Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Per què el cine català no té els seus Beatles?
Notícies / Cine

Per què el cine català no té els seus Beatles?

Marialluïsa
Marialluïsa

Ah, però els concerts sempre comencen tard?

Prova irrefutable que hom està ociosament caducat i fora de circulació del món de la nit: em vaig presentar a un concert de petit format mitja hora abans que comencés. Perquè no sabia que s’iniciaria 30 minuts després de l’hora anunciada! Ja em teniu, fa uns dies, a la porta de l’Heliogàbal intrigat en per què la persiana seguia baixada si faltaven només cinc minuts per l’actuació dels Marialluïsa. Els igualadins, amb Pau Codina al capdavant, no havien ni entrat en el veterà local de Gràcia. Encara estaven sopant, fumant o, al carrer, xerrant amb els col·legues. Nota mental: no fer més el tanoca i arribar als concerts a l’hora adequada, que, en qualsevol cas, mai no és la que marca la teva entrada. Mitja hora després de l’horari previst, mentre gaudia del xou de pop metafísic del Codina i els seus companys, se’m va passar pel cap una pregunta cinèfila, industrial i existencial: per què els grups de folk, rock i pop catalans no tenen les seves pròpies pel·lícules? Per què no tenim uns Beatles o Los Bravos, que sí que van fer pel·lis, prou curioses i reeixides? Encara som a temps, productors i directors!

 

Beatles

 


De 'Canet Rock' a 'Operación Triunfo: La película'

D’entrada, jo ja m’he ofert al Pau Codina (que, a part de ser el cantant dels Marialluïsa, estudia a l’escola d’interpretació Nancy Tuñón i és un dels fundadors del grup de percussió Protons) per aparèixer en el seu pròxim videoclip. Però, no, la cosa no s’ha d’aturar en els videoclips. Si tenim un documental sobre Canet Rock dirigit per Francesc Bellmunt el 1976, ¿com és que ni Manel, ni Els Amics de les Arts, ni Oques Grasses, ni Txarango, ni La Pegatina, ni Els Pets, ni Gossos, ni Sopa de Cabra, ni Nyandú, ni Els Catarres han estat 'enganyats' per donar el salt al cine? Amb històries de ficció o amb arguments que recreessin les seves realitats quotidianes o excepcionals. El més semblant que s’ha fet, en els últims anys, són els films d’Hombres G, Parchís i Regaliz, o la pel·li sobre ‘Operación Triunfo’ que van codirigir Jaume Balagueró i Paco Plaza. Ah, calla, que els catalans no fem aquest tipus de productes... Tenim tan bon gust i vergonya!

 

 

Els Catarres

 

 

Els Catarres en... Acció!

M’imagino, per exemple, un llargmetratge de Carla Simón amb Els Catarres de protagonistes: mentre Jan Riera s’ha de treure els milions de fans del damunt que l’assetgen, i sortir a tota pastilla per la finestra, Èric Vergés i Roser Cruells, no sé, preparen la gira del grup i tenen diverses mogudes arreu del món. Unes quantes cançons en directe, tres o quatre escenes d’intimitat (un sopar, una reunió on hi surten, sense voler-ho, els draps bruts, una petitona baralla, l’esperada reconciliació), i, au, ja tindríem el ‘Help!’ català.


Un 'Bohemian Rhapsody' casolà

A Txarango i La Pegatina els aniria bé una trama que els portés a visitar els països més econòmicament i políticament deprimits, mentre que els Manel i Els Amics de les Arts, dirigits per Elena Trapé i Carlos Marqués-Marcet, respectivament, podrien protagonitzar pel·lícules rotllo ‘Bohemian Rhapsody’ o ‘Ha nacido una estrella’, però més calmades, seguint aquesta estructura: ara no ens coneix ni Déu; ara les discogràfiques i els promotors de concerts se’ns disputen; ara no ens entenem tant com al principi i no sabem per què. Crec que el cinema català està desaprofitant uns artistes que, a part de saber cantar o tocar el baix, tenen prou carisma com per aguantar un primer pla o interpretar un paper. No estem esprement prou els Beatles catalans.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments