Per què la gent no pot deixar de parlar als concerts? Artistes enfadats, una exalcaldessa i silencis per contracte

D’acord, no era estrictament un concert, però el cas de Guillem Gisbert als Gaudí va fer revifar un tema que sempre ha estat latent en el panorama musical català (i estatal, també): Per què la gent no pot fer el fotut favor de callar als concerts? Què ho fa, que després d’haver esperat amb ànsia el dia i haver pagat una entrada, el típic xerraire t’espatlli la cançó que tant havies desitjat gaudir en directe? És normal? És una falta de respecte cap al músic i els altres espectadors? Tots hem sigut alguna vegada aquell que parla i alguna altra qui maleeix els morts de l’aixafaguitarres de torn?

La cançó triada per Gisbert als Gaudí, 'Un home realitzat', tenia tot el sentit del món: explicava com una vegada, el guionista Rafael Azcona, anant “justet d’inspiració”, es va dedicar a llançar avions de paper pel balcó de l’hotel de Roma on s’estava. A més, l’estrenava. El format –només veu i piano– era arriscat, i els convidats van aprofitar els minuts musicals per aixecar-se a anar a fumar i a fer un pipí amb gran rebombori. “A veure, aquestes gales en directe sempre són molt perilloses per qualsevol persona que puja a l'escenari, pot passar qualsevol cosa, i a mi em va sortir el tret per la culata”, reconeix Gisbert.

Aquestes gales en directe sempre són molt perilloses per qualsevol persona que puja a l'escenari, pot passar qualsevol cosa

“Mentre cantava pensava que potser el realitzador faria plans curts, que trauria els micros d’ambient i que no es veuria… però quan va sortir…”, riu el cantant, que tot just inicia la seva carrera en solitari i que ja sap que li toca “fer callo”, com diu ell. “L'altre dia, als Grammy també hi havia un caos enorme, hi ha un moment que Maluma surt amb Christina Aguilera i pels micros d’ambient sents penya xerrant 'a saco', vull dir que són coses que passen en aquest tipus d'esdeveniments”, diu traient-li ferro.

Però qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Arran del rebombori, Elisenda Pineda va piular: “No fa gaire vaig presentar una gala on la gent de la cultura es va aixecar a fer un beure mentre cantava la Júlia Colom. No havia vist mai tremenda falta de respecte”. I Júlia Colom va afegir: “Jur x 10 que un 80% de la gent de la cultura es va aixecar a fer un break just quan vaig començar a cantar”. Vam quedar consternats. Perquè cap de totes dues ho deia, però nosaltres, que ens vam mantenir clavats al lloc com estaques pel magnetisme de la Júlia durant tota l’actuació, sabíem que es referia als premis Time Out Cultura. Va ser una actuació magnífica, alguns reconeixen que la van descobrir allà, però sí, també hi va haver gent que es va aixecar, va anar a la barra i es va posar a parlar. Gent de la cultura. Què dimonis ens passa? Podem posar-hi remei?

Tres tipus d’espais, tres actituds diferents

Josep Martí, doctor en Antropologia Cultural i investigador de la Institu­ció Milà i Fontanals del Consell Superior d’Investi­ga­cio­ns Científi­ques (Barcelona) ens tranquil·litza una mica: ens explica que les actuacions solen tenir lloc en tres tipus diferents d’espais, i que el tipus d’espai determina el marc cognitiu amb el qual anem al concert.

En primer lloc, hi ha els de “centralitat absoluta”, com podria ser un recital de música clàssica al Palau de la Música, on tenim clar que hem de seure en silenci i escoltar. En segon lloc, els de “centralitat intermitent”, com els que es fan en pubs, clubs de rock, festivals, etcètera; és a dir en espais on estem drets, ens podem moure, hi ha barra i, en definitiva, el concert no és l’única cosa que passa al nostre voltant (una gala com la dels Gaudí o la dels premis Time Out Cultura estaria en aquesta categoria); i, finalment, hi ha els de “centralitat inexistent”, que són els de les anomenades “músiques invisibles”, per exemple, un pianista amenitzant un sopar en un restaurant.

Cada esdeveniment té el seu marc cognitiu, i ho sap l’audiència i l’artista, [el problema és quan] les expectatives del músic xoquen amb les de l’esdeveniment

“Al Palau de la Música hi anem amb un marc cognitiu d’escolta contemplativa, però en els altres dos casos prima la socialització”, diu Martí. “Una gala no és un concert sinó un esdeveniment en què, de manera ornamental, apareix un cantant, que no és la raó per la qual el públic ha anat a la cerimònia”, continua. “Cada esdeveniment té el seu marc cognitiu, i ho sap l’audiència i l’artista, [el problema és quan] les expectatives del músic xoquen amb les de l’esdeveniment”, rebla.

Així doncs, no som tan males persones per haver parlat en aquell concert del Sidecar on ens van haver de renyar? O en aquella actuació del Vida, perquè no aconseguia captar tota la nostra atenció o perquè passaven més coses al nostre voltant? Vejam què diuen els músics i altres professionals de la indústria del directe.

Parlem més als països mediterranis que en altres llocs d’Europa, el Regne Unit o Estats Units?

Segons Martí, “sí que hi ha societats més tranquil·les, com a Finlàndia, però això en part són tòpics, i té molt més a veure amb les característiques de l’esdeveniment. Si parlem de concerts de pop, rock i derivats, generalment es fan en llocs de centralitat intermitent i potser per això el públic se sent amb permís per xerrar”.

“La gent a Espanya no veu els concerts, els grava”, es queixa Xènia Rafí, responsable de premsa de The Project des de fa un fotimer d’anys, mentre que Alícia Rodríguez, que també es dedica a la promoció de concerts i que va viure uns anys a Oslo, opina: “Definitivament allà no parlen tant com aquí! El que fan és beure i beure fins caure a terra o començar a socialitzar de cop, i llavors no parlen, llavors criden”.

El que fan és beure i beure fins caure a terra o començar a socialitzar de cop, i llavors no parlen, llavors criden

Però els professionals tampoc se n’escapen, ni fora del nostre país. A més de crític de música clàssica, Xavier Cester és el director de l'Àrea de Música de l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICEC) i part de la seva feina és viatjar a fires internacionals, on tenen lloc ‘showcases’ per a gent de la indústria. “El públic professional sol ser més xerraire. Depèn també una mica de l’espai, si és a peu dret, llavors sí que hi ha una part de públic que escolta, una part que mig escolta mig parla, i una altra que només parla. I no necessàriament al fons de la sala o en un racó”, assegura.

Tori Sparks és músic professional des de fa més de vint anys. Originària de Chicago, va establir-se a Nashville durant anys i en fa deu que viu a Barcelona. En tot aquest temps ha actuat en 24 països diferents, de manera que pot comparar públics i oferir-nos un bon retrat robot de com es comporta el del nostre país: “A la pregunta de si la gent parla més durant un concert a Barcelona, Catalunya i Espanya que en altres llocs durant un concert, la resposta senzilla és que sí. Però m’agradaria matisar-ho”.

Et diuen que t'estimen i tu penses, vaja, pensava que no t'havia agradat

“A Holanda o a Suïssa, pots estar tocant una cançó amb molta marxa i ningú balla ni es mou. Ningú diu ni mu –assegura–. Entre cançó i cançó i al final del bolo aplaudeixen una mica, i potser demanen un bis, o potser no. Però després del concert et compren tot el marxandatge, tots els discos que has portat, et diuen que t’estimen, que són fans incondicionals teus per la resta de les seves vides i tu penses, vaja, pensava que no t’havia agradat”.

Aquí, diu, funciona a l’inrevés. “La gent parla i crida, estan pendents del mòbil… i penses el mateix que a Holanda, que no els agrada el concert. Però quan s’acaba, passa el mateix i et diuen que t’estimen, que són fans incondicionals, que et volen comprar un disc”. I quan els explica que creia que no els agradava el concert perquè s’han passat tota l’estona xerrant li contesten “bé, sí, però l’estava gaudint”.

Una exalcaldessa a la sala

De totes les anècdotes que recorda Sparks, aquesta és la més sonada: “En un concert a l’aire lliure, on tothom estava més o menys en silenci, hi havia una taula al darrere de tot d’un grup de dones que parlaven molt i vaig pensar que devia ser un comiat de soltera, però era l’Ada Colau amb amigues seves. Ric perquè qualsevol persona té dret a sortir amb les seves amigues, passar-s'ho bé, parlar, cridar… fer el que vulguin, vaja, però vaig pensar que si l’exalcaldessa d’una ciutat no sap que això no es pot fer en un concert en directe, especialment quan quasi ningú més parla, com pensarà que ha de respectar la música en directe un ‘ciutadà normal’?”

Vaig pensar que devia ser un comiat de soltera, però era l’Ada Colau amb amigues seves

Heu de saber una cosa, ens alerta Sparks: “Si estàs parlant, el músic et veu, eh? Pensa que no estàs gaudint i això l’afecta”. La cantant creu que és cultural. I que no és que no hi hagi respecte pel músic, però que la gent ho expressa de manera diferent segons el país. També assegura que té seguidors molt fidels que “són supersilenciosos i que fan callar els altres quan parlen als concerts”.

Aixecar-se i marxar

Ferran Palau fa una música subtil, calmada, que s’ha d’escoltar en silenci. Al principi de la seva carrera s’hi havia trobat molt, amb gent que xerrava. Ara diu que no tant, però “de vegades sí que passa i és una merda, algunes vegades me n’he anat després de dues o tres cançons”. Solució? “Tinc una clàusula al contracte que diu que si la gent xerra molt puc marxar i cobrar igualment el concert, perquè la meva música és tranquil·la”, explica.

“De totes maneres, normalment no passa, perquè ja procurem tocar en llocs on no pugui passar, vigilem els formats, on toquem, de quina manera, els horaris i tot això, si és un festival sempre prefereixo tocar més cap al principi”, afegeix. Com fan els Lambchop de Kurt Wagner –uns especialistes de tocar fluixet– i també alguns mestres d’escola, el Ferran Palau també ha provat el truc d’anar abaixant el volum perquè la gent vegi que ha de callar. “Sí, aquest truc l’hem utilitzat i funciona, i també allargar els silencis, intentar crear una incomoditat que fa que la gent demani silenci, perquè s’adona que és una cosa molt fràgil i que hi estan passant per damunt com una piconadora”.

Tinc una clàusula al contracte que diu que si la gent xerra molt puc marxar i cobrar igualment

Néfur és el nom artístic de Laura Guarch, que a més de cantar a Catalunya, ho ha fet amb diferents formats i projectes també en ciutats com Londres, París, Berlín, Reykjavík, Roma, Lisboa i Manchester, entre d’altres llocs. “He cantat en auditoris, al carrer, a galeries d'art, a bars musicals, a sales de concerts”, diu. I per a ella, aquesta dicotomia cultural no existeix. Com Palau, creu que es tracta de trobar i crear l'ambient adient per a la seva música, cosa que no sempre ha de ser fàcil. Diu que fent altres propostes, al principi, sí que s'hi havia trobat, però no amb el seu projecte actual.

“La gent parla o no parla, aquí i arreu, en resposta a l'experiència que estàs oferint com a músic”, assegura. “Si el que ofereixes és pur entreteniment, és normal que la gent parli. Si el que ofereixes és art entès com una experiència única i transformadora, des de la teva màxima presència, autenticitat i integritat com a artista, tindràs un públic captivat que, com en un encanteri, es deixa transportar i travessar per l'experiència i la veritat del que estàs oferint. Això va més enllà de l'estil musical, de les característiques del lloc i del país. És universal i és una maduresa artística que s'aconsegueix amb els anys”, afegeix.

Com que, almenys en espais de centralitat intermitent, això no li ha funcionat ni al Guillem Gisbert, ni a la Júlia Colom, ni a Tori Sparks, ni tan sols a Maluma ni a Christina Aguilera ni, fins i tot, de vegades, a Ferran Palau, la pregunta que ens tocaria fer-nos ara és: Estem a l’alçada, com a públic?

La resposta al pròxim concert.

NO T'HO PERDIS: Els millors concerts de 2024 a Barcelona

Vols estar al dia de tot el que es mou a la ciutat? Inscriu-te a la nostra newsletter i tindràs tota la info i els plans que t'agraden per gaudir de Barcelona