[category]
[title]
Què és violència i qui n'és víctima? És la justícia justa quan ha de gestionar situacions de conflicte familiar amb menors implicats? Se'ls escolta, se'ls té realment presents? De quina manera afecta una separació dels progenitors en la construcció de la identitat d'una adolescent? A La buena hija, el periple que porta una jove a prendre consciència de la veritable cara d'un pare violent, la cineasta Júlia de Paz Solvas no pretén tant donar respostes com fer-nos reflexionar com a individus i com a societat.
Amb l'imprescindible complicitat de la seva coguionista Núria Dunjó, la directora ens explica la història de la Carmela (quin debut el de Kiara Arancibia; els seus ulls i els seus silencis són un prodigi d'expressivitat), una noia de 12 anys que, al principi de la pel·lícula, no acaba d'entendre per què no pot seguir veient el seu pare (magnífic Julián Villagrán) amb plena normalitat, sense la mediació de les treballadores socials d'un punt de trobada destinat a garantir els drets dels menors en situacions d'alta conflictivitat familiar.
A poc a poc, la protagonista anirà descobrint les capes menys visibles d'un home a qui ha idealitzat. D'alguna manera, La buena hija és, també, un cant a la sororitat: en el viatge de la Carmela resulta fonamental el suport silenciós d'una mare a qui d'entrada culpa per la situació que viu i d'una àvia que evoca experiències probablement ja viscudes: tres generacions que juntes, ballant la cúmbia de Los hijos del sol, són més fortes.
Després del seu debut a la pel·lícula col·lectiva La filla d'algú (2019) i d'Ama (2021) –un primer llarg en solitari que va ser premiat al Festival de Málaga i que li va donar una nominació al Goya–, i com a cocreadora de l'aplaudidíssima sèrie Querer (2024), Júlia de Paz Solvas reconfirma la lucidesa i la potència de la seva mirada social als conflictes que ens envolten.
Anem a l'essència, al cor, de La buena hija. T'he sentit a dir que aquest és un viatge de l'amor al desamor, i viceversa.
Sí, amb la Núria Dunjó vam treballar l'arc de la protagonista de tal manera que fos un viatge de l'amor al desamor cap al pare, i del desamor a l'amor cap a la mare. Volíem reflectir una relació marcada per la violència masclista i, en aquest cas, per la violència vicària. A nivell narratiu i de construcció de personatges, vam construir el vincle pare–filla com si fos una relació romàntica, per mostrar els límits entre tots dos, veient com aquest pare no representa, o no busca ser, una figura paterna convencional sinó més d'igual a igual. Com a part de la seva estratègia de continuar connectant amb la mare a través de la filla.
Parleu de violència masclista i vicària, però també mostreu de forma molt clara les violències del sistema. Hi ha una escena de la protagonista davant d'un tribunal que fa esgarrifar...
La pel·lícula parteix d'una situació de violència vicària, però un dels objectius era ensenyar com està molt arrelada a una violència institucional. Mostrem com funcionen els punts de trobada i la falta d'escolta cap als infants en els processos judicials. Quan comença la història, a la Carmela ningú no li pregunta si vol continuar veient el pare o no. Llavors, al final, totes aquestes violències estan interconnectades. Així és com l'engranatge continua funcionant i, tot i que pugui posar-se en dubte, encara manté aquesta fortalesa a la societat en la qual vivim.
Narrativament, la pel·lícula està explicada des de la mirada de la Carmela. Ho entenc com una voluntat clara de, justament, donar veu a aquests menors menystinguts o silenciats pel sistema.
Sí, totalment. El projecte neix de la nostra ignorància, tant de la Núria com la meva. La meva millor amiga treballava en un punt de trobada familiar i jo no tenia ni idea de què era ni de com funcionava. Ella m'ho explicava des de la frustració d'haver de seguir una llei en la qual no creia: estava acompanyant infants que havien de continuar visitant el seu pare agressor, tenint clar que aquestes visites no beneficiaven els nens i les nenes. A partir d'aquest punt, nosaltres volíem explorar el que és la violència que patim les dones pel fet de ser dones. Ens vam entrevistar amb dones supervivents de violència masclista i ens trobàvem que la majoria compartien una por enorme pels seus fills i filles, perquè, en no patir violència física o sexual explícita, judicialment no eren considerades com a víctimes i havien de continuar veient-se amb l'agressor. Aquí era quan es perpetuava el que coneixem com a violència vicària.
Què és i qui marca què és violència?
Per nosaltres era una cosa molt nova, i ens va portar a fer una investigació que ha durat uns sis anys i que ha inclòs entrevistes amb nens, agressors empresonats i psicòlogues i educadores. Hi ha pel·lícules referencials com El Bola, per exemple, que mostra la violència física cap al menor. Però nosaltres volíem ensenyar que les violències tenen moltes més capes. No cal que sigui física o sexual per ser violència. Això ens demanava la recerca de tots aquests grisos, per no caure en aquests discursos més hegemònics o normatius i per tractar d'entendre on són els límits d'aquestes violències. Què és i qui marca què és violència?
La parella Kiara–Julián comparteix algunes escenes dramàticament, també visualment, molt potents. D'aquelles que es queden a la memòria. Per exemple, el moment tan poètic en què es rapen els cabells mútuament, que, de fet, és la imatge del pòster...
Hi ha un llibre que hem tingut com a referent durant tot el procés, Microfísica sexista del poder, en el qual Nerea Barjola parla sobre la construcció del terror sexual i com el cos de les dones, les normes i els límits estan marcats per la mirada masculina. Llavors, el que nosaltres buscàvem eren dues idees: una és que el pare marca aquest límit del cos de la Carmela; ell defineix com la veurem des de l'inici de la pel·lícula. La imatge que tindrem com a espectadors de la Carmela està en mans del pare. També ens agradava aquell moment en què, un cop rapats, es miren al mirall: primer veiem reflectit el pare i després la veiem a ella, i a partir d'aquest gest passen a ser una mica la mateixa persona. D'alguna manera el pare entra dins la identitat de la filla, a partir d'un gest que ell sap que molestarà la mare i que no forma part d'un consentiment ple de la Carmela. Ella accedeix per aconseguir validació paterna. Passen a ser la mateixa persona i, d'alguna manera, ens ajudava que quan el pare no hi és, la seva essència es mantingui present.
Com vau treballar la química, les complicitats, entre un actor amb l'experiència de Julián Villagrán i algú adolescent i que tot just s'estrena en la interpretació, com Kiara Arancibia?
Vam fer molta feina de convivència i complicitat entre tots dos, perquè tots aquests gestos de cuidar-se, fins i tot d'un cert enamorament per part de la Carmela i d'una certa seducció per part del pare, havien de ser a la pel·lícula. En la feina amb tots dos va ser clau el paper de Tamara Casellas, que ha estat la coach de la Kiara. I hi va haver molta convivència i bon rotllo. Per posar un exemple, vam dedicar un dia sencer d'assajos a que cuinessin un pastís: es tractava d'aconseguir connexions. Els moments més violents no els vam assajar tant: són seqüències amb una implicació emocional molt delicada. Aleshores vam treballar molt per separat com havien d'enfrontar-s'hi, fer-los entendre que els límits els posarien ells. Un altre exemple és l'escena del cotxe: vam fer només dues preses, i de la del crit... només una. Ells marcaven el límit; al final estem fent una pel·lícula, però l'important és com l'estem fent: no volíem denunciar la violència i crear escenes que generessin violència en el set. Tenia molt clar que el resultat aniria molt en funció de com estaria tothom, també l'equip tècnic, en el moment de rodar.
Has fet dos llargmetratges i ets cocreadora de Querer, la sèrie que l'any passat ho va guanyar tot. Tres projectes que demostren una preocupació social enfocada a les violències cap a les dones. Fins a quin punt és herència de tenir una mare educadora social?
La meva identitat s'ha construït arran dels meus referents familiars: la meva mare és educadora social i el meu pare és metge de la pública. Llavors, hi ha... no diria una necessitat, però sí una inquietud, un voler entendre o posar sobre la taula aquestes temàtiques una mica des de la ràbia, des del pique. Tinc el privilegi de poder-ho ensenyar des d'aquesta idea col·lectiva de la recerca, mostrant aquestes realitats amb el permís d'aquestes persones que em donen les eines per poder fer-ho. Llavors és veritat que fins ara –i jo crec que em passarà tota la vida– estic marcada per aquest context social. Perquè la política ho travessa tot i és molt difícil separar-me d'aquesta realitat que m'envolta. Una cosa que vaig aprendre molt treballant amb l'Alauda Ruiz de Azúa i amb l'Edu Sola escrivint Querer va ser treballar des de l'interrogant: no voler donar respostes, sinó generar preguntes. Perquè, qui soc jo per donar respostes si no les tinc ni en la meva vida privada?
En un moment en el qual el cinema ha perdut cert impacte social, creus que encara és una eina política rellevant?
Sí, crec que sí. És veritat que no estic gaire a favor d'una idea pamfletària ni de voler imposar un discurs. El cinema ha de ser un espai per generar preguntes. La política és interessant quan desperta preguntes, i no quan s'imposa una resposta. Sí crec que el cinema pot ser una eina potent: mira una pel·lícula com Sorda, que ha posat sobre la taula coses que no s'havien tingut massa en compte, que fins i tot ha generat certs canvis a nivell social, polític, cultural. Crec que el cinema pot ser una eina potent per generar conversa.
Després de fer Ama, de guanyar a Màlaga i de ser nominada al Goya, vas tornar a l'atur, i crec que vas tornar a treballar de cambrera. Segurament la situació ha canviat, però no és tan senzill pagar les factures dedicant-se al cinema...
Jo no m'ho he preguntat gaire, crec que una mica per autoprotecció, com és que després de fer Ama vaig haver de tornar a treballar a l'hostaleria. I em sento supercòmoda fent-ho, però al final jo he estudiat per treballar al cinema. Crec que falta un equilibri d'oportunitats i de condicions. És a dir, ara hi ha més dones directores fent pel·lícules, però no es diu tant que no estem en les mateixes condicions que els directors homes. No tenim els mateixos pressupostos, per exemple. Llavors sí considero que hem d'anar amb compte amb aquesta façana, per dir-ho d'alguna manera. No tot són les gales dels Goya. Per fer La buena hija hem estat set anys desenvolupant el projecte, però no hem estat set anys cobrant. Comences a cobrar quan ja tens el finançament, i això arriba quan ja tens la idea molt avançada. Ho veig en les meves amigues, que idealitzen el món del cinema perquè es ven el glamur, l'star system. Però la realitat és que hi has de dedicar moltes hores que no estan pagades i no treballes en les condicions que segurament voldries. I jo parlo des d'un privilegi, perquè ara mateix sí que puc viure d'això. M'hi dedico i pago el lloguer fent cinema. Llavors, està bé no quedar-nos en la primera capa. Ho aplico al que proposem a la pel·lícula: no quedar-nos en l'aparador, sinó entrar i veure què hi ha realment.
Des de la visió masculina et miren com a dona, i des de la mirada adulta, com a jove.
Més enllà de les diferències entre homes i dones cineastes, en el teu cas s'hi afegeix la precocitat: vas fer la teva primera pel·lícula amb 24 anys, i suposo que has hagut de gestionar la condescendència dels grans cap als joves. Fins a quin punt hi ha una doble càrrega en ser dona i jove en aquesta professió?
Ara no ho sento tant, això. Crec que ara hi ha més directors i directores joves amb unes primeres pel·lícules espectaculars. Sí que és veritat que, quan vaig fer Ama, no hi havia tants cineastes joves que acabaven de sortir de la universitat i tenien la sort i l'oportunitat de fer una primera pel·lícula amb 24 anys. Però ara no ho veig tant així. Hi ha cinema molt potent, amb discursos molt potents, de penya molt jove. Però és veritat que a la indústria hi ha desigualtat: des de la visió masculina et miren com a dona, i des de la mirada adulta, com a jove. Això també és el que nosaltres hem volgut treballar a la pel·lícula: allunyar-nos d'aquesta mirada adulta per poder defensar que aquests nens i nenes tenen el seu propi discurs. Quan vaig fer Ama, hi havia moments en els quals em sentia qüestionada, o que posaven en dubte el discurs que jo estava explicant, perquè parlava de la maternitat sense ser mare. No ho soc però sí que soc filla, i amb Ama vaig voler treballar des del meu punt de vista com a filla. I reconciliar i treure-li pes a la meva pròpia mare:Treu-te aquesta culpa de no complir amb la maternitat que, des de petites, se'ns marca com a dones. Llavors sí que he sentit aquesta mirada adulta i masculina, i encara la sento en alguns moments. Però la meva actitud ha canviat, i m'entra per una orella i em surt per l'altra.