Restaurants

El Gats és un restaurant agradable, molt ben dissenyat, per a turistes amb un cert gust culinari que no volen passar per Barcelona tirant de sangria i paella mal feta. I també és apte, esclar, per a barcelonins que no es resignen a ser foragitats de les taules del centre de la ciutat. La carta del Gats consta d’una llista de tapes, d’uns plats d’amanides i frescs i una carta de plats sencers. Per a qui vulgui, també hi ha un menú. Els plats són bastant tradicionals dins els paràmetres de la tradicionalitat barcelonina de principis de segle XXI. De primer demano una crema de carxofes amb cruixent de pernil que resulta esplèndida. La crema de llet amoroseix el plat, no l’envaeix. De segon demano dues tapes. La primera, unes albergínies agredolces que no superen d’altres que he tastat, però resulten bastant bones. En aquest cas, l’albergínia està tallada a daus, a mi m’agrada més a làmines. La segona tapa que demano és un bacallà al pil-pil d’algues. Les algues, tan de moda, tan sanes per a l’esperit, no afegeixen res a una recepta en què el bacallà necessita que l’acaronin per treure’n tota la seva emulsió. El pil-pil del Gats resulta una mica sec. No demano postres, encara que el pastís de poma que menja la francesa del costat faci molt bona pinta.

L’Iluzione és un restaurant d’arrels italianes, un local molt curiós de visitar i on es pot gaudir d’una cuina tranquil·la, una expressió que m’encanta. L’ambient és relaxat, amb una il·luminació un pèl massa baixa, fet que dificulta llegir la carta sense la llanterna del mòbil. Exagero, però m’encanta posar-me hiperbòlic. Un cop superat el minúscul tràngol, l’Álvaro Colomer, amic i escriptor excels, i jo compartim mitja ració de mortadel·la artesanal de Bolonya amb 'focaccia'. El xòped va estar a punt de matar el prestigi de la mortadel·la, però per sort és impossible matar un embotit de dignitat verdiana. De segon, l’Álvaro es decanta per una 'parmigiana di melanzane' CHIC, que en cristià de Montserrat són unes albergínies a la parmesana amb una burrata que és com la cúpula de Santa Maria del Fiore. Em decanto per un 'roast beef figherto', un rosbif de bou amb puré de patates trufat, parmesà i salsa de ceps. El resultat és bo, i perquè augmenti una mica més la morositat dels plats, la cambrera, molt amable, ens serveix dues copes de Papale, un vi negre esplèndid de la Pulla, terra de vides rebels. No demanem postres. Els nostres estómacs estan més que satisfets. Ja tornarem, perquè l’apartat de la carta dedicada a les 'focaccies' ('salmone', 'pulled pork', ibèrica, norma, 'margherita', 'rachele', 'porchetta' piemontesa) obliga a tornar a un local amb personalitat i tan chic com una burrata que sembla creada pel mateix Brunelleschi.