[category]
[title]
Amb Una dona de la teva edat (Proa), Gemma Ruiz Palà es capbussa de ple en una dona de 60 anys que passa per la menopausa, té els fills lluny i un marit ganàpia. Per emprendre aquest viatge s'acompanya de la Kate, una escenògrafa nord-americana que viatja a la Biennal de Venècia per exposar, per primera vegada fora dels EUA, la seva obra escultòrica. És la quarta novel·la de Ruiz, que amb l'anterior, Les nostres mares, va guanyar el premi Sant Jordi 2022.
La teva Kate diu moltes paraulotes...
Vaig imaginar-me una d'aquestes nord-americanes que tenen sempre el fuck i el holy shit sempre a la boca, i coses pitjors. Hòstia santa, diu la Kate. Crec que és molt de les sèries. Tu veus les sèries i diuen moltes paraulotes. Jo també en dic moltes. Potser és herència del meu avi, que em deia: "Hòstia, en dius moltes". No ho puc evitar.
La Kate i el Rob, la parella protagonista, són un arquetip?
Una mica. Volia representar aquesta relació de poder que s'ha honorat tant a les pantalles: aquest gran home, aquest intel·lectual, i la seva dona que també fa algunes-coses-d'artista. Minimitzar la funció artística de la dona quan tots dos ho són.
Per a què t'ha servit aquest arquetip?
M'ha servit per plantejar les relacions intergeneracionals que hem donat per legítimes i les que s'han criminalitzat perquè ella és la gran i ell és el jove. Ens empassem acríticament que dones molt joves estiguin interessades en homes molt grans. Fins i tot quan és l'argument d'una pel·lícula, ni tan sols l'edat és un tema. En canvi, a l'altra banda és completament el contrari.
Ens empassem acríticament que dones molt joves estiguin interessades en homes molt grans
Qüestiones el paper de la dona en la família, les relacions... Volies fer un retrat generacional?
A l'hora de tenir l'embranzida per fer aquest llibre, pensava: 'D'aquí a deu anys, quan busqui referents, en trobaré tan pocs'... Mentre feia la novel·la, n'han anat apareixent: Babygirl, La substància, Casa en flames... A cada agraïment de tots els premis que rebia, Emma Vilarasau parlava del cor d'aquesta novel·la. 'No estic tan sola', pensava. Però no hi ha tants referents. Amb A quatre grapes, de la Miranda July, vaig dir: 'No m'ho puc creure!'. M'agradava mostrar una dona que fa front a la segona part de la vida, amb la menopausa, sense complexos, plena de vitalitat. Però també hi ha això d'adonar-te del camí que has fet i de tot el que t'has empassat.
A Argelagues, reivindicaves les teves àvies, a Ca la Wenling, les dones immigrades, a Les nostres mares, la teva mare. Ara, les teves germanes grans. On ets tu en tot això?
Jo estic entrant en el món de la menopausa. Jo m'estic mirant les germanes grans i veient que aquesta conversa és un tabú, que està a les fosques. Si no obrim la conversa pública, tot això va en contra nostra. L'obscurantisme aquest ens resta i ens afebleix. Jo vull contribuir a aquesta conversa pública que entre totes estem obrint: ens beneficia dir les coses pel seu nom.
I de tu, què hi ha de tu?
No ho sé. Jo he volgut fer d'aquest personatge una prota de Hollywood, l'he fet de pel·lícula al cent per cent. Clar, jo estic entrant en la menopausa. Començo a viure l'experiència dels fogots. M'agrada, però, que hi hagi una cosa col·lectiva en el que escric. Encara no he fet cap llibre en què m'hagi posat de protagonista. Segurament, moltes de les coses que els han passat a les meves protagonistes, jo les he intuït o m'han gairebé passat, però no m'he posat mai en primer pla perquè m'interessa molt més el neguit col·lectiu.
No m'he posat mai en primer pla perquè m'interessa molt més el neguit col·lectiu
Sempre poses l'estil de la teva escriptura al servei de la història?
Una mica, sí. A Argelagues tenia clar que el tipus de llengua i el tipus de narradora havia de ser amb la seva llengua popular i amb un ritme molt contemporani. Llavors, les altres s'havien d'anar adaptant. Aquí, tenia molt clar que el relat havia de ser en primera persona, cosa que m'ha costat perquè no tens les armes de la narradora que ho sap tot. Només tens un caparró que pensa i que mira.
Una dona de la teva edat passa a Venècia i es parla molt de la gentrificació. No estàs gentrificant, tu també? No has tingut dubtes?
Totalment. Em trobo en una contradicció molt bèstia, sagnant, que és que aquest llibre faci venir ganes d'anar a Venècia, quan he conegut tota la gent dels moviments antiturístics, sé el pa que s'hi dona. Si hi aneu, almenys no ho feu a un Airbnb, perquè això és letal per apujar els lloguers, que la gent de Venècia es quedi sense habitatge... Volia que Una dona de la teva edat fos un aparador de totes les contradiccions del món i les pròpies, i el tema de ser turista a casa dels altres i criticar la turistificació a casa nostra és clarament una contradicció que us brindo a cor obert.
Volia que 'Una dona de la teva edat' fos un aparador de totes les contradiccions del món i les pròpies
Això ha estat més fàcil amb una protagonista nord-americana?
Sempre me la vaig imaginar nord-americana. Amb l'obsessió de fer la pel·li de Hollywood que no trobo. Si hagués estat barcelonina, segurament hauria compartit més les penes dels venecians.
Té arrels italianes, la Kate.
Volia que aquesta contenció anglosaxona, molt de Nova York, esclatés en terra europea i terra italiana.
Fas un homenatge molt divertit a Anna Pérez Pagès, periodista cultural desapareguda el març de 2024. Com vas tenir la idea?
Va venir després del seu funeral. Estava escrivint aquesta part i tenia per allà una periodista que feia la pregunta al comissari de la Biennal de Venècia: 'On són les artistes de més de 50 anys?'. Però aquesta periodista no tenia ni nom, ni tenia carn, ni tenia cor. L'endemà del funeral vaig dir-me: 'Doncs es dirà Anna Pieri Paese'. Només de pensar en l'Anna quan s'hagués trobat la meva ocurrència, que s'hauria pixat de riure... Amb l'Anna compartíem llibres i vaig pensar que en aquest hi havia de ser.
Aquesta novel·la és, a més, molt teatral i tu vas treballar molt de temps fent de cronista teatral. De quina manera t'ha influït aquesta tasca?
Absolutament. Crec que tots els mestres i les mestres del teatre mundial que he tingut la sort de veure cada vespre, m'han influït a l'hora de pensar les escenes. Les penso amb imatges i amb textura. Quan entro en una escena, potser de manera una mica abrupta, és així perquè me l'he imaginada amb escenografia, amb escenari, amb espai, amb color i amb textura. I això és gràcies a tantes nits de teatre.