[title]
Al barri Gòtic hi ha un bar popular i de preus populars, dirigit a una clientela popular i local amb un producte senzill però d'alta qualitat. De quants establiments podem dir això? I quan em refereixo a preus populars vull dir que amb un grapadet d'euros, posem-n'hi 14 o 15, entres amb gana i en surts menjat, begut i satisfet.
Més que un bar, és una llegenda. El Bar La Plata (Mercè, 28, al cor de la part bodeguera del Gòtic) ha aconseguit la fita de mantenir-se viu i bé durant 80 anys, sense trair el seu esperit i sense cap traspàs ni modernització cosmètica. Aquesta tardor celebrarà vuitanta anys de vida, amb una propietat ininterrompuda dins la família Marjanet-Pascual –un petit miracle que molt pocs altres llocs, com el Kentucky, poden complir– i ho celebraran amb una festa grossa i generosa.
"El dissabte 1 de novembre hi haurà barra lliure de beguda i menjar, de 13.30 a 15 h, perquè 80 anys no es fan cada dia", m'explica en Roger Pascual, periodista dels bons i fill de la mestressa de la casa, l'Anna Marjanet. La Plata només serveix quatre tapes des de la seva fundació, el 1945: peixet blau fregit (no a debades, també se'l coneix com Los Pescaditos), l'amanida de tomàquet, ceba i olives, i la barqueta de botifarra o d'anxoves. El meu consell és anar-hi tant sí com no: servidor hi va petar de cares i per casualitat pel 75è aniversari, i allò va ser un sarau de barri memorable, amb grups de veïns i turistes gaudint pels descosits.
(Val a dir que el Bar La Plata té un carisma gastronòmic senzill, però ineludible i seductor, màxim exponent del bar castís català –si tal cosa existís–, que ha portat els millors cuiners del món a la seva barra: Ferran Adrià pujaria a la tauleta de cafè d'Escoffier per dir-li que és el millor bar de vermut i peixet fregit del món; Anthony Bourdain o Jamie Oliver hi han gravat programes).
Situat en la trinxera turística del Gòtic, una ració generosa del seu peixet fregit costa tres euros i mig, i la qualitat s'ha mantingut immutable. La més cara són unes anxoves netejades a mà, a set. "La clau per mantenir aquesta barreja de públic local, de joves i de grans, és tenir uns preus que la gent pugui pagar. Si passéssim les tapes a 15 euros, faríem fora els locals d'aquí", m'explica Pascual. El periodista i taverner –s'ocupa de les xarxes socials i de part de la gestió del bar– recorda com durant la COVID tots els establiments del centre deien que volien fer venir els barcelonins al centre. "Coi, no haver-los maltractat tant temps a base de preus alts i menjar dolent", rebla sorneguer.
Si poséssim el peixet fregit a 15 euros, passaríem a treballar per als turistes
L'al·licient de la Plata el manté també la immutabilitat de l'escenari i el personal: hi treballa, de cap de sala, el carismàtic Pepe Gómez, que hi va entrar... el 1972 amb 14 anys, com a rentaplats! "De aquí a Sancho de Ávila", diu un cambrer que no es vol jubilar i ha esdevingut una icona del barri Gòtic (el seu altre lema és "hay que sembrar para recoger trigo"). "Això no és una cadena de muntatge, l'ingredient secret del bar és en Pepe i el carinyo amb què tracta la gent", diu orgullós Pascual.
Aquí la història de La Plata resumida: el van obrir el 1945 en Josep Marjanet i la Joaquima Planas, els avis de Pascual. "El meu avi treballava de cambrer i li van fer un préstec de 30.000 pessetes per obrir el local", explica Pascual. En els seus primers anys estava freqüentat per estibadors i els inevitables i omnipresents marines nord-americans de la Sisena Flota, i es van especialitzar en peixet fregit.
L'any 1978 hi va entrar a treballar, com a cuinera, l'Anna Marjanet. "Ella era secretària de direcció i quan va dir que estava embarassada la van fotre al carrer, les coses anaven així, aleshores", explica el fill. "Els meus avis li van proposar d'entrar a treballar tres o cinc mesos a la cuina i s'hi va quedar durant 33 anys": el 2011 li va passar la recepta del peixet fregit a la María José Alirangues, avui al capdavant dels fogons.
Sí, el Bar La Plata és una petita meravella al centre de Barcelona, on els barcelonins hauríem d'anar més sovint. La psicologia de client de barra i restaurant del barceloní té un cantó agraït i fidel i un altre de queixa i masoquisme. El dia 1 de novembre aquest darrera queda invalidat: a la Plata hi vas plogui, nevi, pedregui, o fins i tot el dia que hi ha el pesat de Bono d'U2 a la barra (que un dia va passar). Que per alguna cosa és un local de concurrència pública inclusiu, popular i veïnal, coi.