[title]
L’adjectiu més interessant i interessat
Des de fa uns mesos, dos conceptes sobrevolen, taquen, esquitxen, matisen o adornen moltes de les crítiques i les informacions cinematogràfiques que llegeixo, veig o escolto: l’adjectiu 'interessant' i l’expressió 'pornografia dels sentiments' o 'pornografia sentimental'. Potser no m’hi vaig fixar abans, i l’adjectiu ja corria, d’antuvi, per les redaccions, columnes, articles i programes de ràdio i televisió, des que homes i dones ens vam posar a valorar, amb cert criteri i pòsit cultural, les feines artístiques d’altres. El que sí és indiscutible és que ara mateix s’està usant més que mai. Les pel·lícules, de cop, són molt més 'interessants' que abans. No són ni bones, ni dolentes. Ni originals, ni rutinàries. Tinc la sensació que l’esmentat qualificatiu ens serveix (jo, el primer) per no quedar malament amb els seus autors, per no dir la veritat si ens sembla una merda el film, per evitar-nos problemes, per sortir del pas amb elegància. Perquè, dins del nostre cervell, és un: "Buf, la pel·li no acaba d’aportar res, i si no existís el mon seguiria girant, però diré públicament que és interessant, que és un concepte tan correcte com ambigu". Així, fora ferides, fora sensibilitats danyades. I visca la política de la correcció. Assumeixo, ho deia abans, que també m’he abonat a l’esport de l’"interessantisme", i que el practico massa sovint. És l’adjectiu preferit dels... equidistants. Digueu-me gallina.
Nadine Labaki, què fas?
El terme 'pornografia sentimental' s’ha escampat i s’ha esverat des de fa un parell de setmanes. Un mes, com a màxim. Des que van començar a aparèixer les primeres informacions sobre l’estrena a les sales de 'Cafarnaúm', la nova pel·lícula de la cineasta Nadine Labaki, que ens descriu les desgràcies d’un nen sirià refugiat al Líban, la terra de la directora. Les primeres espurnes? Quan 'Cafarnaúm' es va veure al Festival de Canes, alguns observadors van pair malament la història explicada per Labaki. Se’ls va indigestar certes imatges, van titllar d’innecessàries determinades escenes i situacions, i van denunciar la poca subtilesa del producte. Robert Guédiguian, a 'La casa frente al mar', havia tocat, amb suavitat i sense aprofundir-hi, el conflicte dels nens refugiats, i ningú no es va espantar.
La defensa Streisand
El cas contrari? La cinta de Labaki ha trobat una gran defensora a Twitter: Barbra Streisand. L’actriu i cantant, una veu súper respectada a l’hora d’assenyalar conflictes socials i fer campanya contra alguns polítics i figures públiques de la dreta del seu país, s’ha sentit commoguda per aquest relat i no li ha embafat la seva misèria esplèndidament fotografiada. Si, a Twitter o Instagram, seguiu unes quantes figures del show business, comprovareu que el cas de la directora i estrella de 'Yentl' no és únic. Al seu Instagram, l’actriu Natalia de Molina, a qui aviat veurem a 'Elisa y Marcela', ha escrit: "Tot el bo que es digui de 'Cafarnaúm' és poc. Una masterpiece com aquesta s’ha de viure, sentir, guardar i celebrar". Guardar? Poseu aquí una emoticona d’un tio aixecant braços i espatlles.
El precedent de Zulawski
Vaig llegir que algú unia les paraules pornografia i sentimental va ser en una crítica ferotge cap a 'Lo importante es amar', la pel·lícula de Zulawski del 1975, amb Romy Schneider, Fabio Testi, Jacques Dutronc i Klaus Kinski. La recordeu? Aquella història d’un fotògraf obsessionat amb una actriu. Un altre dia parlem de la pornografia de la violència. Si tu ho veus bé, Tarantino. Serà... interessant.
