Restaurants

Van comprar el bar a uns xinesos. “Mira, el món al revés”, diu la Laura Albéniz, feliç propietària del restaurant Santornemi (sic). Els propietaris del recomanable Mito es van jubilar, i des d'aleshores ella i el seu germà Álvaro a la sala, i el seu marit Santi a la cuina, treballen al número 17 de l’avinguda de Sarrià. No són uns nouvinguts: en Santi va ser el cuiner del Gelida durant deu anys, on ella i l’Álvaro en van estar set a la sala: tenien les claus del temple de l’esmorzar de forquilla de Barcelona, vaja. Volien posar casa pròpia per Sant Antoni, “però com que allò és Beverly Hills, de preus, aquí estem” (a vuit minuts en carril bici de l’Eixample, si pedaleges, esport predilecte de la clientela dels esmorzars de forquilla, que aquí serveixen a partir de les 8 del matí, dissabtes a les 9). Això és una casa de menjars sense menú, de les de fer carta per 15 o 20 euros, en la línia del Portolés, Can Vilaró i, esclar, el Gelida. Una casella, la de la cuina catalana a preus populars, en retrocés. “Estem servint menjar normal, no posem gambes o filet. Com et poden cobrar unes llenties a 10 euros? Prou d’estafar la gent!”, es lamenta la Laura. Com fan al Sant Joan, dignifiquen l’àpat quotidià fent-ho tot des de zero. Demano un trio d’asos: uns bunyols de bacallà finíssims (5 euros) amb unes làmines d’albergínies d’arrebossat eteri, unes mandonguilles amb sèpia impecables i abundants (7 euros) i una esqueixada de bacallà (6'5 euros) suau i afinada de sal, que desarma tots e

El màrqueting no és dolent, fins i tot pot tenir ànima. Un bon producte, atractiu a un preu just, n’hauria de ser l’essència. Aquest és el cas del Baldomero, un restaurant en un antic pàrquing de l’Eixample (el propietari, Baldomero, era un 'bon vivant', dels primers a tenir un Mercedes a Barcelona). Entres a un local lluminós i de sostres alts, i et trobes una taula amb deu plats en safates: tots entre 3,50 i 6 euros. Et ve salivera (macarrons gratinats amb beixamel? Amanida de col arrissada amb poma? Quiche de carabassa i formatge de cabra?) i tries què vols al plat combinat (també pots fer-te’l com a primer i segon, si vols). Jo em vaig asseure amb una deliciosa amanida de mongeta tendra i tirabecs, alegrada per cítrics –feta al vapor de convecció, d’aquí el toc al dente– i una abundant ració de guisat de xai esfilagarsat, amb un lleuger estranyament amb espècies del nord d’Àfrica. Tot boníssim. Tenen 63 receptes que segons temporada el cuiner reformula de 6 h del matí a 15 h, rotllo 'freestyle', i la taula evoluciona de 12.30 a 16.30 h. El dimoni és en els detalls, i ho saben; contra l’abús de l’aigua filtrada a dos euros, aquí és gratis. Pots repetir de pa del Forn Sant Josep, i deu ser el primer cop que em prenc un tallat descafeïnat bo (perquè és de Nomad). Per 11 euros surto cantant 'La traviata', i per 18, festa major. Ja amb la panxa i l’esperit contents, el propietari –que resulta que té una consultoria de muntar restaurants– m’explica que

Així com el poble romaní va arribar a la Vil·la de Gràcia a finals del segle XV i es van instal·lar a l’actual plaça del Raspall perquè allà hi havia un dels pocs menhirs documentats del pla de Barcelona, el 2012 na Xisca i en Dionís van obrir Na Mindona a tocar d’un altre punt particularment potent de la ciutat, la plaça del Pedró on, abans del monument a Santa Eulàlia, també hi havia un menhir: vatua l’olla! Els encantadors factòtums m’expliquen que Mindona és un malnom que tenia la família de la Xisca –un “me’n dones” mal dit, probablement– i que les receptes mallorquines venen de la banda d’en Dionís, via materna, com mana la tradició. La carta d’aquest restaurant petit, acollidor i familiar és un compendi del bo i millor de la riquesa gastronòmica de l’illa: llengua amb tàperes (alegria visceral!), cargols (amb herbes, carn, brou), tombet, trempó, frit... Dissabtes al migdia fan un menú per 12,90 euros amb un arròs brut sensacional: en Dionís hi té la mà trencada. Les ensaïmades són d’Algaida, el poble de la Xisca, i també es fan portar un camallot (embotit deliciós) i una carn-i-xulla sensacionals, i begudes autòctones com el licor d’ametlla, palo i cassalla Tres Caires. Per Sant Antoni i Sant Honorat fan espinagades (panades d’espinacs) un pèl picants, com a sa Pobla –per aquestes dates, no us serà difícil trobar algun glosador per les taules que es deixi anar i en faci algunes, esperonat pels plats de Na Mindona. Per la Quaresma, fan una greixonera especial, la “dels

N’hi ha que obren un restaurant i a l’any i mig ja tenen tres sucursals. El 7 Portes ha trigat, ehem, 183 anys a fer-ho. “Ara ja podem dir que som un grup!”, riu un dels propietaris, en Pacó Solé Parellada. Perquè La Barra del 7 Portes, oberta el 2019, és un bar de tapes –barra i tres tauletes altes– però es percep com una versió miniaturitzada del pailebot de la cuina barcelonina. “De fet, més que una sucursal és un apèndix, un afegit, perquè en origen era un magatzem connectat al restaurant” –s’hi entra pel carrer paral·lel– i vam decidir convertir-lo en un espai diferent, però que es nodreix de la nostra cuina”, explica. La cuina del 7 Portes: 450 m² de fogons, desenes d’olles fumejant fumet a tot tren des de les sis del matí sense interrupció. Anar al 7 Portes no és qualsevol cosa: és un ritual d’unes tres hores –els cambrers, la multitud, l’emplatat, la gresca, la sobretaula de cafè, copa i puro– d’uns 40 euros pel cap baix. La gràcia de la Barra és que disposa en format tapa “dels grans èxits del restaurant sense que hagis d’entaular-te, i si hi vas tres o quatre, en un pim-pam menges bé per 15 o 20 euros”, destaca Solé. I és cert: el que fa il·lusió del 7 Portes, arrossos a part, són els hits: els canelons, les croquetes, els bunyols de bacallà... I en comptes d’haver de negociar amb el nen o la besàvia un caneló, recolzeu-vos a la Barra, i gaudiu de racions individuals i a preu popular: com un excel·lent got d’amanida de xató (4,50 euros) o calamars a la romana amb m