisible. Per això, quan ens demana que ens abracem i ballem ben aferrats, en silenci, amb persones del mateix sexe, està desafiant tots aquells que, com el cantant Ted Nugent, demana que construïm tanques. Un gran moment de catarsi de la funció.

Time Out diu
Advertising
Les feres de Shakespeare
Foto: Toni Marquez
Teatre, Musical

Les Feres de Shakespeare

Un projecte amb l’ambició de 'L’amansiment de la fúria' posa a prova tot el bo i no tan bo d’una companyia com Els Pirates, acostumats a posar-se a prova en produccions més modestes. Aquest salt no aconseguit del tot almenys referma una cosa que ja se sabia: són excel·lents intèrprets –aquí amb la col·laboració especial de Lloll Bertran–, sempre lliurats a la causa. Només cal seguir amb admiració l’exercici de fregolisme de Jordi Vidal. El nivell interpretatiu que exigeix ​​una posada en escena que sembla més un Goldoni que un Shakespeare. Comèdia de l’art, amb gran pes del gag físic.

Time Out diu
Cançó per tornar a casa
Foto: Noemi Elias
Teatre

Cançó per tornar a casa

Les T de Teatre són un fet diferencial. Des de ja fa més de 29 anys han treballat amb creacions contemporànies escrites per autors i autores i, atenció, posant-se a les mans de directors o directores ben diferents. Vull dir que no s'han dedicat a buscar un títol engrescador ja escrit i posar.-se a la feina, ben al contrari. Per “tornar a casa” van contactar amb la dramaturga i directora uruguaiana Denise Despeyroux de qui recordem una interessant mirada al mes enllà ('La muerte es lo de menos') vista a la mateixa Sala Beckett.

Time Out diu
Advertising
Nora Chipaumire
Foto: Ian Douglas

Nora Chipaumire

Feia anys que cap proposta escènica arribava a Barcelona amb l'impacte de Nora Chipaumire. Això és una altra cosa, una energia d'un altre continent, d'una altra galàxia. L'artista de Zimbàbue no coneix barreres que separin disciplines. Hi incorpora veu, text, instal·lacions, projeccions audiovisuals... I amb aquesta diversitat de llenguatges es va lança a presentar, dividit en dos dies de representació, un tríptic que s'inspira en els seus anys formatius al Zimbàbue dels anys 70, 80 i 90. Hi repassa tres estils musicals, sempre amb el cos com a protagonista i amb tres grans figures a l'horitzó: les de Patti Smith, Grace Jones i el músic congolès Rit Nzele.

Time Out diu

Future lovers

Explica La Tristura que 'Future lovers' és un exercici d'imaginació sobre el futur, sobre les formes de comunicació entre els joves, sobre les aspiracions i dubtes que sorgeixen en el camí de l'adolescència a l'edat adulta. La Sara viatja del futur al passat -o present?-, al moment que diu haver pres consciència del fer-se gran, la nit d'estiu que amb els seus amics celebren els dinou anys d'un dels col·legues. Fan 'botellón', ballen, juguen com nens, es fotografien amb els mòbils, parlen: dels pares, dels estudis; somien, s'enamoren, es desencanten.

Time Out diu
Advertising
Tan poca vida
Foto: Jan Versweyveld

Tan poca vida

El 'Tan poca vida' d'Ivo van Hove és, segurament, l'obra més trista que he vist mai. Per Barcelona, han passat muntatges durs, amb escenes duríssimes, com la de la violació infantil al 'Purgatori' de Romeo Castellucci (2009), o la de la presó de l''Incendis' de Wajdi Mouawad (2012), per posar dos exemples colpidors. Però mai no havíem patit quatre hores de dolor, al voltant de la vida d'un home que va ser víctima de greus abusos de nen i que, de gran, es talla amb una fulla d'afaitar. Un home que, en aparença, ho té tot: guapo, ben educat, envoltat d'amics que l'estimen. Però sempre va amb màniga llarga i ningú no li pot preguntar res. El seu patiment el rosega i sembla invisible. En mans d'una altra companyia, d'un altre director, això no seria una obra mestra del teatre. Sense Ramsey Nasr en el paper de Jude, l'adaptació de la novel·la de Hanya Yanagihara seria una altra cosa, més propera a la pornografia, a una 'snuff movie' grollera, amb un doll de sang que surt a raig dels braços del protagonista. Però basta fixar-se en la mirada de l'actor, en com es mou, com dona vida a un personatge que, ja des de la primera escena, veiem que està mort.

Time Out diu
Teatre

El cartógrafo

A 'El cartógrafo' el mateix Juan Mayorga desfà el misteri: l'obra és el mapa. El text, que torna a la foscor històrica de l'Holocaust ja tractada a 'Himmelweg', és el mapa d'un intricat encreuament de camins en el temps entre l'obsessió d'una dona per descobrir què hi ha de cert en la llegenda d'un cartògraf jueu i la seva néta , cartògrafs cabalístics d'una carta de la degradació del gueto de Varsòvia, i la recreació de la història d'aquesta nena. La trobada d'aquestes dues línies entra en el terreny de l'especulació.

Time Out diu
Advertising
Casa de nines, 20 anys després
Foto: David Ruano
Teatre

Casa de nines, 20 anys després

Nora, la protagonista de l’obra d’Ibsen, torna a casa 20 anys després del més famós cop de porta. Un magnífic pretext per a què el dramaturg nord-americà Lucas Hnath replantegi temes universals com la utilitat del matrimoni i, encara més, els peatges que cal pagar per eludir les convencions socials. Sobre aquestes qüestions Hnath aixeca una magnifica funció de teatre en la qual cadascun dels protagonistes exposarà les seves raons i els seus desitjos, a banda, ai las, dels seus interessos. Sílvia Munt torna a ser en aquesta proposta la directora preciosista en un treball on les interpretacions ho són tot.

Time Out diu
ab [intra]
© Pedro Greig
Dansa

ab [intra]

No estem gaire avesats a veure, a Barcelona, espectacles de dansa contemporània amb un cos de ball de disset ballarins. Intèrprets que funcionen com un sol ens, amb una tècnica i una perfecció compositiva espaterrant. I la Sydney Dance Company que comanda Rafael Bonachela és exemple d'això, una màquina de disparar bellesa. Bonachela, amb el suport de la música creada 'ex professo' per Nick Wales, fa un viatge interior molt potent, que en els 'pas à deux' adquireix personalitat, fins i tot comprensió.

Time Out diu
Advertising
Jerusalem
Foto: Alfred Mauve
Teatre

Jerusalem

Poques oportunitats tornarà a tenir Pere Arquillué d'interpretar un personatge tan gran, tan complex, tan dens, tan poca-solta, com el de Johnny Byron 'El Gall', un Falstaff del segle XXI amb frases de Hamlet inspirades per William Blake. Un home a qui tothom visita, però a qui ningú no estima de debò, llevat de Ginger (Marc Rodríguez), el seu Sancho Panza particular. Un home a qui els joves descarrilats veneren, un petit déu del bosc amic del gegant que va fer Stonehenge, ressuscitat un parell de cops, 'dealer' local, l'ànima de les festes.

Time Out diu
Valenciana
Foto: Vicente A. Jimenez

Valenciana (la realitat no és suficient)

Un altre dramaturg, de 'Valenciana' n'hauria escrit tres obres: una sobre els crims d'Alcàsser, una altra sobre la ruta del Bakalao i una sobre l'ascens del PP valencià. Però Jordi Casanovas és ambiciós i per una vegada que podia comptar amb un repartiment de dotze actors s'ha ficat de ple en un bon embolic, que resol de manera brillant tot lligant les tres 'peces' a través dels tres personatges principals: Valèria (la ruta), Ana (Alcàsser) i Encarna (corrupció). Tres amigues d'una localitat de l'Horta que veuran com els seus mons respectius queden trastocats pel desenvolupament dels fets.

Time Out diu
Advertising
Teatre

Nenes i nens

Sota la premissa que el gènere masculí te una tendència innata cap a la violència, avalada per les estadístiques, i que el mascle no tolera la competència de la femella, el britànic Dennis Kelly firma una obra de caire feminista que ens arriba en una brillant interpretació d'Anna Sahun. L'actriu es doctora en aquest llarg monòleg que comença amb aires de comèdia i que poc a poc camina cap a la tragèdia.

Time Out diu
Teatre

Amor mundi

'Amor Mundi' –a més d'un concepte desenvolupat per Hannah Arendt– és el títol de l'última obra escrita i dirigida per Victòria Szpunberg. Muntatge infiltrat per un fons irònic perceptible en el text i en la proposta escènica. Mentre que la trama se centra en les múltiples capes de la biografia de la protagonista –interpretada amb continguda ràbia per Marta Angelat– el muntatge sembla buscar un contracte fàcil de llegir per al públic. La personalitat d'aquesta mestra bregada en velles lluites, abassegada per la seva decadència laboral i física (una ceguesa amb una lectura à la Saramago) i linxada per un acte d'ira extrem, sembla prou interessant per a no necessitar més companyia.

Time Out diu
Advertising