[title]
Acaba de fer 'sold out' a Londres (amb els Tyets) i ha aparegut a les pantalles de Times Square anunciant el festival Ítaca juntament amb Mushka i altra vegada amb The Tyets. "Una 'locura', és surrealista, no té cap sentit, però és això és fer-ho gran, creure'ns-ho, a tope amb aquesta onada, som la puta onada". Ho diu Julieta Gracián, que és la 'pop star' catalana del moment i aquest desembre torna a l’Apolo (dijous 14 de desembre, dins el Curtcircuit, amb totes les entrades esgotades). Hem quedat amb ella a la Casa Rius per parlar de '5AM' (2023), tota aquesta bogeria que està vivint i grans plans de futur.
'5AM' no és el teu primer disc, però sí el primer àlbum, amb un concepte global.
Fins ara tot el que havia fet eren EPs i ‘mixtapes’ i aquest és el meu primer disc cent per cent pel que fa a l’estètica, al concepte, la narrativa... Té un guió molt marcat, amb les tres parts. És la meva primera feina completa, completa, sencera.
Per què el vas treure per parts, en tres EPs?
Perquè la història eren tres capítols i per a mi era molt important que cada capítol estigués molt definit, pel que fa al so, a l'estètica, el concepte, la història. El primer capítol és 'Cari', que és la ciutat, més la festa, i estèticament és molt més pop. La segona part és el món dels somnis: ‘Sueños’ et va introduint en aquest món dels somnis, ‘T'enxules’ és com un reggaeton oníric…; i la tercera part és el despertar, són les 5 del matí, aquella hora en què poden passar les tres coses. A la primera part es presenta l'amor impossible, en el món dels somnis es viu aquest amor impossible i el despertar és una acceptació de què aquest amor només es pot viure en el món dels somnis i que dura el que dura un somni.
Aquest moment de l'alba, de transició, pot ser també una metàfora del teu moment artístic?
És una hora que trobo molt evocadora. Des de petita sempre m'ha cridat molt l'atenció una ciutat buida a les cinc del matí, el silenci et deixa molt espai per pensar. I les històries que es viuen a les cinc del matí, poden ser de festa, pots estar somiant... És un espai on poden confluir moltes coses i emocionalment és molt evocador.
Cada persona té el seu ‘catalan dream’, és com dir ‘soc la puta hòstia’ i això em mola
Aquest contrast d'una veu tan dolça, aquesta cosa suau amb una electrònica d'avantguarda és el teu segell, oi? Com hi has arribat?
Jo sempre dic que la meva música reflecteix qui soc en aquell moment. Soc molt contemporània a la meva música, m'agrada pensar que representa la meva versió en aquell moment. I sí que sento que durant aquest últim any m'ha representat molt aquest so, perquè soc una persona amb dues cares, tinc una cara molt fina, molt suau, molt elegant, però a la vegada també tinc una més dura, més fosca, més forta. Per mi és molt important ajuntar les dues coses per explicar qui soc i a la vegada dir que soc les dues coses a la vegada. No és que sigui una o l'altra, sempre soc les dues. I això ho hem treballat molt, per mi era molt important explicar això amb el so i amb l'estètica del so.
Tu produeixes, però també treballes amb més gent.
Soc molt íntima. M'agrada molt que la idea original surti al menjador de casa meva, perquè tinc una relació molt personal amb la música. I això no vol dir que sempre sigui així, cada vegada m'estic obrint més i m'està agradant més treballar amb gent, però sí que m'agrada que la idea original surti de mi. Per exemple, per aquest disc tenia totes les maquetes i vaig anar a l'estudi amb Lowlight, que han produït tot el disc i han acabat d'elevar el so i culminar-lo.
Com arribes a Lowlight?
Són uns productors a qui ja seguia la pista des que tenia 15 o 16 anys, m'encanta com treballen i tenen una base més urbana, però realment per dins tenen molt concepte, per a ells el concepte és molt important, saben un munt d'electrònica, són molt flexibles, poden fer qualsevol cosa, i ens vam entendre molt bé. Jo els vaig enviar les maquetes sense saber si els agradaria, però els va molar molt des del principi i va ser un 'junte' molt... Vaig anar un mes a Madrid amb ells a treballar-ho.
Quins són els teus referents, tant pel que fa a l'electrònica com a la veu i a la composició?
No tinc algú al cap quan componc, però soc una esponja. Tot el que escolto em va quedant dins i després quan faig una cançó potser ho reconec, però no dic "vaig a fer música en aquesta direcció". Pel que fa a la veu, sí que quan vaig començar tenia l'Angèle molt de referent, que m'encanta i tinc una veu molt semblant a la seva. En aquest sentit sí que em va inspirar molt, però pel que fa al so, depèn. De música electrònica pura no n'escolto. El més proper seria Fred Again.. que m'agrada molt, però per cançons d'electrònica, com 'Oh la la', que per a mi és una mica dark techno, la referència era Soto Asa, un artista espanyol que no fa electrònica, però que té un tema així més electrònic i em mola.
Perquè l'electrònica està a tot arreu.
Comença a ser el nou pop, una mica.
Com compons?
Componc molt amb el piano, també amb la guitarra, però també amb sintetitzadors. Soc molt partidària de provar-ho amb sintetitzadors i això em fica dins de l'esfera, o compondre directament amb l'autotune per fer melodies més rares. Crec que cada cançó demana una cosa diferent. No pots fer una cançó de discoteca amb piano, jo almenys no. Prefereixo posar-me un beat ‘canyero’ i imaginar-m'ho que fer-ho amb el piano. Les balades sí que m'agrada fer-les amb el piano, per exemple 'Com aquell agost', que en una hora estava feta. Cada instrument és una història.
Quan neix la teva primera vocació? Quan t'adones que vols cantar i fer cançons i per què?
Mirant-ho amb perspectiva, m'he adonat que és una cosa que està sempre allà. No com un focus principal, però des de petita ja tocava el piano i cantava i ballava molt a casa. Hi va haver una època en què era molt fan de la Beyoncé i sempre organitzava coreografies amb els meus amics. Era molt ‘show girl’, m'encantava. Però mai vaig pensar de dedicar-m'hi, jo anava per enginyera. I aleshores vaig començar a fer teatre, em vaig adonar que el món de la interpretació m'agradava molt, que gaudia molt l'escenari. I amb 15 anys o així, vaig començar a tocar la guitarra de manera activa. El meu pare sempre havia tocat el piano i la guitarra i jo l'admirava molt, m'encantava. I em vaig apuntar a classes de cant perquè em venia de gust i va venir tot de forma molt natural.
Hi ha referents en català per al que tu fas?
Quan vaig començar a fer música en català vaig veure un espai buit i em preguntava "com és que ningú ho està fent?", i les artistes que m'han agradat sempre són la Dua Lipa, la Billie Eilish, l'Angèle, la Rosalía. I, esclar, jo em deia que el que volia fer era això, no em veia fent una altra cosa, i va ser un procés d'investigació del so, de trobar les paraules, el llenguatge... assaig i error. Crec que ara ja he trobat aquest so, però va ser anar provant.
Per mi el català és com més brillant. La fonètica és molt important, és com col·loques la boca i com generes el so
Has trobat molt bé la sonoritat de les paraules, les paraules que tenen un ganxo, que són musicals per elles mateixes. El català és més suau, per exemple, que el castellà?
Jo em fixo molt en com sona cada llengua i per mi el català és com més brillant. La fonètica és molt important, és com col·loques la boca i com generes el so. Jo sempre dic que canto molt millor en anglès, o en francès que també m'agrada molt, cada llengua és una energia diferent. Cada cançó demana una cosa diferent.
Sempre s'ha pensat que en català es pot arribar a menys gent, però si vas per exemple a Alemanya, els és igual en català que en castellà. T'ha passat?
La segona ciutat on més m'escolten és Madrid, després Saragossa, i a la gent li encanta. Vaig anar a Suècia ara fa poc i els encantava la sonoritat del català. No m'he trobat cap barrera fins ara, no m'impedeix fer res, per mi és un somni portar el català al públic internacional i en això estic.
Creus que és una barrera més mental que ens autoimposem?
Té a veure amb com d'oberta o tancada sigui la gent. Té a veure amb la personalitat, siguin d'on siguin. I jo crec que el tipus de públic que tinc jo és gent molt oberta, gens ratllada. Com jo, a mi em ve de gust cantar a Espanya, a Sud-amèrica, on sigui, no em tanco. I també m'agrada que la gent que em segueix també sigui superoberta i respecti tot el que faig.
La teva feina no només inclou escriure, produir i cantar, sinó que a més a més té tota la part escènica, de la dansa, els vídeos... Ets una artista 360, però això és molta feina. Com t'ho fas per estar a sobre de les coses i per controlar els detalls?
Tornant-me una mica boja. M'agrada decidir-ho tot jo, perquè el meu personatge no el defineix només la música que faig, sinó també com em vesteixo, com em represento sobre l'escenari, quin tipus de ball faig, quin tipus de passos faig a les meves coreografies. Òbviament, tinc la sort de tenir un equip que treballa superbé, que entenen perfectament el projecte i respecten el que jo vull. Per exemple, amb la meva coreògrafa hem fet un procés i un treball de buscar l'estètica concreta a les coreografies, les referències, que encaixin amb la meva música... És molta feina i ser molt organitzats. I dormir poc, també.
Et consideres 'control freak'?
Sí, total. Soc bastant 'loca' amb això. Ara delego molt més, perquè a la gent que m'envolta ja li tinc confiança, però m'agrada estar a sobre de tot. Quan es munta l'escenari, per exemple, vull ser allà.
Si la cosa creix cada vegada hauràs de delegar més, oi?
Sí, ara ja m'està passant. Per la gira de l'any que ve hi ha més equip, més personal, cotxes... al final tot suma. I ara començaré a treballar en un projecte més gran que estic preparant on hi haurà molta gent implicada i estic triant molt bé la gent amb qui vull treballar i és gent que sé que entendrà molt bé el meu projecte.
La gira actual és principalment per festivals catalans?
Sí i per Espanya també tinc tancats festivals molt top, estic molt contenta. Més festis.
Em considero molt ambiciosa, sí, crec que sempre ho he sigut
Has vist la pel·lícula del C. Tangana? Ho vol fer tan gran que se li'n va de les mans.
M'agafava uns nervis veient la pel·li... Jo soc de treballar amb poc temps, però crec que amb temps i paciència, que en tinc poca, es pot organitzar bé tot.
Es diu 'Esta ambición desmedida'. Ets ambiciosa?
Sí, jo em considero molt ambiciosa. No sé fins a quin punt pot arribar la meva ambició però l'ambició és una cosa que va molt lligada al moment que estàs vivint. La que tinc ara serà diferent de la que tindré d'aquí a un any o a la que tenia fa un any, pel que fa a les coses que vull arribar a fer. Però jo em considero molt ambiciosa, sí, crec que sempre ho he sigut.
Quines coses vols arribar a fer?
Vull fer una cosa gran. De fet, ja s'està treballant i planejant, i el meu objectiu final és poder internacionalitzar tot això. No em refereixo a ser una ‘popstar’ internacional, sinó a poder viatjar, poder produir a altres llocs, tenir el privilegi de moure'm, d’agafar inspiració de diferents llocs del món, aquest seria aquest objectiu. Em fa il·lusió viure tot aquest procés, penso que és una feina increïble i preciosa i em sento superafortunada de poder viure-la. Vull viure-ho tot ‘a tope’, tot el que pugui.
I t'imagines fent un xou més gran.
Ah, sí, sí, ‘full performance’. ‘A tope’. Ara amb el xou m'hi estic posant molt seriosament perquè m'encanta i econòmicament és una bogeria, però hi ha hagut molts xous en què he arribat a no guanyar diners, prefereixo que estigui ‘bacaníssim’ que guanyar diners.
Mantenint el català?
Òbviament, el català forma part de la meva identitat i el castellà també, perquè són les meves dues llengües, però jo què sé, la vida, ara també tinc ganes de fer-me una cançó en portuguès i me la faré i en anglès. No soc gens tancada, és el que dic, però no crec que deixi la meva identitat.
Ho has petat amb la samarreta de ‘I am the catalan dream’.
Sí, una bogeria. És una referència a la Britney Spears, que era ‘I am the american dream’, és un trasllat de la cultura pop més internacional aquí a Catalunya i que té una cosa d'empoderament, que molem que flipes. Em molava fer-ho pop.
Però què és el ‘catalan dream’?
Cada persona té el seu ‘catalan dream’. Per mi és una cosa empoderada, m'agrada que tothom se senti molt orgullós de si mateix, és com dir ‘Soc la puta hòstia’ i això em mola.
