[title]
La presidenta es repeteix
En realitat, el titular d’aquesta columna crítica i frívola podria ser perfectament rematat amb un signe d’interrogació o d’exclamació. Sí, pot ser una pregunta o pot ser un clam. I és que la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català ha començat a repetir el mateix discurs de cadascuna de les seves aparicions. I això no pot ser. Quan Joel Joan n’era el ‘presi’, et podies esperar d’ell qualsevol incorrecció, estirabot i desordre en la construcció i evolució del seu parlament. Amb Isona Passola ha arribat la rutina, com un examen copiat de l’any passat. No dubto que, fora dels escenaris i els focus, faci bé la seva feina, que bàsicament és aconseguir que el nostre cinema no sigui una guingueta per a quatre incondicionals, sinó una indústria amb una imatge i projecció fortes. Dijous passat, a Terrassa, durant la Festa d’Estiu del Cinema Català, Passola ens va col·locar el mateix discurset de sempre i, apa, després, tots a menjar piruletes de xocolata blanca (que estaven boníssimes, per cert). No, tampoc li demanava que declarés la guerra a Hollywood i a Madrid, i menys en un ambient tan distès, però sí hagués aplaudit alguna novetat en la seva ‘xapa’ institucional. Perquè ni a mi ni a ningú ens serveix un simple “aquesta és una nit per recordar les pel·lícules que vindran”. S’entén el joc de paraules amb el film de Carlos Marqués-Marcet, o potser són imaginacions meves? Una altra declaració de principis grapejada: “Som una gran família”. Qualsevol (bé, quasi qualsevol) dels convidats van dir coses més excitants que ella, que també va deixar anar això: “A les autoritats els agrada divertir-se”. Ah, era una festa adreçada a les autoritats? Doncs allà no hi va faltar ni la actriu Rosa Boladeras, que ara mana a l’ajuntament de Terrassa. Per cert, Boladeras té una filla que és una excel·lent intèrpret, Sara Diego. Apuntin el nom. Fem un resum del ‘guateque’ 2019 del cinema català? Vinga, amb frases, vestits i parafernàlia.
Les frases i pensaments de la nit
“Vull ser Emma Thompson”. Només arribar al lloc dels fets, que era l’ex Hospital del Tòrax egarenc, Cesca Piñón em va regalar aquesta declaració de principis. Piñón guanyarà el Gaudí a la millor actriu secundària gràcies a ‘La vida sense la Sara Amat’, que s’estrena el 12 de juliol. Laura Jou, directora debutant, li ha regalat un petit paper preciós: la padrina/àvia del protagonista, que ella amplifica i converteix en el paradigma de la bondat. Tots volem una padrina com la Cesca. O una mare com la mare d’Aina Clotet, que, a més de vigilar que el seu petitó net no prengués mal o s’espantés amb tants fantasmes que corrien pel voltant seu a la festa, em va obsequiar la frase següent: “Avançar en investigació és molt lent, i retrocedir pot ser molt ràpid”. Anna Fresquet, ets sàvia. I jo, un poca-solta, que s’ajunta amb poca-soltes com el director Gerard Quinto (‘7 raons per fugir’), que no perdia l’esperança que, en qualsevol moment, algú s’ajupís i es posés a pixar al costat seu en plena festassa. Li va passar, fa poc, durant un festival. I té ganes de repetir. No m’estranya. I, sobretot, que m’avisi. El director de fotografia Pol Turrents no va deixar anar cap perla per la seva boca, però sempre és un plaer ensopegar amb algú tan talentós i sorneguer. “Et firmo un autògraf?”, em va preguntar Turrents en veure’m amb la llibreta d’apunts. “Sí, home, sí, signa’m el cul”, vaig respondre. Empatats en ximpleria.
Els millor i pitjor vestits
Em segueixen fascinant els photocalls i com considera la gent que s’ha d’anar vestit en una estrena o una celebració. No demano ser un Oscar Wilde o una Rihanna, però sí una mica de cura i respecte als altres. Per començar, els tios que no omplin les xancletes o les sandàlies amb els seus peus... que es posin xiruques! Poques coses hi ha més ridícules que un paio que no omple la xancleta o la sandàlia. No és el cas de Marqués-Marcet, que va passar fugaçment per Terrassa: els dits li vessaven per la part del davant de les sandàlies. L’autor de la preciosa ’Els dies que vindran’ és un home elegant (i amb envejable cabellera a l’estil Jason Momoa), però sense arribar als extrems d’elegància de l’actor Ricard Balada, que duia una americana de Roberto Vicentti i una camisa de coll Mao.
El gran disgust de la nit me’l va donar un altre actor, Max Grosse, que va ser el més sofisticat de l’última entrega dels Gaudí, i, dijous passat, semblava una versió hípster i intel·lectual dels participants del programa ‘Mujeres y hombres y viceversa”. Angelet ros, si fins i tot anava amb ronyonera! Irene Moray, la directora del curtmetratge ‘Suc de síndria’, que Grosse coprotagonitza amb Elena Martín, i jo no enteníem res. On ha quedat aquella classe, distinció, gosadia i glamur dels Gaudí, estimat Max? La seva mare, Montse Majench, que corria per una altra taula de copes, no l’hagués hagut deixar sortir de casa.
Més penya que es va treballar el look per no anar feta un desastre estètic?: Ivana Miño, amb “vestit lencero”, segons definició de la pròpia actriu i presentadora, i que em va recordar l’Eleanor Parker de ‘Cuando ruge la marabunta’; Mireia Ros, que està rodant una sèrie, una coproducció amb Finlàndia on hi interpreta un càrrec polític important; Maria Molins i Cristina Brondo, que, a part de ser amigues, mai no fallen amb l’estilisme; Assumpta Serna, flamant membre d’honor de l’Acadèmia; Mireia Oriol, divina i estupenda amb els seus pantalonets curts blancs, i Nil Cardoner (el seu germà a l’exitosa sèrie de TV3 ‘Les de l’hoquei’), vestit de fosc i amb una veu extra ronca; Montse Alcoverro, molt popular per la sèrie de TVE ‘Acacias 38’, on hi interpreta la tremenda Doña Úrsula; la productora Marta Figueras, radiant i animada; i Nina Hofmann, figura imprescindible a l’hora de revisar guions. Té un gran ull i unes opinions molt sensates.
La indústria fa negocis... o ho intenta
Rics i pobres, càrrecs vitalicis i pobres desgraciats que van allà a vendre motos i fum sense parar, tots van/vam aprofitar l’event per fer negocis. O intentar-ho amb més o menys gràcia i èxit. Rànquing de productors i cineastes citats a Terrassa? En el primer grup: Edmon Roch, amb un look Fil·lemó (pantalons vermells i camisa blanca), i que ha produït ‘Staff onfly’, també coneguda com ‘El viatge de la Marta’; Montse Triola, amb ganes que els espectadors vegin ‘Liberté’, d’Albert Serra; Andreu Comerma, d’Alhena Production, responsables de ‘Matar a Dios’; Andrés Mellinas, que estrena ‘Ojos Negros’, de Marta Lallana i Ivet Castelo, i que no va parar de ballar tota la nit; Sebastián Mery, sempre a la recerca de nous projectes i aliances; Tono Folguera, que empara el debut al llargmetratge de Clara Roquet, ‘Libertad’; Marta Figueras, radiant i animada; Jordi Rediu, que últimament busca coproduccions a l’estranger; i Oriol Sala-Patau, l’home fort de TV3 en tema de cinema. Realitzadors i realitzadores?: Neus Ballús, que presenta ‘Staff only’ mentre roda ‘Sis dies corrents’; Belén Funes, que estrena la seva òpera prima, ‘La hija de un ladrón’, el 29 de novembre; els dos milions i escaig de directors i directores de ‘La filla d’algú’; David Casademunt i Pau Bacardit, caçant esperits i zombis als passadissos del vell i misteriós hospital de Terrassa; els veterans Antoni Verdaguer i Sebastià D’Arbó; Joan Vall Karsunke, a punt de rematar ‘Diari de bosc’, sobre la figura de l’escultor Xicu Cabanyes; i la simpàtica i una mica freak Denise Castro, amb uns pantalons texans curts (i trencats?), i un jersei blanc lligat a la cintura. Horror!
Ara, Isona Passola, tu que ets com un heroïna de pel·lícula de Nicholas Ray (Joan Crawford a ‘Johnny Guitar’, Joan Fontaine a ‘Nascuda per al mal’, Maureen O’Hara i Gloria Grahame a ‘El secret d’una dona’ o Ava Gardner a ‘Cinquanta-cinc dies a Pequín’), tens un any per preparar-te un més apanyadet “benviguts i benvingudes, etcètera” i també per triar un nou lloc: després del Tibidabo, el Poble Espanyol, el Palauet Albéniz i Terrassa... Hollywood? Girona? El Zoo de Barcelona?
NO T'HO PERDIS: El top 5 de la cartellera de cine
