Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les millors actuacions de l’any, una qüestió subjectiva
Notícies / Cine

Les millors actuacions de l’any, una qüestió subjectiva

Dolor y gloria
Foto: El Deseo Julieta Serrano a Dolor y gloria

El dret, la llibertat i la joia d’escollir

Adoro els pòdiums, m’encanten els rànquings i em tornen boig les classificacions. Objectives o subjectives, matemàtiques o personals, aquesta mena de llistes són una manera de posar ordre al caos i filtrar les informacions que rebem. També són un resum d’allò que ha passat en els darrers dies o anys. Són un resum imperfecte i millorable? Segurament. El receptor el pot retocar amb la seva experiència directa. No s’ha acabat el 2019, però ja he vist tot el cinema espanyol susceptible de guanyar diners o premis, de fer rics els productors i les cadenes de tele o d’omplir el menjador dels seus directors i directores de trofeus, medalles, plaques i condecoracions. Soc jurat dels Premios Forqué, o sigui que fins i tot conec pel·lis que encara no s’han estrenat. I, gràcies als Forqué, he pogut recuperar petites joies com la valenciana ‘La banda’, de Roberto Bueso, que se’m va escapar quan es va estrenar. I el meu rànquing està dedicat a les millors interpretacions de l’any que estem acabant de consumir. Actuacions que han traspassat les fronteres del Bé i del Notable, per instal·lar-se en l’Excel·lent. Obro la llista amb un film que s’estrena el 22 de novembre, ‘Adiós’. I amb el seu protagonista masculí, Mario Casas.


Mario: una actuació com una Casa

No és que Natalia de Molina, Ruth Díaz o Mona Martínez no estiguin bé a ‘Adiós’. La qüestió és que el senyor Casas (que sembla un protegit de la columna que teniu davant dels vostres ulls, però és que ell s’ho mereix: no és una qüestió de favoritismes, ni tampoc m’enduc un sou mensual dels seus agents) cada cop brilla més. I s’arrisca més. Al llargmetratge de Paco Cabezas fa una nova transformació: desapareix aquell xaval de ‘3 metros sobre el cielo’ i emergeix un home torturat, Juan, carn de presó, pobre diable, víctima de les circumstàncies, cap de turc i supervivent en una jungla d’asfalt controlada per les famílies de delinqüents atrotinats. El Juan de Mario Casas és el resultat de la constant evolució professional de l’exigent artista que l’interpreta. Així doncs, fitxo Casas i el col·loco en un dels primers llocs de la classificació. Més cracs de la collita del 2019? Els tinc claríssims.

'Adiós', dir. Paco Cabezas

 

'Adiós', dir. Paco Cabezas

 

Del López al Banderas: bravo, cavallers!

Comencem pels homes. Per diferenciar els dos següents paràgrafs. Senzillament. Una debilitat absoluta: a penes apareix uns minuts a la pantalla, però arrasa amb tot. És el Pol López de ‘7 raons per fugir’, la pel·li d’episodis de Gerard Quinto, Esteve Soler i David Torras. López és el fill de Francesc Orella i Rosa Cadafalch, i un dia rep una sorpresa dels seus pares. A partir d’aquí, s’activa la màgia ‘made in’ Pol López. Comproveu-ho. Compro també les brutals interpretacions de Sergi López a ‘El viatge de la Marta (Staff only)’, a ‘7 raons per fugir’ i a una cinta que ens arribarà l’any vinent, però que ja es pot votar als Forqué, als Gaudí i als Goya: ‘La innocència’, de Lucía Alemany. M’apassiona el súper divertit i elàstic David Verdaguer de ‘Lo dejo cuando quiera’, molt per damunt de la qualitat de la pel·li. Em sedueix l’exquisida feina d’Enric Auquer a ‘La filla d’algú’ i a ‘Quien a hierro mata’. Em complauen les filigranes que fa amb la veu i el gest Vito Sanz a ‘La virgen de agosto’. Aplaudeixo molt el Quim Gutiérrez de ‘Ventajas de viajar en tren’ i ‘Litus’. I, vinga, no ens oblidem de l’Antonio Banderas de ‘Dolor y gloria’ i de l’Ivan Massagué de l’aterridora ‘El hoyo’.

 

'7 raons per fugir', dir. Esteve Soler i Miralles, Gerard Quinto, David Torras

 

De la Serrano a la Rodríguez: als seus peus, senyores!

I és que a mi el que més m’agrada de la pel·lícula d’Almodóvar és la part dedicada a Julieta Serrano. No tinc paraules. Una delicatessen de la Serrano. Un grapadet més d’interpretacions femenines dignes dels víctors de la multitud? Ho veureu a partir del 29 de novembre: Greta Fernández a ‘La hija de un ladrón’. Encara la podeu enxampar als cinemes: Belén Cuesta a ‘La trinchera infinita’. Sumem-li el seu difícil paper a ‘Litus’. Cuesta demostra no tenir límits. Durant el 2019 també hem gaudit amb la superlativa comicitat de Yolanda Ramos a la sèrie de TV3 ‘Benvinguts a la família’ i amb la fragilitat de Marta Nieto a ‘Madre’. I remato la classificació amb la Maria Rodríguez que ens va enamorar a ‘Els dies que vindran’. Que quedi clar: és una llista subjectiva. Si hi esteu d’acord, perfecte. Si no, molt millor. Més riquesa d’opinions, més punts de vista per combatre una societat sense imaginació, que ens vol sotmesos, grisos, calladets i igualets.

 

'Els dies que vindran', dir. Carlos Marqués-Marcet

 

NO T'HO PERDIS: El top 5 de la cartellera de cine

Advertising
Advertising

Latest news