Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Goya 2019, la nit dels corruptes i la bona gent

Escrit per
Pere Vall
Publicitat

Buenafuente i Abril: el millor i el pitjor
Les cerimònies de premis, i tot allò que impliquen, des del 'photocall' fins al discurset final, són com les persones: et pots quedar amb la totalitat d'elles, sense descartar-ne res, o potser haver-te de conformar amb només un tros de tot el paquet. Veníem d'una gala tan rodoneta com la dels Gaudí i ens vam trobar, fa escasses hores, amb un ritual dels Goya en què diverses parts van funcionar a la perfecció, unes quantes d'elles van ser millorables i d'altres no van acabar de quallar.

Entre el millor i més reeixit de la cerimònia sevillana dels Goya: la gran parella Sílvia Abril i Andreu Buenafuente, tirant endavant un guió que va tenir moments brillants i d'altres sorprenentment tan poc afortunats com la imitació que ell va fer del seu admirat Groucho Marx; l'aparició de la parella Berto Romero i David Broncano, emparats en l'humor, més que genial, genital ("Andreu, se me ha puesto un huevo como un aguacate"), un gènere que sempre rutlla i del qual un servidor n'és fan i practicant; l'actuació de Rosalía amb el Cor Jove de l'Orfeó Català; l'entradeta pels carrers de Sevilla com si fos una persecució de 'Misión: Imposible', que, sí, a mi em va agradar; l'homenatge a Narciso Ibáñez Serrador, amb vuit figures del cinema fantàstic a l'escenari; les referències polítiques, des del joc de paraules Mariano Barroso/Mariano Rajoy fins a la imatge de Puigdemont i les al·lusions a Catalunya i a l'auge de la ultradreta.

Sí, es podia fer millor
Els Goya, que feien 33 anys, ens van donar instants millorables: el trio format per Amaia Romero, Rozalén i Judit Neddermann ni va tenir un bon debut, complicat per un problema tècnic, ni un gran desenllaç, i allà les vam veure, pobretes meves, perdudes, amb ganes d'abraçar-les; tampoc va ser perfecte la història de les targetes que duien Sílvia Abril, Belén Cuesta i María León, i, més tard, tot plegat una mica inintel·ligible; i ens hagués molat més que Màxim Huerta, dominant com domina ell les paraules, no hagués xerrat tant, ni hagués fet brometes sobre una situació professional/fiscal seva que encara fereix, amb raó, moltes sensibilitats. Vaja, un sí rotund a l'aparició de l'exministre de Cultura, però li va faltar prudència i enteniment, que deia la meva àvia Anna.

No sé la resta de la gent, però jo no vaig entendre l'estructura i la finalitat del multitudinari número musical que va acompanyar els premis dels curtmetratges, i, malgrat tot, em vaig alegrar de la seva existència, perquè va donar visibilitat als simpàtics batucaires: tinc uns quants amics peluts i amigues amb pírcings en llocs inimaginables que xalen donant trompades als timbals. El desastre total va arribar, per desgràcia, durant el moment de l'homenatge als desapareguts. La part positiva, que la llista va incloure il·lustres companys de gremi com Jaume Genover, Joan Munsó Cabús i Josep Maria Caparrós Lera. La part negativa: ni van dir que el pianista era el polifacètic James Rhodes, ni van encertar en la realització, que ens va privar de llegir diversos noms. I crec que no és el primer cop que això succeeix.

No va ser sorpresa
Estava cantat que els dos premis principals (Pel·lícula i Direcció) es dividirien, i anirien a parar a 'Campeones' i 'El reino'; que 'El silencio de otros' seria el Millor Documental, cosa que devia fer mal al PP i, sobretot, a VOX; que els guardons de 'Carmen y Lola' servirien per, de pas, protestar contra la situació dels homosexuals, les dones maltractades i unes quantes xacres socials més; que, si Jesús Vidal ('Campeones') s'emportava el Goya a l'Actor Revelació, faria un bell parlament que no oblidarem mai; que 'Cold war' seria la Millor Pel·lícula Europea, malgrat que alguns ens quedem amb la magistral 'El hilo invisible'; que 'La sombra de la ley' arrasaria, com a mínim, en l'apartat de Vestuari, a més de quedar-se els Goya a la Fotografia i a la Música Original; i que 'Entre dos aguas' s'aniria de Sevilla amb les mans buides. Què hi pintava una pel·li 'rara' entre dues propostes tan diàfanes com eren un retrat directe de la corrupció ('El reino') i un relat emotiu i ben acollit a les sales de cine ('Campeones')? Com es deia abans, l'important és participar. Oi, Isaki?

La roba...
I acabem amb un apartat que, arran de l'anterior columna, dedicada als Gaudí, he descobert que té una pila de fans: els comentaris del vestuari. Ehem, aquí hi ha més seguidors i seguidores de 'Maestros de la costura' del que sembla. Vinga, al capdamunt de la llista dels més ben mudats: la parella Macarena Gómez i Aldo Comas, entre el 'pijerío' i el 'xonisme', però amb un encomiable sentit de l'espectacle; Silvia Abascal, preciosa, com de princesa Disney, amb la col·laboració de la firma Marchesa; Rosalía, vestida per Juan Vidal i amb unes ungles de família Addams; Susi Sánchez, Goya a la Millor Actriu gràcies a 'La enfermedad del domingo'; Antonio de la Torre, el Millor Actor per 'El reino' i notabilíssim de cap a peus; Miguel Ángel Muñoz, dins d'un llampant Dolce&Gabbana; Aura Garrido i Eduardo Casanova i els seus escots; Penélope Cruz i el seu Chanel; Brays Efe i el seu vestuari de... Brays Efe;

Belén Rueda i el seu Óscar de la Renta; Juana Acosta i el seu recollit de cabell; Anna Castillo amb un top estupend; Paz Vega, que mai no la caga a l'hora de posar-se la roba; David Trueba, amb sabatilles esportives; i Isabel Coixet amb una curiosa bossa entre les mans. I els tios i ties vestits de negre? Nois i noies, no calia. Una mica d'imaginació! Tenir bon tipet no és suficient. I ho dic per Álex González, Nathalie Poza i Manuela Vellés, en concret.

Amb uns 'looks' normalets: Eva Llorach, amb les parpelles jo crec que massa pintades; Natalia de Molina, que no va acabar d'estar encertada, però ens encanta tant quan fa d'actriu (estava nominada per 'Quién te cantará') com quan fa de persona; Sara Sálamo, embarassada i amb un discret Pronovias al damunt; i Leticia Dolera, amb serrell Mari Trini. En el capítol de desastres, només un parell: Antonia San Juan, com descuidada, i Cristina Castaño, vestida pel seu pitjor enemic, i tothom sap que en té uns quants.

Fins a l'any vinent, amb Amenábar i Almodóvar lluitant pels premis principals!

Últimes notícies

    Publicitat