Restaurants

Des de la cuina més tradicional fins a les receptes més exòtiques

El Modernisme també es menja
Restaurants

El Modernisme també es menja

Martín Berasategui i Germán Espinosa cuinen el Modernisme a la Fonda Espanya

On menjar barat?

On menjar barat?

10 opcions per omplir la panxa per pocs calés

Temps de cargols
Restaurants

Temps de cargols

On menjar els gasterópods més deliciosos de Barcelona

Ramen a Barcelona
Restaurants

Ramen a Barcelona

Els locals que confirmen el boom del ramen a Barcelona. Amunt els bastonets!

Restaurants recomanats de Barcelona

Cria insectes i menja-te'ls!
Restaurants

Cria insectes i menja-te'ls!

Com funciona el viver?És un test de ceràmica i metacrilat amb cinc peces. Hi poses les plantes, els insectes i aigua. I al capdamunt hi ha un con que fa d’abeurador i trampa per recol·lectar els animals. L’agafes, el poses al congelador i ja tens els insectes preparats per consumir directament. És un petit ecosistema: la millor manera per cultivar insectes en el seu hàbitat natural. Fregeixes grills congelats i els poses a l’amanida, com si fossin crostons.Recomano el grill perquè és l’insecte més factible de cria en termes de reproducció i comestibilitat. És molt fàcil criar-ne a casa. La idea és que a la sisena setmana de criança ja tinguis grills per recol·lectar. El projecte té un fort component ideològic mediambiental.Sí. Sostenibilitat total. Per cada deu quilos d’aliment produeixes un quilo de carn i nou quilos de residus. En els insectes, per deu quilos d’aliment surten nou quilos d’insectes comestibles i un quilo de residus. El 18% del C02 prové de la ramaderia, més que el que produeix tot el trànsit del món.Caldria superar un rebuig molt fort, sobretot a Europa.Sí, es podria aplicar primer en països on ja mengin insectes. Ara bé, al nord d’Europa ja pots comprar hamburgueses d’insectes, i a Màlaga se n’ha obert una granja. Amb els grills pots fer farina, i en surt pa i galetes. Però ho considero poc encertat: si de la proteïna se’n fa pa, la gent hi posarà carn! Podeu encarregar el vostre Vivarium a anaescudero.com

Le Bistrot de Pierrot
Restaurants

Le Bistrot de Pierrot

En coneixement gastronòmic, aquí patim una disfunció curiosa. Si entreu a segons quin restaurant asiàtic, el personal us podrà glossar la diferència entre 'ramen' i 'pho' (i segur que també entre un cafè de filtre 'aeropress' i un de 'kalita'). Ara bé, pregunteu-los per la diferència entre 'rillette' i foie, a veure què. La cuina francesa encara és molt desconeguda a casa nostra (potser per aquell menyspreu a qui tant se t’assembla). Sobretot la popular. Entrem en vies de normalització? Le Bistrot de Pierrot, nou, és un més que recomanable exemple de clàssic popular francès que ho intentarà. És en una cantonada necessitada de llocs de veritat: al Gòtic, fregant la via Laietana. El seu propietari, en Pierre Verchére –de Lió, capital gastronòmica francesa, i pàtria del menjar exquisit i llardós, en el bon sentit, el de llard– explica que “sempre havia volgut obrir un restaurant”. “I després de cinc anys aquí treballant en una multinacional, no vaig dubtar a fer-ho quan vaig tenir els diners”. Sí, Lió té la famosa categoria dels 'bouchons' –el restaurant típic, té DO–, però Verchére ha volgut combinar “la influència de casa amb especialitats de totes les zones de França, perquè la gent descobreixi el menjar de Lió però també el dels Alps, del sud-oest...”. Els grans èxits del bistrot reunits, vaja. Em vaig ensopegar amb el Pierrot per casualitat, i al cap de cinc minuts de seure-hi –llegint una carta francesa, escoltant cuiners i clients francesos– vaig tenir la sensació que l

Auto Rossellon
Restaurants

Auto Rossellon

Farts de cuquisme al restaurant? Si és així, potser passareu de llarg de l’Auto Rossellon –un local amb un interiorisme d’aquells que et fan sentir millor persona, si li ho permets– i fareu via fins a la tasca greixosa, perquè esclar, us agraden els llocs i el menjar ‘amb personalitat’ (sigui el que sigui que vulgui dir això. A mi mai no m’ha parlat una carxofa). I fareu malament. Si menges a l’Auto Rossellon –dit així perquè ocupa l’espai d’una antiga botiga de recanvis de cotxe– no l’oblides fàcilment. Sota una aparença de total descontextualització culinària, fan cuina de la bona. Aquest és el segon restaurant de la Ronit Stern i el Rafael Campos, empresaris propietaris del Toto i ja no de les fleques Crustó (se les van vendre fa un parell d’anys) on han aplicat una filosofia directa: “Volíem obrir un nou restaurant sense trencar-nos el cap. Un lloc de carn? No. Un italià? Tampoc. No hi ha cap concepte, per això en diem cuina sense etiquetes. Que en cada moment del dia puguis menjar-hi alguna cosa bona”, explica Stern. Un, que està escamat de l'aplicació del suat discurs de l'autoajuda en qualsevol àmbit de la vida moderna, agraeix aquest discurs planer. I més si el sostenen plats de la qualitat dels que prepara Stern, que a més de propietària, és la cuinera en cap. Un exemple: un menú de migdia a molt bon preu, impecable, que sense inventar la sopa d’all “agafa el millor producte de temporada possible i hi afegeix coses interessants”, diu. Una definició justa. Són coses

L'Alegria
Restaurants

L'Alegria

Quan tothom perd el cul per ensenyar als turistes com en som de bons fent tapes i curris vegetarians en locals gegantins, els propietaris del Paradiso i La Confiteria han fet exactament a l’inrevés: descentralització i toc personal: obren el restaurant l’Alegria al cor de les Corts (un barri que per gentrificar-se primer hauria de caure en picat la renda familiar dels veïns, la segona de Barcelona). En una cantonada de la plaça de la Concòrdia, l’Alegria sembla un bocí escapat de la cocteleria Paradiso: només setze coberts repartits en tauletes individuals, i tres taules altes que són onades de la barra. Fusta fosca, calidesa i ondulacions modernistes. Molta classe. L’Enric Rebordosa, un dels socis, concentra les intencions conceptuals del local en un petit manifest: “Això és un grup d’amics. Deu plats, tres postres i alguns suggeriments. Tot a la vista. Ens concentrem en el sabor”. Tot molt rotund i meditat, com la mateixa cuina que aquí es practica. Rebordosa suplica al món en general que, sisplau, eviti el terme ‘gastrobar’ per referir-se a ells. “El que ens excitava era fer un gastronòmic amb plats que no passessin dels deu euros i que fos una tavola calda, que tingués molt moviment”, precisa.  El xef és en Giacomo Hassan, un italià d’arrels libaneses que va passar pel Disfrutar i el Diverxo. “És la mateixa estructura que el Paradiso: tenir primeres espases amb una estructura fixa però amb prou llibertat perquè facin el que vulguin”. No t’has de trencar el cap per tria

Més restaurants recomanats

Últimes crítiques

Mextizo
Restaurants

Mextizo

El primer impacte de plaer que ens envaeix a l’entrar al Mextizo és visual, gràcies al bon gust i imaginació de Juli Capella, encarregat de donar vida, color i missatge a un restaurant únic a la ciutat. El segon graó, i el més important del gaudi, és la cuina, sentida, pensada i transmesa per l’Adrián Marín. El Mextizo “és el somni de poder ajuntar el millor d’allà amb el millor d’aquí. Talent, alegria, escalf, qualitat, amistat, il·lusió”, sosté Marín. Es basa en un concepte de cuina mexiterrània, recorrent a la tradicional graella estil basc, els arrossos de la seva terra natal, Castelló, i plats d’aquesta cuina majoritàriament precolombina que l’han captivat en aquests darrers anys vivint en “l’increïble país” que és Mèxic, apunta. Utilitzant productes de proximitat, explorant les llotges de la costa i granges, Marín aconsegueix els seus objectius amb una cuina molt atractiva, didàctica, saborosa i imaginativa. Recuperats del primer impacte i atrets per una carta rica en propostes diferents, ens deixem aconsellar pel xef David Giménez (Marín feia festa) i Filippo, maître i sommelier. El tiberi el va iniciar un finíssim guacamole 'patrio amb totopos' i el cebiche Baja California amb pols de xili, llagostins i mango. Entrants que casaven molt bé amb el cava rosat apuntat per Filippo. Les torrades de txangurro guisat amb 'pico de gallo' són una mostra de l’il·limitat potencial del mextissatge proposat, així com uns superbs cucurutxos de tonyina i arròs amb alvocats. El fest

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Nikkei 103
Restaurants

Nikkei 103

L’autèntica cuina nikkei, la que es va crear al Perú a partir de finals del segle XIX per l’arribada dels primers immigrants japonesos, pot gaudir-se des d’ara al Nikkei 103 –dins l’hotel Axel–, el nou restaurant dels propietaris del Cebiche 103. L’Hugo, a la cuina, i en José Pablo, el 'sushiman', fan deliciosos plats que submergeixen immediatament en una cuina rica en sabors, de presentació bellíssima, senzilla i respectuosa de la seva essència. El 'tiradito' peruà, elaborat amb tonyina vermella, molt fresc i amb suc d’aranja, ja justifica la visita, i passa el mateix amb el verat escabetxat i el cebiche de salmó. L’arròs 'chaufa', de la cuina 'chifa' –intersecció xinesa-peruana–, fet amb pollastre o ànec, va ser molt celebrat. I més acompanyat d’un Chilcano, un còctel peruà a base de pisco, llimona, gingebre i 'ginger ale'; una combinació perfecta. Després van sortir els 'uramaki' d’'anticucho', aquest plat tan representatiu del Perú. I per postres va ser impossible negar-se al pastís tres leches (pa de pessic amb llet condensada, evaporada i de coco) i al pastís de xocolata, tots dos casolans, i a un excel·lent 'pisco sour'. Val la pena saber que el menú de migdia, per 16,90 €, permet fer-se una idea d’aquesta valuosa cuina, nascuda de la barreja de cultures.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Gamba de la Costa

Gamba de la Costa

M’havien dit que el millor del Gamba de la Costa eren les gambes a la planxa, un plat senzill en què el resultat depèn d’una planxa adient, de la qualitat de les gambes i, sobretot, que el cuiner no les deixi com les deixaven a principi dels 70, abans que arribés el mestre Jean-Louis Neichel: com una sola de sabata. Al Gamba de la Costa hi vaig anar amb el Carpanta del meu fill, que té 16 anys i un estómac d’una capacitat de formigonera industrial. De primer, l’angelet es demana uns canelons de rap i gamba i unes xips de carxofes, i de segon, un arròs negre amb sèpia. Jo em demano unes gambes a la planxa i un arròs de carxofes i tonyina. Les gambes eren de carn melosa i cap gustós. I entre conversa i conversa –parlem del Barça i de youtubers–, em diu que les xips són cruixents, ben fregides, i que els canelons, de beixamel rosada, tenen l’equilibri perfecte entre la carn de la gamba i la del rap. El problema arriba amb els arrossos. El negre, el de sèpia, sol ser una recepta més agraïda, encara que a molts llocs l’arròs negre només tingui gust de tinta de calamar. No és el cas. En canvi, el meu arròs té un punt de covat i, vistes altres experiències, crec que la gran culpable aquí és la tonyina. Se sol desfer i arrossega el gra d’arròs cap a la tragèdia. A pesar del seu estómac d’adolescent, no hi ha lloc per a les postres. Per beure, ell ha demanat una Coca Cola, horror, i jo una copa de Celistia, un vi blanc de Costers del Segre. Quan torni al Gamba de la Costa, demanar

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
El Nou Ramonet

El Nou Ramonet

Algun dia caldrà parlar de les sagues familiars que han fet feliços molts barcelonins, i en aquest cas parlem de la tercera cap a la quarta generació de Can Ramonet, que no només segueix imposant-se a la Barceloneta amb la seva oferta de sempre, sinó que ha fet un pas endavant, adaptant-se a les tendències actuals, amb el Nou Ramonet. Alegrement decorat amb marca marinera, l’Anna i el Marc, amb la col·laboració del xef Jordi Herrera (Manairó), han creat una nova oferta, que no per ser més moderna s’allunya dels principis fonamentals dels Ramonet. Segons explica l’Anna, l’encarregada de sala i cuina, aquesta nova visió gastronòmica manté la base de la cuina marinera tradicional i es reorienta cap a “un camí culinari propi amb personalitat marcada que resulta una atractiva i actual proposta gastronòmica”. Destaquen la coca de sardines amb tomàquet sec i sofregit d’albergínia i ceba dolça, els bunyols de bacallà al pil-pil o el mar i muntanya de melós de vedella i gamba blanca; la sopa de peix amb ou escaldat, pa torrat i allioli, o els cigrons amb botifarra negra de peix a la cassola. Els seus arrossos i paelles segueixen sent un referent fidel de la saga, segons vam poder comprovar en la nostra última visita. La nova carta introdueix l’arròs cremós de formatge sec amb romaní, els canelons de bou de mar amb xips de peix i torrades, o l’orada amb suquet de cranc i porros a la grega. En carns destaca el braó de xai amb escalunyes glacejades o el melós de vedella amb alls tendr

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Més crítiques

Restaurants amb reserva online

T’obrim la cuina de Can Ros!
Restaurants

T’obrim la cuina de Can Ros!

Després d'una setmana menjant tuppers, pizzes i plats pre-cuinats, ara tens l'oportunitat d'endinsar-te a la cuina d'alguns dels xefs més reconeguts de Barcelona per gaudir d’un festival gastronòmic de nivell. Time Out i la DO Penedès hem creat un nou cicle de tallers gastronòmics (aquest és el primer de 5!) en què, a més d'aprendre a cuinar amb els millors xefs, també podràs menjar tots els plats que preparis i maridar-los amb els millors vins de la DO Penedès escollits per l'ocasió. Aquesta serà una experiència gastronòmica única i exclusiva: podràs compartir fogons amb els xefs de grans restaurants, sopar al seu costat i intercanviar experiències.  ​Tot el que t'espera entre fogons Engeguem el cicle a la cuina d'un dels nostres cuiners estrella: l’enginyós Jordi Ballester, el xef del restaurant de Can Ros. El millor de la cuina mediterrània de tota la vida amb pinzellades d'avantguardisme. Les seves propostes estan tenyides d’aires mariners, productes frescos i postres casolanes. Si l'experiència de menjar al seu restaurant ja és genuïna, entra a la seva cuina la converteix en una aventura única pels sentits. Les delícies de Can Ros Pren nota (i comença a salivar) amb alguns dels plats que cuinaràs el dilluns 20 de març acompanyats pels vins de la DO Penedès:  - Carpaccio de gamba amb praliné de cacauet anet i vinagreta de tomàquet; acompanyat amb vi blanc (Gran Clot dels Oms 2014, del celler Finca Ca n'Estrella). - Arròs de cap i pota amb llagostins; maridat amb vi

Macondo

Macondo

El restaurante Macondo és un dels escassos llocs per menjar caribeny a Barcelona. Els propietaris són colombians, i aposten per una gastronomia de productes del Carib, sense casar-se amb cap tradició concreta. Menjar aquí, si no has estat en contacte amb els plats d'aquesta part del con sud, significa descobrir coses com el patacón, platan fregit amb carn desfilada, o una cassola de fruits del mar amb llet de coco. Els aficionats al ceviche aquí gaudiran.

Ceviche 103

Ceviche 103

Juntament amb el Tanta –va obrir poc després–, el Ceviche 103 és el gran abanderat del Perú modern a Barcelona.

Sergi de Meià
Restaurants

Sergi de Meià

Km.0, per oferir cuina d'autor amb voluntat ecològica que ell denomina com a "cuina absolutament de proximitat ".

Arrosseria Xàtiva

Arrosseria Xàtiva

La seva singular situació en una colònia tèxtil de les Corts es veu reforçada per una encara més singular oferta de vint-i-vuit varietats d'arrossos. I te'ls pots menjar directament de la cassola amb una cullera de fusta. També per emportar. Us recomanem l'arròs passejat, que ja apareixia documentat al Llibre de Coch (s. XV). Es diu així perquè les dones el portaven a coure al forn comunitari, i és una barbaritat amb cigrons, orella de porc i pollastre, presidit per un botifarró de ceba.

Il Giardinetto

Il Giardinetto

Inaugurat el 1974, premi FAD d’interiorisme, la història d’Il Giardinetto va estretament lligada a la Barcelona creativa de finals dels 60 i principis dels 70, encara que el seu naixement va ser just en l’instant en què les residències de cap de setmana van aniquilar el moviment de la Gauche Divine. El 2004, Poldo Pomés, fill del fundador, Leopoldo Pomés, va agafar les regnes del restaurant per oxigenar-lo, amb dues idees clares al cap: restaurar la carta i ser fidel a la màgia estètica que el va fer emblemàtic. A Il Giardinetto es respecta la temporalitat dels productes, carxofes amb ous a l’hivern, o tallarines amb trufa blanca a la tardor, i es respecta el llegat Correa-Milà.Però la fidelitat no està renyida amb la modernitat i, per seguir el signe del temps, Poldo va decidir allargar la barra del bar i la va obrir al carrer, animat per l’auge dels platets de barra –minibiquini de foie gras en cruixent de pa de mel i espècies o roques de parmesà amb làmines de mortadeŀla de Bolonya i bresaola marinada– i per l’auge del gintònic i de les copes llargues sota cels sense estació. S’hi està tranquil, a la barra, compartint destiŀlats amb iŀlustres companys, on es parla, sovint, de literatura. Vaig sopar una burrata amb ametlla torrada i tomàquet sec macerat, un tàrtar de tonyina picant amb vinagreta de soja i gingebre, i de postres, bola de coco amb taronja amarga. I per beure, un gintònic de Seagram’s. Un cop a baix, vaig dubtar entre una caipirinha, un mojito, un còctel Marga

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Els usuaris diuen
  • 5 de 5 estrelles
MÉS RESTAURANTS AMB RESERVA ONLINE

Els millors restaurants de Barcelona...

Escapades gastronòmiques

6 xiringuitos genials de la Costa Brava

6 xiringuitos genials de la Costa Brava

Els millors restaurants de Girona

Els millors restaurants de Girona

Menjar a Sitges

Menjar a Sitges

Restaurants de les comarques de Barcelona
Viatge

Restaurants de les comarques de Barcelona