Restaurants

Sants s’està guanyant la merescuda fama de ser un cúmul d’agradables sorpreses. Una d’elles és la segona etapa que inicia el Pan & Oli, amb Carlos Ortiz als fogons. En un ambient agradable, senzill però de bon gust, el petit local sobresurt per la seva cuina original, saborosa i moderna, però també per l’atenció que brinda als vins. Ortiz s’ha sumat a una segona generació de bons, joves i experimentats cuiners que atorguen brillantor a aquesta ciutat de prodigis. El Pan & Oli ofereix molt més que el que podria suposar el seu nom. Ofereix un menú setmanal de migdia per menys de 16 euros molt complet i equilibrat i una carta amb plats molt temptadors que no defrauden. Per exemple, una coca de pasta de full amb verat fumat i un lleu allioli particular d’Ortiz, que mereix tots els elogis. Vam començar amb un vermut de benvinguda acompanyat de dos musclos amanits, un amb una esferificació d’oliva i l’altre amb una oliva macerada, saborosa i sorprenent. Vam continuar amb una polenta a l’estil piemontès; és a dir, fregida un cop cuinada, de manera que queda crocant per fora i tova per dins. Una suau salsa de gorgonzola hi dona un bany interessant. No està feta amb polenta precuita sinó de la que cal remenar una bona estona, explica el xef. Un burrito de cochinita pibil va tancar l’àpat, abans de l’arribada d’un pastís de pastanagues casolà boníssim. El servei, atent, recomana i explica els plats amb orgull    

És un restaurant diàfan. Situat als baixos de l’Hotel REC, el viatge de Madrid –ciutat on el Fismuler original té un gran èxit– a Barcelona sembla que ha sigut profitós. A Barcelona, d’oferta de cuina de mercat ben treballada n’hi ha força, i el Fismuler ha vingut per afegir-s’hi. Els plats que serveixen tenen personalitat. Vull dir que en una minestra de beines hi ha alguna cosa més que unes beines, o en unes aletes de pollastre amb rovell, moniato i tòfona hi ha originalitat. La cuina de mercat pot ser autèntica i original, un bon maridatge. De primer demano mitja ració d’amanida de bonítol al sarment amb patata ratte i confitats, una delícia amb el toc melós de la ceba, i mitja de calamars amb bolets de card, un plat delicadíssim. De segon, dubto. El meu altre jo infantil –ai, els arrebossats!– em diu que assaboreixi l’escalopa vienesa amb ou i tòfona, però finalment em decideixo pel be anglès pre-salé amb remolatxa rostida, plat del qual els anglesos estarien tan cofois com del fish and chips. Una bona elecció en la qual cal posar atenció a unes perfumades mandonguilles de carn de be que converteixen el plat en memòria. Acabada l’última mandonguilla, la memòria ja és nostàlgia. Per postres, un pastís de formatge demolidor. He amenitzat l’àpat amb dues copes de Les Crestes, un magnífic priorat

Vaig anar al Manduka atret per les bondats que havia sentit sobre el seu menú. I, en efecte, sorprèn. Proposar un menú diari i fer-lo de qualitat demostra interès i consideració amb el comensal que sàpiga apreciar-lo. Vaig tenir sort perquè era dijous i hi havia paella. El Manduka, que és la continuació de l’antic Picus, està guanyant fama gràcies a dos arrossos, el de gamba vermella i el negre. El primer era al menú de menys de 13 € i em va portar als arrossos de barques de pescadors eivissencs, un gust que havia perdut i que buscava des de feia temps. El bon fer d’Albert Ortiz, jove xef amb experiència a Singapur, es demostra amb la seva oferta diària i una carta, no extensa, però molt interessant i amb preus gens exagerats. Diàriament hi ha alguna proposta 'de règim', com el mix de verdures al vapor amb romesco, i també plats gairebé fixos, però constants rotacions. Hi ha una breu carta de tapes, diferents i originals, i entrants atractius com una burrata de la Pulla amb samfaina. En la seva carta, a més dels arrossos, també val molt la pena tenir en compte el seu bistec tàrtar. El vi es pot demanar a copes i proposa una carta de vins equilibrada i amb sorpreses, com un rosat, el Sospechoso, de Castella.