[title]
Acceptem-ho: durant dècades, el kebab a Barcelona va ser un pur ritual de supervivència nocturna, gens comparable al de Berlín. Una ruleta russa gàstrica en la qual un bloc compacte de carn de procedència indesxifrable, girando ad eternum sota un tub halogen, servia com a benedicció i penitència després de beure moltes birres en llauna. Però a Barcelona s eli estan esgotant els plats populars sense sofisticar, siguin macarrons o fricandó. Heus aquí Kevabrö, la marca i cadena de kebabs nascuda d'un mem que ha encimbellat el döner i el durum a l'olimp de la moda urbana.
Tot just després catorze mesos de plantar bandera a la plaça Letamendi i a Sants, la cadena (que no franquícia) capitanejada per Samu Catalán, Valentín Ludwig, Oriol Herrero i Sergi Cots, acaba d'inaugurar el seu tercer Kevabrö (Sant Antoni Maria Claret, 220) davant del recinte modernista de Sant Pau. Les xifres d'aquest fenomen pop impressionen: catorze tones de carn servides al mes, més de 350.000 unitats venudes i una taxa de repetició del 80%. Fins i tot celebritats globals com Harry Styles, Charli XCX, Ibai Llanos o la plantilla del Barça s'han empastifat les mans davant dels seus miralls (i tenen en el pare de Lamine Yamal, l'inefable Hustle Hard, el seu millor publicista).
La veritable diferència entre Kevabrö i el garito de cartell cridaner al qual tots recorrem de manera més o menys intempestiva, no és només l'estètica d'obsés de la moda urbana –sí, dels que liciten a internet per bambes caríssimes– sinó el rigor amb què tracten el menjar. El seu lema, Make Kebab Sucio Again, té la ironia de mem que està en el seu ADN: de brut en té ben poc, en la preparació, però les mans et quedaran ben llardoses. Aquí els trompos no són aquella pasta premsada misteriosa, sinó filets sencers de vedella de Girona i contracuixa de pollastre de proximitat marinat, enfilats a mà i sense greixos industrials de condiment.
Com a client, no cal que et compliquis la vida. Tenen tres dürums i tres doners, i a córrer. El gran dilema és escollir entre l'OG Ahmed –de perfil libanès– o el Berlín, el seu 'best-seller' incontestable, amb 113.000 unitats despatxades. El pa dürum s'amassa i es forneja al moment a la cuina, les salses s'elaboren diàriament i fins i tot compten amb un pollastre Tandoori de la casa. Per rematar l'àpat, baklava artesanal de festucs o un contundent 'cheesecake' amb xocolata de Dubai.
Qui escriu, es va passar pel de Sagrada Família, i es va atipar amb el döner Berlin 1972 –pa de pita cruixent, un entrepà boníssim, que empresona vedella feta amb brasa de pedra volcànica, verdures i salsa de iogurt amb herbes– i un dürum Ahmed, pollastre marinat amb la mescla libanesa d'espècies sumac, i es va veure sorprès per la lleugeresa i com de bé cau a la panxa, i sobretot els sabors frescos i els matisos de cada mossegada. Han mantingut els preus continguts: entre 7 i 9 euros la peça.
View this post on Instagram
Un entra a l'univers Kevabrö pel seu extraordinari màrqueting digital: els tipus munten hilarants pel·lícules de dos minuts en les què uns aiatol·làs fan conferències de premsa –amb AK47 recoberts de paper d'alumini, com si fossin dürums– o un aficionat al kebab acaba convertint el seu menjar preferit en un fetitxe sexual que fa molta coseta. Però quan li claves mossegada a la mandanga, te n'adones que el màrqueting el que fa és fer-te entrar pels ulls un producte de primera. Que és el que se suposa que hauria de fer el màrqueting, vaja.
