Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Curtmetratges: molta síndria i tan poc suc?
Notícies / Cine

Curtmetratges: molta síndria i tan poc suc?

Suc de síndria, dir. Irene Moray
Foto: Suc de síndria Suc de síndria, dir. Irene Moray

L’etern problema de la (no) visibilitat

L’actual, sostingut i merescut èxit mediàtic de ‘Suc de síndria’ és un oasi en el mon dels curtmetratges d’aquí casa nostra, sovint ignorats, per descomptat desconeguts i aviat oblidats: a més de recollir premis a cabassos, el film d’Irene Moray manté una presència constant en els mitjans. És clar que, en les pel·lícules d’aventures exòtiques de la meva infantesa, i als còmics de Tintín, els oasis... també podien ser miratges, falses impressions de realitat que entabanaven, durant uns segons, els crèduls protagonistes. En qualsevol cas, la cinta d’Irene Moray, que descriu les conseqüències que té en una relació de parella la revelació d’un secret del passat, forma part de l’enorme síndria dels curts catalans recents. Cada temporada, es presenten molts curts, però quants d’ells arribaran als espectadors? Quin suc es treu d’aquesta rica collita curtmetratgista? Hi ha canals per visibilitzar-los i consumir-los tots? O quasi tots. Parlem de tres casos concrets, de tres trossos suculents de la novíssima síndria.

Quan l’Elena i el Max trenquen peres

Ai, ‘Suc de síndria’! Repassant antics catàlegs, vells articles i notes esgrogueïdes, no trobo cap curt català que hagi tingut l’exposició pública de l’obra de Moray. Que d’aquí uns mesos guanyarà el Gaudí? Posaria la mà el foc. Que també s’endurà el Goya? No m’estranyaria gens ni mica. Aquest melancòlic i assolellat relat interpretat per Elena Martín i Max Grosse, que es despullen interiorment i exteriorment, té un títol llampant i un contingut apassionant, a més d’un treball amb la imatge per ser aplaudit sense parar. Els seus diàlegs fereixen. El seu discurs, d’una posició política i ètica evidents, no és groller. Per cert, felicitats a la redacció de Time Out per col·locar Martín i Grosse a la llista dels actors i actrius més sexis del nostre star system. I és que si, a més de tenir i de compartir el teu talent, resulta que estàs per sucar-hi pa, què més vols, companya i company?

De l’última verge a Santa Rosalía

‘La última virgen’, de Bàrbara Farré, va obtenir l’últim Gaudí, i és la crònica, tirant a dramàtica, d’una pèrdua: la de la innocència i la llibertat de la qual gaudeixen els infants. Perquè, més enllà del fet físic de l’acte sexual, hi ha la sensibilitat, les pors i els dubtes de la Sara, que, als seus 13 anys, quasi es veu obligada a deixar de ser verge per encaixar en el seu grup d’amigues i en la societat adulta en general. Després d’aquest curt, Farré va rodar un videoclip per a Amaia, ‘El relámpago’, i, sobretot, el ‘Milionària’ de la Rosalía. Tant de bo els pròxims projectes de la realitzadora tinguin molts bitllets de cent, i pugui celebrar uns ‘cumpleanys’ on no hi falti de res. I tanquin el Louvre i el Macba per a ella, és clar.

LA ÚLTIMA VIRGEN TRAILER from Bàrbara Farré on Vimeo.

Un escarabat molt premiat


Joan Vives és un jove cineasta nascut a Alzira que, a ‘El escarabajo al final de la calle’, va ajuntar comèdia valenciana i fantasia. Berlanga més Kafka. La paella i els coleòpters repugnants. Com Farré, Vives també és de la factoria ESCAC, i ha estat fitxat per Maria Ripoll perquè estigui en l’equip de la seva nova pel·lícula. Mentres, Vives vol fer un altre curt i, a la llarga, un llargmetratge. Amb la història de l’escarabat ha passat per uns 170 festivals, i ha guanyat una quarantena de premis. És una garantia que, a partir d’ara, et rebran els productors per oferir-te el seu fucking money? No del tot, però una bona col·lecció de guardons sempre ajuda. És una gran tarja de presentación. Més noms per seguir amb atenció? Paco Ruiz, que acaba de rodar ‘María’, amb Luisa Gavasa i Lluís Marquès; Sara Fantova i ‘No me despertéis’; Carlos Villafaina, que, després de ‘Silencio por favor’ i de codirigir, amb Fantova i altres futurs cracs, el llarg ‘La filla d’algú’, ha filmat ‘Gusanos de seda’; Gerard Oms i el seu ‘Hummus’; Marc Martínez Jordán, realitzador de ‘Tu último día en la Tierra’; i Ramon Balcells, que ha fet curts com ‘Transsilvània’, ‘El vacío’ o ‘600 metres’. Una copa de suc de síndria per a tots i totes! I a triomfar.

El Escarabajo al Final de la Calle. Tráiler from Joan Vives on Vimeo.

 

NO T'HO PERDIS: El top 5 de la cartellera de cine

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments