Lluís Soler, Babou Cham i Clara de Ramon brillen en la versió que Oriol Broggi ha fet d'aquest clàssic de Shakespeare

Si La tempestat que ha dirigit Oriol Broggi és una gran funció és pels versos traduïts per Jaume Coll Mariné, el Pròsper de Lluís Soler, l'Ariel de Babou Cham i la Miranda de Clara de Ramon. Perquè sense aquests quatre elements, el muntatge podria ser més aviat anecdòtic o, simplement, un retrocés en el temps, ja que ens transporta a l'època en què el director barceloní aixecava Hamlet a la Biblioteca de Catalunya i ens meravellava: la profunditat, el lirisme, la pulcritud. No hi ha res que no hàgim vist. I tot segueix funcionant.

Les cròniques del segle XVII situen The tempest (La tempesta o La tempestat, com vostès vulguin) com l'última obra que va escriure Shakespeare, el 1611, cinc anys abans de la seva mort. És una peça canònica en cinc actes, que es belluga entre l'obra romàntica i la tragicomèdia, escrita en un 80% en pentàmetre iàmbic, on no mor ningú. I molts l'han vista com el testament del Bard, encarnat en la figura de Pròsper, el duc de Milà desterrat que troba refugi en una illa, amb la seva filla Miranda, on pot desplegar la seva màgia gràcies a un esperit, Ariel, mentre subjuga l'indígena Caliban.

Tot, però, comença amb un naufragi, el d'un vaixell on viatgen els antics enemics de Pròsper, especialment el germà que li va prendre el ducat, i el seu aliat, el rei de Nàpols. L'exiliat els para un parany per aconseguir ser rescabalat i, alhora, fer feliç la seva filla. Fins aquí, l'argument, el que tots sabem de La tempestat.

Un Ariel negre

L'obra, per a molts, és una metàfora del colonialisme, perquè Pròsper s'instal·la en una illa i sotmet els seus habitants, tant Caliban com els esperits que la poblen. És la viva imatge del colonitzador. A finals del segle XX, Peter Brook va donar un tomb a aquest significat quan va fer que un actor racialitzat encarnés el paper del duc de Milà. Broggi, hereu del director anglès, es decanta per un Ariel negre i per fer una lectura més tova del clàssic. El seu Pròsper és bona gent, igual que Miranda, mentre Caliban és un salvatge sense criteri, foll, que, tot i els esforços del seu amo, no ha estat capaç d'instruir-se, de civilitzar-se.

Broggi ha fet una lectura no gaire ideològica del clàssic que aposta més per l'estètica, per trobar aixopluc en la bellesa dels versos tardans de Shakespeare, en allò de "estem fets de la matèria dels nostres somnis", que Soler, Cham i De Ramon reciten de meravella. Soler és ja un Pròsper que passarà a la història, un cim per a un actor de primera que té la poesia ficada al cos, en desprèn en cada gest, cada inflexió de la veu.

Si busquem alguna cosa més, aquí no la trobarem. Haurem de recordar aquell magnífic L'empestat que Jordi Oriol, en la pell de Caliban, recitava a sobre del piano de Carles Pedragosa sota una pluja constant. Era una versió pròpia, d'acord, inspirada en Shakespeare, però ens deia més coses sobre la història del viatge del duc de Milà i la seva filla, perduts en una illa entre Nàpols i Tunísia.

Biblioteca de Catalunya. Fins al 26 de juliol. 23-29 €

NO T'HO PERDIS: Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona