Restaurants
Des de la cuina més tradicional fins a les receptes més exòtiques
Últimes crítiques
La Palmera
Bon producte, plats ben elaborats i poques sorpreses encara que els clàssics són presentats amb alegria. La Palmera és un molt bon lloc per anar a menjar amb amics o també sol. La Palmera és un local agradable. Jo hi vaig acompanyat. Demanem quatre plats per compartir. Unes croquetes amb calamarsons i tinta de calamar, uns ous estrellats amb foie gras a la planxa, i de segon una coca de botifarra esparracada amb ceps i ceba confitada i un carpaccio de morro de bacallà amb salsa d’ametlles i tomàquet ratllat. El que destaca d’aquestes receptes que podries trobar a uns quants restaurants de Barcelona és la seva bona elaboració. Per exemple, la botifarra de la coca és fantàstica, magra i melosa a la vegada, i les patates dels ous estrellats estan molt ben fregides. El foie gras hi fa la resta. Si el carpaccio de morro destaca per la qualitat de la carn de la bèstia desmomificada, vull dir meravelles de les croquetes amb calamarsons i tinta de calamar. La recepta ja l’he trobada en uns quants restaurants, per tant –o 'pulutant', com diria un expresident del Barça– es pot pensar que estan de moda. Les de La Palmera podrien desfilar en una passarel·la d’Armani. Boníssimes. De vi, DO Montsant. S’ha de fer país, cada dia ho tinc més clar. Per postres, compartim un pastís Tatin amb gelat. No ajuda a baixar, però endolceix la vida.
Casa Leopoldo
Quim Manresa i Romain Fornell van decidir reanimar Casa Leopoldo quan estava a punt de morir. Potser –és una idea– els responsables de 'The walking dead' els haurien de trucar per saber quina és la fórmula que pot guarir els infectats. I de manera intel·ligent, Manresa i Fornell van decidir mantenir l’esperit del mític restaurant que va néixer al Xino i renéixer al Raval amb el rabo de toro, aquell plat que tant li agradava a Germán Gil, el capipota, el bacallà à brás portuguès, el pernil (ara Joselito), el rom i el peix del dia al forn, els calamars a la romana, els arrossos, les croquetes... Les anxoves com a elixir. Tots aquests plats, amb alguna novetat, segueixen sent la marca Casa Leopoldo. Res o tot ha canviat a Casa Leopoldo. L’aspecte renovat manté el caliu d’abans, amb les mateixes fotos penjades però amb el color renovat. Per commemorar un retrobament quasi familiar, hi vaig a dinar amb dos bons amics. Després de tant temps de no haver-hi entrat, és necessari alimentar la memòria demanant allò que vas prendre amb els teus. Són tants els actors principals i secundaris que s’han quedat pel camí, que les croquetes de calamar serveixen per il·luminar l’escenari del teatre. D’epíleg, tortell de la Lis, pastisseria de Riera Alta. Altes emocions.
Tandoor
La primera vegada que vaig anar a un indi va ser en un local de King’s Road i em va entusiasmar. Tot sigui dit, tenia 19 anys, era molt car i hi anava amb el meu pare. Em va convidar ell. Fa temps que busco un bon indi aquí i vaig al Tandoor amb l’emoció de la nostàlgia. 'La millor joventut', que escrigué Pasolini. L’experiència del Tandoor resulta molt agradable, el local no és recarregat, però no m’emociona. Potser perquè n’esperava més, potser perquè els restaurants trasplantats han de ser molt bons perquè un oblidi que al nord té el Tibidabo, al sud Montjuïc. Hi vaig amb l’Oriol, un bon amic, i compartim els plats. De primer prenem un dahi papdi, una amanida de iogurt especiat amb tamarinde, cirerols, teules cruixents de blat i flors de temporada, i un sheek kebab, un taco de xai masala amb una base d’iceberg amb mango especiat i chutney d’alvocat. Més que correctes tots dos. De segons, pollastre 'tikka masala', pit de pollastre al forn tendur amb gingebre, coriandre i pebrots, un plat lleuger tot i la salsa contundent, acompanyat d’un vegetable pulao, un arròs basmati amb verdures i cúrcuma i un naan d’all. Res pica en excés, i ho dic en defensa dels amants del picant. Per beure, dues Cobra, una cervesa lleugera de l’Índia. Fa calor i no hi ha res millor que una rossa de 4,7 graus ben gelada.
El Bar
El Bar és un lloc singular, amb una molt bona oferta del jove i experimentat xef Ramón del Río i l’exquisida atenció d’en Sergi Giménez, reconegut sommelier. Singular és la seva proposta, des d’un menú de migdia de quatre entrants, quatre principals i cinc postres a escollir i un carret de formatges només comparable al del Via Veneto. La carta està pensada per compartir i gaudir-ne a qualsevol hora del dia. És molt recomanable, després del cinema, asseure’s a la seva terrassa i gaudir d’un maridatge de bons vins i excel·lents formatges. En Sergi ha seleccionat unes 90 referències d’arreu del món, i amb el menú de migdia es poden tenir sorpreses agradables com poder maridar amb un borgonya blanc (a copes la majoria dels vins). La cuina d’en Ramón és particular, senzilla i sobretot saborosa. El dia de la nostra visita havíem encarregat un menú de degustació. Iniciem l'àpat amb un gaspatxo de cirera, cremós de mascarpone i iogurt amb caviar Nacarii, que com a obertura sonava a ària miraculosa. Sorprenent el carpaccio de peus de porc amb espardenyes. I el caneló de vedella i foie gras no té res a envejar al de les àvies. La proposta de Ramón del Río no és pretensiosa, però sí imaginativa: tradició i modernitat de la mà d’un jove cuiner al qual cal tenir en compte.
Restaurants amb reserva online
Macondo
El restaurante Macondo és un dels escassos llocs per menjar caribeny a Barcelona. Els propietaris són colombians, i aposten per una gastronomia de productes del Carib, sense casar-se amb cap tradició concreta. Menjar aquí, si no has estat en contacte amb els plats d'aquesta part del con sud, significa descobrir coses com el patacón, platan fregit amb carn desfilada, o una cassola de fruits del mar amb llet de coco. Els aficionats al ceviche aquí gaudiran.
Ceviche 103
Juntament amb el Tanta –va obrir poc després–, el Ceviche 103 és el gran abanderat del Perú modern a Barcelona.
Arrosseria Xàtiva
La seva singular situació en una colònia tèxtil de les Corts es veu reforçada per una encara més singular oferta de vint-i-vuit varietats d'arrossos. I te'ls pots menjar directament de la cassola amb una cullera de fusta. També per emportar. Us recomanem l'arròs passejat, que ja apareixia documentat al Llibre de Coch (s. XV). Es diu així perquè les dones el portaven a coure al forn comunitari, i és una barbaritat amb cigrons, orella de porc i pollastre, presidit per un botifarró de ceba.
Il Giardinetto
Inaugurat el 1974, premi FAD d’interiorisme, la història d’Il Giardinetto va estretament lligada a la Barcelona creativa de finals dels 60 i principis dels 70, encara que el seu naixement va ser just en l’instant en què les residències de cap de setmana van aniquilar el moviment de la Gauche Divine. El 2004, Poldo Pomés, fill del fundador, Leopoldo Pomés, va agafar les regnes del restaurant per oxigenar-lo, amb dues idees clares al cap: restaurar la carta i ser fidel a la màgia estètica que el va fer emblemàtic. A Il Giardinetto es respecta la temporalitat dels productes, carxofes amb ous a l’hivern, o tallarines amb trufa blanca a la tardor, i es respecta el llegat Correa-Milà.Però la fidelitat no està renyida amb la modernitat i, per seguir el signe del temps, Poldo va decidir allargar la barra del bar i la va obrir al carrer, animat per l’auge dels platets de barra –minibiquini de foie gras en cruixent de pa de mel i espècies o roques de parmesà amb làmines de mortadeŀla de Bolonya i bresaola marinada– i per l’auge del gintònic i de les copes llargues sota cels sense estació. S’hi està tranquil, a la barra, compartint destiŀlats amb iŀlustres companys, on es parla, sovint, de literatura. Vaig sopar una burrata amb ametlla torrada i tomàquet sec macerat, un tàrtar de tonyina picant amb vinagreta de soja i gingebre, i de postres, bola de coco amb taronja amarga. I per beure, un gintònic de Seagram’s. Un cop a baix, vaig dubtar entre una caipirinha, un mojito, un còctel Marga
Aguaribay
El millor que es pot dir d'un vegetarià és que no ho sembla. Defugen la cuina del vegetarià de batalla estil tofu arrebossat, i cada migdia hi podem trobar un molt menú amb plats imaginatius, saborosos i nutritius, com les mongetes amb crema de polenta i sàlvia, o pasta farcida artesanal, sempre amb una tapa d'aperitiu inclosa. Per la nit triomfa un repertori de tapes com les 'papas arrugás', les empanades argentines i fajites i burritos. Petita i acurada sel·lecció de vi i cervesa. –R.M
