[title]
Els hashtag #SerActriuÉs fa dies que corre per les xarxes com la pólvora amb testimonis de dones que narren les seves experiències en el món de l'espectacle, els quals van des de les desqualificacions sexistes al paternalisme, de l'assetjament encobert al tracte diferencial perquè “sou dones”. I ja li podeu preguntar a un productor sobre què passa quan pot fitxar una gran actriu per encapçalar un repartiment. Doncs, us dirà que petarà el teatre. Aquí, de fet, de grans actrius n'anem més que sobrats.
Curiosament, fent una enquesta entre els crítics de teatre de Time Out (Santi Fondevila i Juan Carlos Olivares) on no hi entraven qüestions de paritat, ens ha sortit que, dels cinc millors actors catalans dels últims 50 anys, tres són dones: Anna Lizaran, Mercè Arànega i Clara Segura. Els homes que empaten amb elles són Josep Maria Pou i Pere Arquillué. Acte seguit, en el segon esglaó, apareixen Mònica López i Núria Espert, al costat de Lluís Homar, Jordi Boixaderas i Ramon Fontserè. I això que no hi ha gaires grans papers per a les actrius en la història del teatre, llevat dels arquetips clàssics necessitats d'una reescriptura. A partir del teatre burgès del XIX, de Txékhov, Strindberg i Ibsen, tenim 'Les tres germanes', 'La senyoreta Júlia', 'Hedda Gabler', 'Casa de nines'... I si busquem autores, ja hem de córrer al segle XX, a la segona meitat del segle XX.
El teatre deu ser dels pocs llocs, a banda d'hospitals i escoles, on la presència de dones és prou destacada i preeminent. Les actrius sovint, metafòricament parlant, han manat, de la mítica Sarah Bernhardt a la nostra Margarida Xirgu. I, contra el tòpic, almenys en aquest racó de món, no sempre han dominat les belleses egípcies, les dones espaterrants que fan tombar el cap dels homes quan surten al carrer.
El problema, com bé palesa el #SerActriuÉs, és que, tot i omplir platees, les dones poques vegades tenen la paella pel mànec. Mai cap dona, per exemple, ha dirigit un teatre públic català, ni els d'ara ni els d'abans. Hi ha hagut actors, al capdavant, però mai cap dona i molt menys una actriu (a Austràlia, Cate Blanchett va dirigir la Sydney Theatre Company de 2008 a 2013, per exemple). Mai, a més, han entrat a les travesses, com si les actrius no estiguessin preparades per a la gestió. Per què? Aquest sí que és un gran misteri.
“Tot això té a veure amb la força que un té dins la professió. Hi ha una desigualtat evident d'oportunitats, de posicionar-te a primera línia”, diu Aina Clotet, una actriu que ha tingut poder, almenys com a membre de la junta de l'Acadèmia del Cine. Ella creu que ha d'arribar el dia en què les actrius se sentin “empoderades, amb més possibilitats, per seguir la cadena normal”, que va de pujar un graó cap a la direcció d'escena i, acte seguit, cap a l'assumpció de responsabilitats institucionals.
Per a la directora Alícia Gorina falta un cas exemplar, un model seguir. Vaja, que quan una actriu assalti el poder, moltes més es veuran amb cor de fer-ho. Però, remata, "tot té a veure amb el masclisme inherent en la nostra cultura. Ara ens comencem a adonar de tot això, que teníem menys oportunitats que els homes".
