Josep Maria Miró escriu i dirigeix 'El monstre', una obra fosca sobre les fonts i la subjectivitat de la maldat

Hi ha molts fils que connecten El monstre amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, possiblement l'obra de l'última etapa de Josep Maria Miró que més èxits li ha donat. A la peça que va estrenar Pere Arquillué, hi teníem el relat d'un crim en un poble aïllat, tancat. Hi havia una carretera secundària, disputes locals no resoltes i un enigma. Aquí, a El monstre tenim una localitat semblant i una altra via poc transitada, però en lloc d'escriure un monòleg el dramaturg ha concebut un muntatge, que també dirigeix, per a tres actors. L'un és en Santi (Albert Prat) i l'altra és la Berta (Àurea Márquez), una parella irregular. Enmig, hi tenim, precisament, el monstre (Joan Negrié).

Però en el teatre de Miró no tot és tan senzill. D'entrada, l'escriptura és rica i mil·limètrica. Juga fort amb el simbolisme, potser més que mai, i amb el gènere, perquè El monstre bé podria ser una obra de terror psicològic, que el director accentua amb la banda sonora i una il·luminació en clarobscur. Tot fa que et mantinguis clavat a la cadira, expectant, seguint fil per randa les intervencions dels intèrprets.

I si dic que aposta fort pel simbolisme és perquè, per començar, qui ens dona entrada a la funció és un animal, una guilla disfressada de gos. La bèstia, que té el cos i la veu de Negrié, ens posa en situació, ens diu qui són en Santi i la Berta, i l'Adrià, el fill d'ella que no veurem, però que hi serà. La història de tots dos és feixuga i plena de mentides i coses no explicades mai: qui és el pare de l'Adrià? Com va desaparèixer la mare d'en Santi? Què passava amb les dones de la fàbrica que escollien com la més bonica de l'any? Què li va passar a la Berta quan li va arribar el torn?

De mica en mica, Miró va descabdellant la trena. No té pressa. Perquè una cosa porta a l'altra i tenim un home que ha d'aparèixer, el monstre. Ho farà aviat. Tant la Berta com en Santi el coneixen bé, tot i que, des de l'incident que va provocar la seva fugida del poble, no l'han tornat a veure.

Tres intèrprets extraordinaris

Márquez, Negrié i Prat, sota la batuta de Miró, demostren ser tres intèrprets extraordinaris. S'han fet seu un text complex que requereix una concentració altíssima, que sovint esborra les fronteres entre la vigília i el somni, en una mena de fantasmagoria iridescent. Han de col·locar les peces una a una, bregar amb les segones lectures i atrapar l'espectador gairebé només amb la veu. I a fe que ho aconsegueixen.

Miró ha decidit seguir una certa via angloirlandesa. Aquesta peça s'acosta molt al primer Martin McDonagh, el de La reina de la bellesa de Leenane, passada pel sedàs d'algú que ha llegit molt Josep Maria Benet i Jornet. I això vol dir un altíssim grau de violència soterrada, el qüestionament perpetu sobre la presumpta bondat de la gent i la certesa que tothom amaga alguna cosa. El resultat és una obra en què ens acabarem preguntant qui és de veritat el monstre. Perquè potser és dins de tots i cadascun de nosaltres.

Sala Beckett. Fins al 27 de juliol. 11-22 €.

NO T'HO PERDIS: Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona