Joan Carreras encarna un personatge impressionant a 'Grand Canyon', una obra que no acaba d'alçar el vol

La història recent del teatre català contemporani té personatges memorables, com la Clara G. de L'imperatiu categòric, la Ivana de Temps salvatge, l'Àlex de Smiley, la Beré de Sé de un lugar o la Júlia d'Una gossa en un descampat. El Pere de Grand Canyon juga en aquest lliga, en la de les figures emblemàtiques nascudes de la ficció que han pujat als escenaris. Un home en declivi, madur, que sembla que ha llençat la tovallola, que no és el que era, però que la vida fa reaccionar a temps. A La Villarroel, en la pell de Joan Carreras.

Després de l'èxit d'Amèrica, una hipnòtica història de burgesos catalans als quals el passat esclavista els passa factura, Sergi Pompermayer ha decidit seguir la seva aventura americana des d'un altre cantó, des de baix, des d'un poble català de mala mort on un home, en Pere, somia a trepitjar el Gran Canyó de Colorado. És una història crepuscular, amb un aire de Sam Shepard: una prostituta que fa de confessora, un nano fatxa que s'ha drogat massa, l'amo d'un bar que mira tothom per sobre de l'espatlla, la dona d'en Pere, l'Angie, que estira el carro i la seva filla, la Ruby, que busca vies de sortida. I, és clar, en Pere.

Grand Canyon ens col·loca en un entorn rural tòxic i dins una família, la del Pere, l'Angie i la Ruby, que viuen una situació difícil: ell té poca feina o gens, i han rebut una citació judicial perquè acusen la Ruby, cantant incipient, de terrorisme. Ha escrit una cançó contra la monarquia. Tot es complica, i els homes no saben com fer front a l'adversitat. Cap.

Al voltant d'un gran personatge

Quin és el problema? Doncs, que tots, pocs o massa, representen un arquetip, figures que hem vist al cinema, no gaire als nostres teatres, i no van gaire més enllà. En Pere és un gran personatge, però la resta no deixen de ser elements que fan el que esperem que facin. Ell sí que ens sorprèn, qui pot encarnar una evolució, començar d'una manera i caminar cap a l'altre cantó. Els altres orbiten al seu voltant i, per molt bé que treballin intèrprets com Mireia Aixalà (Angie), Guillem Balart (JoanJo), Eduard Buch (Miqui) i Maria Morera (Ruby), l'obra es queda a mitges.

Pere Arquillué dirigeix la funció. Interpretativament, la clava. Tots van a l'una, estan al seu lloc, però Grand Canyon és una peça que exigeix una mica més que un bon treball dels actors i les actrius. Perquè presenta un repte espacial en un teatre amb la graderia a dues bandes, on no pots amagar res. I no sé si se n'acaba de sortir.

Pompermayer s'ha acostat a l'univers de Josep Maria Miró. És impossible no pensar en El monstre o El cos més bonic. Però, com deia, és més a prop de la galàxia de Sam Shepard, fins i tot dels germans Coen, cosa que no és gaire habitual entre els nostres dramaturgs. No debades, la prostituta llegeix Meridià de sang, novel·la de Cormac McCarthy, mentre espera la clientela. És de factura brillant, l'obra, amb grans interpretacions i un gran protagonista, però li falta lluentor.

La Villarroel. Fins al 3 d'agost. 25-29 €.

NO T'HO PERDIS: Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona